Fa poquet vaig coincidir amb una mare primerenca, amb un infant de nou mesos. La criatura estava malalta i ella anava cansada, però se la veia feliç. Va abaixar la mirada quan va sortir el tema de la feina. S’havia reincorporat al cap de quatre mesos després de parir la criatura, la portava en una escoleta als matins i estava amb l’àvia a les tardes. “Estic en aquella fase que penso que he tingut un infant perquè me’l criï un altre”, em va dir. “És una mica així”, li vaig respondre, i em vaig adonar immediatament de la duresa de la meva sentència i de la seva expressió de tristesa.
Ho vaig intentar arreglar, li vaig dir que era molt complicat per a totes, que o tenies la possibilitat de poder-te autoprecaritzar i allargar-te la baixa fent equilibris, o acabàvem replicant l’esquema tradicional mare-a-casa i pare-porta-el-pa (si et podries permetre viure amb un sol sou, clar). També vaig dir que “fan falta mans per a criar” i que ho estava fent molt bé. La conversa es va desfer parlant de lactància, ella per sort havia pogut conservar la nocturna.
Jo, encara que treballava, quan vaig parir no vaig tenir dret a baixa remunerada per l’estat. Feia menys de sis mesos que m’havia donat d’alta als autònoms i el sistema va considerar que ho hauria pogut fer per cobrar la baixa –un negoci rodó, com us podeu imaginar, tenir una criatura per cobrar quatre mesos de baixa. Així que de la seguretat social només vaig cobrar els quinze dies obligatoris de recuperació postpart. Quinze dies de postpart, us ho imagineu? Que medicament són quaranta i humanament ni t’explico. En fi. La cooperativa que acabàvem de formar i en la que treballo va cobrir els sis mesos següents, coses de la tribu.
Quin tipus de broma grotesca és que si no treballes i tens una criatura no tens cap mena d’ajuda social?
Si ho penses, quina broma és que tot i ser treballadora no tingués dret a la minsa baixa de quatre mesos? I quin tipus de broma grotesca és que si no treballes i tens una criatura no tens cap mena d’ajuda social? (Perdoneu, ara s’acaba d’aprovar l’anomenada llei de famílies que diu que algunes de les mares no treballadores també cobraran el “xec bebè”. Són 100 € al mes fins als tres anys de la criatura. Va ser una mesura del govern Rajoy i és paternalista i caritatiu. Són molles, però, d’acord, a casa no llancem res, quin remei.
I finalment, i per acabar de desconstruir totalment la meva pregunta inicial: quina mena de broma és una baixa de quatre mesos? Deixant de banda –si és que es pot– entrar a valorar purament les necessitats afectives i psicològiques de la mare i del bebè, l’Asociación Española de Pediatria –que no té res de transgressor– recomana la “lactància materna exclusiva fins als sis mesos, i amb alimentació complementària fins als dos anys o més”. Això és incompatible amb una baixa de quatre mesos. Ho sabem totes, també la ministra que acaba d’aprovar una llei que tapa forats, però no soluciona ni de lluny la realitat que ella mateixa denunciava en roda de premsa: “que conciliar a l’Estat Espanyol és pràcticament ciència-ficció”.
Se li ha quedat fora de la llei, precisament, la baixa de sis mesos que proposava desplegar esglaonadament els anys vinents, diuen que per pressions socialistes. A les que maternem ja ens és igual l’últim responsable, continuarem fent ciència-ficció a casa i als carrers. Hauria estat bé, però, un bany d’humilitat per part de la ministra Ione Belarra que va dir que fins ara s’ha demanat als pares que siguen “superherois i superheroïnes” i que ara “podem ser només pares i mares”. Ves i digues-li a la mare del bebè de nou mesos que no el veu en més de 8 h al dia. Digues-li a la cara, si tens valor.
Hi ha tones de documentació sobre els permisos per maternitat, però simplificant, i com diu una amiga meva, pediatre, jubilada, de la pública, amb molts anys de vol i vista cansada: la baixa hauria de ser d’un mínim d’un any i idealment de dos, universal, obligatòria i transferible, almenys parcialment.
Universal: per responsabilitat davant dels infants, perquè maternar és un bé social i perquè no podem deixar cap mare enrere i molt menys les més vulnerables. Obligatòria: aquí em posaré una miqueta intransigent, si per tenir una criatura, no podries parar un temps llarg la teva vida, pot ser que no la tinguis. Penso sobretot en els pares-homes, però també en les mares de classe alta i posicions públiques que han corregut a reincorporar-se als seus càrrecs: quin tipus d’exemple és aquest? Vivim en una societat que per sort –majoritàriament– ens permet viure maternitats escollides. Si no vols cuidar el teu bebè, no el tingues.
Vivim en una societat que majoritàriament ens permet viure maternitats escollides: si no vols cuidar el teu bebè, no el tingues
És cert que hi ha feines de tipus autònoms, creatives o carreres molt competitives que potser no permeten a les persones treballadores parar, desaparèixer, un any. Hi ha països que permeten una incorporació primerenca a canvi d’una reducció de jornada allargant la prestació proporcionalment. La perruquera que no podia tancar la paradeta, hagués pogut agafar-se almenys els matins, o plegar abans. El que no podem és obviar que la cura d’un bebè, 0 a 2 anys, és obligatòria i idealment l’hauria de fer la major part del temps una persona de referència que se l’estimi molt a aquesta criatura, i no una persona externa. És molt simple, de fet.
Transferible: perquè les que maternem ens hem de poder organitzar amb les nostres parelles (o amb la manca d’aquestes) de la manera que millor ens sembli, i allargar o cedir dies de permís segons puguem i vulguem. Però també penso que aquesta transferibilitat hauria de ser parcial i que el pare o segon adult responsable (si n’hi ha) hauria de tenir l’obligatorietat, per responsabilitat, per vincle amb la criatura, però també per protecció davant d’abusos laborals, de cuidar durant uns mesos abans dels tres anys de l’infant.
A Suècia, les persones que maternen tenen un any i quatre mesos de permís universal, dos mesos són intransferibles. I es poden reduir la jornada i allargar la prestació fins als dotze anys de la criatura. A Alemanya, tenen un any, o un any i quatre mesos si la baixa se la reparteixen entre dos, i també només dos mesos d’aquests són intransferibles. Al Regne Unit, joia de la corona del capitalisme neoliberal, les mares treballadores tenen un any.
Aquest article m’ha quedat més llarg del que volia, sempre em sembla que maternar o parlar de la maternitat hauria de ser més fàcil, però després ens topem amb la ciència-ficció de la realitat en la qual vivim. Serà el meu propòsit pel 2023: maternar fàcil, deixar anar carrega mental i demanar el pa sencer.
