Últimament, he tingut la sort de coincidir al parc amb unes mares estupendes amb criatures a la classe del meu fill. M’han ensenyat dues coses molt senzilles: que no em calia escriure tant, i que el reconeixement de la maternitat com a feina (política) és urgent i necessària, no perquè ho reclamem les llegides, sinó perquè ho mereixen les que no tenen interès a llegir. Reclamar unes maternitats dignes és lluita de classes. I si algú us diu el contrari és elitista. Tanta lectura! Per acabar en l’obvietat que la lluita de les mares és una qüestió molt més senzilla i enorme que el concepte del temps, l’etèria conciliació, les maternitats respectuoses, el vincle o, fins i tot, la lactància materna o la violència obstètrica… La lluita de les mares és una qüestió de pobresa i dignitat femenina (a més, d’infantil i de les identitats dissidents LGBTIQ+).
El primer dia que vaig coincidir amb elles al parc, jo empenyia una bicicleta elèctrica amb la cadireta del nen i portava un jersei Iaios, elles empenyien carros i vestien malles i xandall sense marca. Em vaig sentir terriblement pija i vaig pensar que tot el que havia llegit i escrit sobre maternitats fins aleshores no servia per a res. No servia per a res perquè no canviava ni un pèl l’experiència precària, seriosament dura, i empobrida de la maternitat que tenien les mames que tenia davant. Perquè elles –que primer amb vergonya i després amb naturalitat em van acceptar en la seva conversa quotidiana sobre criança– mai llegiran els meus articles ni reclamaran el que és seu. Ni sabran com és d’important la feina que fan, per a la societat, per a tindre infants sans!
Elles no fan teràpia, però tenen crisis d’ansietat. Elles fumen –i encara sort. Elles també van molt cansades. Elles també dormen poc. I elles també volen el millor pels seus infants. Però elles no compten per a res. Ens hem oblidat de parlar de classe quan parlem de maternitats
Perquè elles, que no treballen, que han sigut expulsades de la força de treball per mil motius més que jo; elles, que fan la jornada domèstica i la de criança soles –24 h/7 dies a la setmana…– perquè la parella treballa i “clar, arriba cansat i algú ha de portar el sou…”; elles que tenen fills no normatius i tenen visites als metges, elles que es barallen amb la sanitat pública i encara en canten els elogis… elles no reclamaran mai res a l’Estat, ni a ningú. Elles, que no han tingut baixa de cap mena, ni el ridícul xec bebè de 100 € al mes fins als 3 anys; elles, que no fan lactància materna perquè així almenys la parella pot donar un biberó… Elles crien i esperen. Esperen que els infants creixin de pressa per poder anar més tranquil·les, per buscar una feineta encaixant taronges. Elles també es queixen –no ens pensem!–, com totes diuen que no és veritat que tinguis ajuda, que les iaies no poden ser-hi sempre (que hem bombardejat la tribu) i ens hem quedat amb les places dures. Que els marits no hi són, que les criatures fan patir, que no va bé ara comprar-los roba d’estiu. Elles no fan teràpia, però tenen crisis d’ansietat. Elles fumen –i encara sort. Elles també van molt cansades. Elles també dormen poc. I elles també volen el millor pels seus infants. Però elles no compten per a res. Ens hem oblidat de parlar de classe quan parlem de maternitats.
Les classes socials avui en dia ja no les marquen només els ingressos de la família, la precarització de la classe mitjana ha fet que això ja no sigui tan significatiu –tot i que encara ho és. El que ens fa més diferents és el que Pierre Bourdieu va anomenar el “capital cultural”: els coneixements, habilitats, gustos i desitjos que van associats a una classe social i que reproduïm per sobreviure en aquest nostre grup i entorn.
Les classes socials avui en dia ja no les marquen només els ingressos de la família, la precarització de la classe mitjana ha fet que això ja no sigui tan significatiu –tot i que encara ho és. El que ens fa més diferents és el que Pierre Bourdieu va anomenar el “capital cultural”
Per això, jo he pogut estudiar i llegir per entendre què ens passa en el moment que som mares, tot allò meravellós i tot allò que no ho és tant. Totes les violències que patim, silencioses, però violències que fan que ens empobrim, que ens sentim soles i que emmalaltim. Jo sé que no és culpa nostra, jo sé que és injust i jo puc alçar la veu encara que només siga simbòlicament en aquest article. Jo puc desconstruir-me, jo llegeixo per entendre i ser més lliure, per canviar almenys, la meva vida. Elles no poden: han d’ensenyar els seus infants a sobreviure a violències que nosaltres no coneixem, elles no tenen interès a llegir ni temps per canviar la seva vida, sinó en sobreviure, i potser tindre un cop de sort. Hi ha mares per qui l’empoderament i la capacitat de decisió no està sobre la taula. Les maternitats feministes hauran de ser sobretot per a elles, nosaltres, almenys tenim els llibres. Cada vegada que vegis una mare fumant al parc o donant menjar de dubtable valor nutritiu als seus fills, pensa en la terapeuta que tu tens i ella no.
El feminisme serà matern, serà inclusiu i serà per a elles, o no serà.
