Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La casa encantada

No et menteixo si et dic que era la típica casa encantada. Sí, segurament la mateixa casa que ara t’estàs imaginant. No hi podia viure ningú. Això deia la lògica. Però a les nits una llumeta voltant per la casa despertava el misteri

/ Thalia Lavaill

La casa del final del carrer estava encantada. No hi havia cap dubte. Ho sabíem tots els nens del barri. En sortir de l’escola, jugàvem a passar corrent per davant. Només ho fèiem els més valents. I ho fèiem de pressa, pensant “si ha de passar alguna cosa, que no sigui a mi!”. Ni el més fanfarró era capaç d’aturar-se davant dels barrots d’aquella mansió decrèpita. Quan s’insinuava algun soroll, marxàvem corrents esgarrapant la graveta amb les sabates.

No et menteixo si et dic que era la típica casa encantada. Sí, segurament la mateixa casa que ara t’estàs imaginant. No hi podia viure ningú. Això deia la lògica. Però a les nits una llumeta voltant per la casa despertava el misteri. “Un reflex!”, deien els assenyats. Els assenyats que no s’acostaven mai a la casa encantada.

El pare em repetia que no era segura. La mare que hi havia fantasmes. L’àvia que hi vivia una dona boja que semblava una bruixa. Algun vespre finestrejant des de l’habitació, havia vist l’ombra d’una sortillera empastifada de sang voltant pel jardí. De cop, deixava de mirar. Com si per deixar de mirar haguessin de desaparèixer els monstres.

A la colla érem tres. Cada un més covard que l’anterior i més poruc que el següent. Érem amics perquè érem veïns. No calia rebuscar arrels més profundes. La nostra amistat es basava en no dir mai que no. Si ho feies eres pell, carnassa pels voltors, t’immolaves i passaves a ser res de res. Desapareixies per la resta. Això sí, desapareixies després de ser linxat durant quinze dies.

Vam decidir fer un pla per escodrinyar la casa. No hi havia invitació més gran que uns pares dient, “No ho feu!”. Ho faríem al vespre. No era la millor hora per vèncer la basarda però era l’única opció que teníem. Només arribar al davant, el Quim no va poder aguantar més. Va marxar. Pobre, el que li esperava a l’endemà…

Ens vam escolar entre els barrots. Eren alts. I punxeguts, molt punxeguts. Caminàvem ajupits. El jardí era un camp de mines; una garrafa de lleixiu, una pala bruta de fang, un tambor de rentadora, un vestit estripat a bora del roure… Cada passa feia tant soroll! A les escales del porxo, l’Albert va ensopegar. No va plorar perquè devia tenir les llàgrimes espantades. Va marxar corrents topant amb tot. “I ara què faig?”.

“Si m’espero una mica i marxo, demà m’ho puc inventar tot. No cal que entri”. La porta es va obrir davant meu. El destí va ser més ràpid que jo. Fora feia calor però l’alè de la casa era glaçat. Em vaig quedar ben engelivat. Tot era fosc i només es guipaven contorns afilats, contorns sinistres, contorns que em podien massacrar en qualsevol moment. I de cop…

“Hola? Què hi ha algú?”. Una veu molt fina va esberlar el temps. I el silenci. I una mica més i esquerda el meu cor. “Qui ets tu? Què hi fas aquí?”. La veu conservava un to molt tranquil. Era una veu serena, infantil. Una veu que s’anava convertint en un cos balder, esquifit, que es plegava sobre si mateix, com si estigués a mig muntar. Un cos que no tenia cara, ni ulls ni mirada. Però quan encengué amb un llumí l’espelma que portava a la mà…

Era una dona vella. Un dona molt gran. Amb una cara plena d’arrugues que es plegaven sobre elles mateixes. Sí, podia ser una bruixa. Clar, i un fantasma. I forçant molt també podia ser una dona llop

Era una dona vella. Un dona molt gran. Amb una cara plena d’arrugues que es plegaven sobre elles mateixes. Sí, podia ser una bruixa. Clar, i un fantasma. I forçant molt també podia ser una dona llop. Tantes llegendes que havia escoltat a casa i que havia construït amb els amics… La realitat novament era menys interessant. Com dèiem al carrer, “només és una vieja”. “Feia molt temps que no em venia a visitar ningú. Vols un suc i unes galetetes?”. Quin descans. Que bé, li diria de tot a l’àvia.

I dic “li diria de tot” perquè al final tot es va complicar. Em portà el suc i les galetetes en una safata on també portava un ganivet de trinxar carn. I evidentment, no era per tallar les galetetes, no. Més aviat era per esqueixar-me a mi. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig poder ni cridar. “D’on treu tanta força aquest sac d’ossos”, rumiava mentre estava filetejant les meves cames. Quina sangarrinera. La veritat és que en un tres i no res em tenia esquarterat dins d’una bossa de plàstic de supermercat. I un segons després, ja m’estava enterrat al costat de l’arbre del jardí. Segur que algun nen des de casa seva va veure l’ombra d’una sortillera ensangarrinada. Segur que va pensar que no existia.

La meva àvia estava molt trista per la meva mort. Això sí, dins el cor tenia el bàlsam perfecte; explicava a totes les seves amigues, “Jo ja ho deia que passaria! Ja ho deia! Però clar, com que a mi ningú em fa cas…”.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa