Nasqué a Millars, al Riberal, l’any 1948. Fill de refugiats, mare del País Valencià i pare de la Franja de Ponent, Maties Mazarico, abans d’interessar-se per la música, fa de tècnic agrícola a l’Estat francès, a la vila de Blois. S’hi quedarà sis anys, tot i que explica que al cap de tres anys ja tenia ganes de tornar al país. És durant aquests anys passats lluny del país que es forma en la música de manera autodidacta, en guitarra i banjo, d’un ban amb les cançons del Georges Brassens i de l’altre amb els cantants de folk americans. Tot i que li agraden tots els colors del folk, pensa que no té sentit que ell soni una música que no és seua. És llavors que s’interessa per la música tradicional catalana i la Nova Cançó. Torna a la Catalunya Nord, al poble de Taurinyà, l’any 1975.
Aleshores al Nord ja existeix el Grup d’Acció Cultural Guillem de Cabestany, que organitza trobades en els pobles, de lectures de poesia, concerts d’uns cantants, com Pere Figueres, Reinald Dedies o encara el barceloní Antoni Ortega, que segueixen de ben a prop la Nova Cançó. Són gent del país que volen perpetuar la llengua i la cultura catalanes al Nord, amb consciència de Països Catalans. Naturalment, Mazarico també s’hi troba. L’any 1980 Terra Nostra li publica el seu disc A la vora del folk, on hi ha barrejades cançons seues i cançons tradicionals nord-catalanes. D’aleshores ençà, Mazarico decideix dedicar-se del tot al repertori tradicional català.
Tot i que li agradin tots els colors del folk, pensa que no té sentit que ell soni una música que no és seua. És llavors que s’interessa per la música tradicional catalana i la Nova Cançó
Parlar del Maties Mazarico és parlar de la recuperació de la música tradicional catalana que hi havia a la Catalunya del Nord abans de la modernització de la cobla i de l’arribada de la sardana. “El Maties el vaig conèixer quan jo vivia a Barcelona, ell baixava als balls que es feien a la plaça del rei, quan va començar el Tradicionàrius”, conta Cesc Sans i Sastre, el luthier de Sant Jaume de Llierca. Aquest període és un moment de redescoberta i reapropiació. La música que anomenem tradicional n’és un motor, i més en el cas dels Països Catalans, com ho demostrava ja abans de la Guerra dels tres anys aquest projecte sense equivalent que és l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, del qual celebrem enguany el centenari.
Als anys 90 del segle XX, arran de la descoberta de la cornamusa de Ceret, es munta una cobla tal com la descriuen textos històrics. Són els Ministrils del Rosselló: un flabiol i tamborí de Frederic Guisset, dugues xeremies (o tarotes) de Vicenç Vidalou i Iu Gras, i una cornamusa de Mazarico, aleshores l’únic músic de cornamusa al Nord. Els instruments d’un territori i llur repertori: la recuperació d’un tipus rossellonès de la cornamusa catalana, en una pràctica de cobla, per fer conèixer un repertori recollit en aquest bocí de terra catalana, en bona part comú amb el del Principat, però també amb tonades pròpies.
Cal tenir present que, en aquell moment, si la cornamusa catalana es torna a descobrir al Principat i al Nord, el flabiol havia desaparegut de les cobles rosselloneses abans de la Primera Guerra Mundial. Aquest instrument torna gràcies a la cobla de sardanes, però en la seua versió més moderna.
Parlar del Maties Mazarico és parlar de la recuperació de la música tradicional catalana que hi havia a la Catalunya del Nord abans de la modernització de la cobla i de l’arribada de la sardana
Sonador d’una impressionant colla d’instruments, singularment de flautes de tota mena, Mazarico s’interessa pel flabiol sec, més popular, el que sonava conjuntament amb la cornamusa. Cesc Sans explica com es van conèixer: “Quan vaig començar a fabricar instruments, a principis d’anys 90, ens vam trobar al voltant de la fabricació dels flabiols. Abans que ell els fes de canya, em va demanar que li fes tubs de fusta sense foradar, i ell feia les seues proves del seu ban, i després intercanviàvem les nostres opinions, anàvem col·laborant. Ell sempre em va ajudar molt. És ell que em va traduir la sol·licitud per anar a la fira de Saint-Chartier i també el meu catàleg en francès”.
Des del Casal de Conflent, Jordi Taurinyà, considera que no és una persona prou reconeguda ni a la Catalunya Nord ni a la resta del país “per tota la feinada que ha fet tant en l’àmbit de la recerca, de la fabricació d’instruments o de la música mateix”. També soci del Casal, el descriu com “algú molt modest sense ganes de lluir però tanmateix molt important per a la cultura”.
Sonador d’una impressionant colla d’instruments, singularment de flautes de tota mena, Mazarico s’interessa pel flabiol sec, més popular, el que sonava conjuntament amb la cornamusa
Mazarico va ser tot un referent pels alumnes d’instruments catalans del Conservatori de Perpinyà els anys 90 i primera dècada del 2000 i també durant un temps per la gent del Sud. Els autors de les primeres publicacions que es feren quan es començava la recuperació dels instruments de les antigues cobles de joglars o ministrers, van anar a trobar i citen Mazarico quan tracten de la Catalunya del Nord. No són gaires els músics del Nord que han tingut aquest reconeixement a banda i banda de la ratlla.
Poques vegades passa que el Nord aculli una tal trobada. I que músics de tots els Països Catalans s’apleguin amb motiu d’un homenatge –merescut– al Maties Mazarico, conjuntament amb figures tan importants de tot el territori fan d’això un esdeveniment senyalat.
