“Una nova col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se’n diu La Cua de Palla, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però és convenient, si més no, entre les cobertes d’un llibre, car altrament no hi hauria història”. Amb aquest acudit una mica forçat i amb sobredosi de pronoms febles, es presentava fa cinquanta-set anys el primer volum del que acabaria conformant una sèrie de culte entre els aficionats d’això que avui coneixem com a novel·la negra, policíaca o criminal, i una fita del tot insòlita de l’edició en català, amb prop de 250 volums especialitzats en el gènere, en diverses etapes. Enguany, en el marc de la BCNegra (una setmana d’activitats entorn d’aquest particular registre narratiu), ha tingut lloc un cicle de xerrades sobre el llegat de La Cua de Palla i una exposició dedicada al segell està instal·lada a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona fins a finals d’aquest mes.
Per Jordi Canal, estudiós i divulgador del gènere policíac, La Cua de Palla fou “una col·lecció amb un molt bon disseny i una tria molt bona dels autors, que va donar confiança a directors que li van imprimir un indiscutible segell personal. Però potser va néixer abans d’hora”. Canal ha comissariat, juntament amb Joaquim Noguero, la mostra de la Jaume Fuster, i és autor de l’única monografia dedicada al segell, coescrita amb Àlex Martin, La Cua de Palla, retrat en groc i negre (Alrevés, 2011).
La frase de presentació, que apareixia en els primers volums de la sèrie, aterrats a les llibreries el setembre de 1963, duia la firma de Manuel de Pedrolo, que havia estat designat per Edicions 62 per dirigir la col·lecció. Pedrolo (1919-1991) era el perfil ideal per l’empresa: un dels escriptors emergents de la generació sorgida durant la postguerra, un tastaolletes que no era aliè al registre policíac –Es vessa una sang fàcil (1954) o L’inspector fa tard (1960)–, admirador confés de la literatura nord-americana moderna que era el brou de cultiu de la novel·la negra més clàssica, coneixia també el món de l’edició de butxaca i popular, doncs havia fet de redactor anònim per a l’editorial Albor, en castellà. Fins i tot va treballar un temps per a una agència de detectius privats.
Calia alliberar el català del fermall verdaguerià, del santuari elitista de la col·lecció ‘Bernat Metge’ que poblava les biblioteques dels salons burgesos
Edicions 62 havia nascut un any abans de la posada en circulació de La Cua de Palla, impulsada per Max Cahner i Ramon Bastardes, gent vinculada a l’antifranquisme catalanista, catòlic montserratí, que des d’uns anys abans ja editaven la revista Serra d’or. Situem-nos en un marc de tímida obertura del règim franquista, en el qual des de certs ambients i personatges (vinculats a l’elit burgesa i cultural de Barcelona, principalment) es planteja la idea de represa i posada al dia d’una llengua i una cultura lògicament rovellada per la postergació de l’espai públic. Hi van abocar diners i això explica la irrupció de fenòmens com el moviment de la Nova Cançó, la revista infantil Cavall Fort i també Edicions 62, que va ser el primer segell que va traduir literatura d’altres llengües al català després des de la república.
L’alta literatura i l’altra literatura
Debuten en el camp de la ficció amb el gènere que aleshores s’anomenava “de lladres i serenos”, un nínxol considerat des de bona part de la intel·lectualitat d’aleshores com de baixa estofa, un passatemps per a les classes menys il·lustrades, condemnat a l’edició barata i pulp. Sens dubte amb la intenció d’eixamplar la base lectora d’una llengua llavors encara relegada –en part, però no només, per l’ostracisme franquista– al prestigi minoritari de la literatura de celles altes. Calia alliberar el català del fermall verdaguerià i jocfloralesc, del santuari elitista de la col·lecció Bernat Metge que poblava les biblioteques dels salons burgesos, i baixar-lo fins als quioscos de la Rambla a competir amb novel·letes de l’oest o de romanticisme acartonat, tot reivindicant-lo com una parla vàlida per a les manifestacions modernes de la cultura de masses. Per Jordi Canal, “es volia trencar amb aquella visió noucentista que la literatura catalana era només per a la poesia i potser el teatre, per a l’alta literatura, però no per a l’altra literatura. La Cua de Palla és com un mirall de la col·lecció Bernat Metge. Si la Bernat Metge és un projecte de la burgesia de fer alta literatura en català, traduint els clàssics grecs i llatins, que en una cultura com la catalana, va ser un fet insòlit, La Cua de Palla, en format butxaca i dirigida a les classes populars, també és un fet insòlit”.
Però hi havia una segona voluntat gens dissimulada entre les persones impulsores del segell: vindicar aquell gènere considerat un mer entreteniment escapista com un dels focus productors de la millor literatura del segle XX. I això Pedrolo, particularment, ho tenia molt clar. “Ara ja és generalment reconegut que les novel·les de lladres i serenos no són un subproducte literari sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt”, explicava a les presentacions. L’autor de Mecanoscrit del segon origen es va bolcar en el projecte: seleccionava les obres a traduir, buscava qui les traduís o ho feia ell mateix, escrivia pròlegs i redactava inserts promocionals. En un dels seus empenys inicials, però, no va reeixir. “Més endavant, quan els nostres autors s’animaran, us oferirem també productes del país”, assegurava en el prefaci fundacional. Però en els set anys que va dirigir La Cua de Palla l’únic autor original que va publicar va ser ell mateix, amb dues entregues, Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).
Amb tot, amb 71 volums publicats en set anys, La Cua de Palla va conformar una panoràmica prou il·lustrativa dels corrents internacionals del gènere. “Tens des dels clàssics americans però també novetats del moment i oberta als nous corrents de la narrativa policíaca europea”, apunta Canal. Així, els Dashiell Hammett, Raymond Chandler, James M. Cain i Ross McDonald convivien amb firmes llavors emergents com Patricia Highsmith o Margaret Millar, l’anglès John Le Carré, el francès Sebastien Japrisot o el suís Friedrich Durremmatt. Un capítol a part el mereix Georges Simenon i la sèrie del comissari Maigret, que a causa de la seva torrencial producció i de l’èxit que tenia entre el públic, es va convertir, amb dotze volums, en el més traduït.
Les llibreries es van omplir de revòlvers que treien fum, investigadors privats cínics, ‘femmes fatales’ intrigants i cotxes descapotables enfonsats en llacs solitaris
En pocs anys, les llibreries del país es van omplir de revòlvers que treien fum, investigadors privats cínics, femmes fatales intrigants i cotxes descapotables enfonsats en llacs solitaris amb algun cadàver al maleter. Per fer parlar català tot aquest imaginari, Pedrolo va encarregar la tasca a professionals de l’escriptura que ja aleshores tenien renom. Alguns de forma ocasional (com el poeta Joan Oliver o Rafael Tasis) i altres amb una bona colla de traduccions entregades (Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa o Joaquim Carbó). “El fet que fes tants anys que no es traduís en català feia que no hi hagués un cos de traductors especialitzats –assenyala Jordi Canal– i, d’altra banda, en aquell moment la situació de l’edició era tan precària que poder traduir era una sortida professional”. L’equip de traducció va haver d’enfrontar la construcció d’una llengua viva des de la carència o la invisibilitat d’un argot propi del registre policial o delinqüencial. No servia Verdaguer per als gàngsters de la Costa Oest. Va caldre una tasca etnogràfica de recuperació de terminologia d’abans de la guerra civil o, si s’esqueia, inventar: a Un assassinat, noi, d’Alan Hunter, Marta Martín va anomenar “porres” als cigarrets de marihuana. Tampoc es va allunyar molt dels porros actuals.
Entrar pels ulls
Un altre dels elements que van fer de La Cua de Palla un referent van ser els dissenys de cobertes, marcats pels identificatius colors corporatius negre i groc. Darrere hi havia la mà de Jordi Fornas Martínez (1927-2011), habitual portadista del grup 62 i del segell discogràfic Edigsa. “El groc i el negre, els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt i, això és important, perquè la coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l’atenció i fer vendre el llibre”, va explicar en una entrevista. Però també eren els colors amb què s’identifica la narrativa i el cinema policíac a Itàlia (on se la coneix com a giallo, groc) i a l’Estat francès (on el terme noir s’ha imposat gràcies a la Série Noire de l’Editorial Gallimard). La fotografia cremada, l’estètica influïda pel pop-art, una retolació trencadora (amb tipografia Helvètica, llavors una novetat), van fer la resta.
Edicions 62 va liquidar la col·lecció el 1970 “perquè es van embrancar amb el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana, que va costar molts diners”, segons Jordi Canal. Però, com si fos un esbirro cosit a trets en un carreró de Chicago, La Cua de Palla es va resistir a morir. El 1981, amb la represa de la normalització lingüística del català i el boom del gènere criminal autòcton a partir de fenòmens com la sèrie Carvalho o, en català, els esforços de Jaume Fuster, l’editorial reinventa la marca com a Seleccions de la Cua de Palla i amb una nova numeració, però mantenint el mateix disseny genuí.
A partir de 1985 s’hi posa al capdavant Xavier Coma Sanpere (1939-2017) estudiós del gènere que, durant els deu anys que va dirigir-la, va treure al mercat, amb una periodicitat mensual, 168 títols que conformen tot un cànon de la literatura negra nord-americana més clàssica, molt adaptat al seu gust personal. Canal considera Coma “un dels nostres grans intel·lectuals injustament oblidat”, un “marxista sense carnet, heterodox”, tan heterodox que va veure en la cultura de masses dels Estats Units (els còmics, el Jazz, la novel·la i el cinema negres) una manifestació de la veritable cultura de les classes populars del segle XX. I va aprofundir en l’aspecte de crítica social que s’amagava rere de l’anècdota dels trets de bala, una narrativa segons ell “cenyida a l’enfocament realista i sociopolític de la temàtica contemporània del crim i la contemplació crítica de la societat capitalista des de la perspectiva del fenomen criminal” que retratava, amb mirada desencantada, un marc de valors basat en l’ambició de poder i els diners, que arrossegava a la violència i la corrupció moral.
