Encara que Itàlia tingui forma de sabata, la seva primera ministra, la ultradretana Giorgia Meloni, ja no és una Ventafocs de la política institucional. Està a punt de concloure el seu primer any al capdavant d’un govern de coalició, format per l’aliança entre el seu partit, Germans d’Itàlia, la Forza Italia del traspassat Silvio Berlusconi i la Lliga de Matteo Salvini. La tríada és extremament sòlida i, per primera vegada en molts anys al país, no ha protagonitzat en cap moment tensions entre els socis de govern. A aquesta sintonia política s’hi afegeix una base de representació molt estable: suma 238 escons dels 400 que configuren a la Cambra de Diputats.
Al capdavant de l’oposició, mentrestant, s’hi posiciona una altra dona, Elly Schlein, nova líder del Partit Democràtic que, tot i haver pres les regnes de la formació amb intencions de renovar-la i créixer electoralment, de moment no ha generat cap maldecap al govern de Meloni. Per aquestes raons, segons una enquesta recent, el 73,4 % de la població italiana està convençuda que el govern de Meloni durarà cinc anys, superant tots els rècords d’estabilitat de la fràgil governabilitat italiana.
Passat aquest primer any de govern d’extrema dreta, Itàlia no ha derivat cap a un règim autoritari militaritzat com algunes veus auguraven. Tanmateix, sí que s’ha pogut constatar una degradació evident dels drets de les persones migrades, el col·lectiu LGBTIQA+ i les capes socials més humils. Uns paràmetres, però, en els quals el país se situava abans de l’arribada de Meloni a la cua de molts rànquings europeus. Per altra banda, l’ampli procés de rentada de cara del feixisme històric i actual que es viu a Itàlia, s’ha apoderat dels debats institucionals.
Itàlia és un país amb elevats desequilibris econòmics i socials entre nord i sud, entre ciutat, perifèria i entorns rurals; amb complexes relacions entre els diferents àmbits de govern –ajuntaments, províncies, regions i administració de l’Estat–; amb punts d’excel·lència que es combinen amb bosses de notable ineficiència burocràtica. Aquest panorama determina un territori extremadament heterogeni, un punt de partida complex per poder desenvolupar canvis en l’estructura social. A més, tot el territori oscil·la entre la recerca d’una modernització –que és percebuda per la societat com mai plenament aconseguida– i una defensa pragmàtica de l’statu quo. En els últims vint anys hi ha hagut sis reformes del mercat laboral i cinc del sistema educatiu, i cap d’aquestes ha estat plenament acceptada per la societat civil. En la història d’Itàlia, fins i tot els canvis de règim s’han caracteritzat més aviat per la continuïtat. Per exemple, l’Estatut Albertí, la Constitució promulgada el 1848 al Regne de la Savoia, va servir de base institucional per a realitats històriques tan dispars com el Regne del Piemont i Sardenya; la Itàlia liberal-oligàrquica unida; la Itàlia liberal-democràtica i el règim feixista. Fins i tot en el període mussolinià va ser avalat amb la complicitat fonamental de la monarquia i de l’elit liberal, mentre que, després de la seva caiguda, bona part de la classe dirigent –funcionarial, judicial i econòmica– va romandre en els seus llocs de privilegi en la novella República. I el mateix ha ocorregut en el darrer període democràtic. La mateixa Constitució italiana actual ha passat per tres etapes polítiques diferents: un primer període llarg amb molta atomització de grups polítics; la República bipolar de l’època de Berlusconi, marcada per les grans coalicions de centredreta i centreesquerra, i l’actual transició cap a un model amb major poder del cap de l’Estat. Tot això sense haver-se modificat mai de forma substancial.
Amb aquest escenari de fons, amb aquesta praxi de continuisme, l’arribada al poder de Meloni va estar marcada per una gran paradoxa: la primera dona que pilotava el govern de la República representava a l’extrema dreta. A més, disposa d’una majoria aclaparadora per impulsar les polítiques que cregui oportunes. I d’alguna manera ja ho està fent. De fet, el nou executiu ha tirat endavant 42 iniciatives legislatives: 29 decrets i tretze projectes de llei ordinaris, amb una mitjana de cinc canvis normatius al mes. Tot i això, però, no ha generat cap daltabaix sobre el pla polític, en bona part per la decisió de prorrogar els pressupostos del govern anterior, mantenint així una continuïtat en les línies de finançament. Però, sobretot, per la rebaixa d’un relat que abans de guanyar les eleccions accentuava el perfil euroescèptic i apel·lava a la plena sobirania territorial i econòmica d’Itàlia, i ara, cada vegada més, demana afrontar moltes polítiques d’aquests àmbits en el marc europeu. En resum, no s’han desenvolupat canvis profunds en l’ordenació del país, més enllà d’un empitjorament evident en l’àmbit dels drets socials.
Estisorada als subsidis i ajuts
Una de les primeres mesures desenvolupades per part del govern Meloni amb cert valor simbòlic va ser l’eliminació de l’anomenada Renda de Ciutadania. Aquest subsidi va ser introduït l’any 2019 durant el primer govern de coalició del Moviment 5 Estrelles i la Lliga. Ben lluny de seguir el model d’una renda bàsica universal, es tractava d’una bonificació en la Seguretat Social, de la mà dels serveis socials, que permetia assolir una renda mínima garantida als nuclis familiars més depauperats. S’aplicava a només 1,2 milions de persones, amb situacions d’atur o amb treballs poc remunerats, amb ingressos inferiors als 9.000 euros anuals.
La seva eliminació per part del govern italià encaixa amb el relat, impulsat principalment pels partits de dreta i els mitjans de comunicació que els són afins, que la mesura era una mena de “premi” per a la gent que no volia treballar. Mentre la Renda de Ciutadania era substituïda amb el que s’ha anomenat “subsidi d’inclusió” (que a la pràctica és molt semblant, però n’exclourà 400.000 persones que no tenen menors o persones dependents a càrrec), el govern s’afanyava a introduir un nou impost fix per a totes les treballadores autònomes del 15 % dels seus ingressos sempre que el seu volum de facturació no superi els 100.000 euros anuals. La mesura ha estat considerada injusta des de sectors de l’Economia Social i Solidària, perquè erradica el principi de taxació progressiva en funció de la renda.
La primera ministra ha rebaixat bona part del seu discurs euroescèptic, que apel·lava a la plena sobirania econòmica i territorial del país
Les posicions ideològiques de Meloni en l’àmbit moral i religiós ja fa temps que són conegudes. Des del 2020 es presentava sempre als mítings amb aquesta frase que es va fer viral: “Jo soc Giorgia, soc una dona, soc una mare, soc italiana, soc cristiana”. Va deixar les coses encara més clares l’any 2022, en un acte de Vox en el qual era l’estrella convidada, on va declarar ben alt: “no al lobby LGBT, sí a la família tradicional”. Aquestes frases, que fan olor de la tríada Déu-pàtria-família, ja apuntaven a les persones LGBTIQA+ com una de les fixacions del nou govern.
Si a Itàlia aquest col·lectiu ja està mancat de molts drets que sí que estan reconeguts en molts altres països (per exemple, no existeix un matrimoni paritari, les parelles homosexuals no poden adoptar, no existeix una llei contra la discriminació, no estan prohibides les “teràpies de curació” per a menors amb diversitats afectives o de gènere, no està permesa la fecundació in vitro per a parelles lesbianes…), el govern actual ha intentat erradicar les poques normatives existents contra la discriminació en aquest àmbit.
De fet, al començament de l’any actual, l’executiu va ordenar als ajuntaments italians que deixessin d’inscriure en el Registre Civil els fills de pares o mares del mateix sexe. Va ser una resposta contra alguns governs municipals progressistes que, a causa del buit legal sobre el registre d’una parella de fet homosexual amb descendència, decidien registrar les dues progenitores. Però poques setmanes després de l’ordre del govern, la Fiscalia de Pàdua va començar a analitzar de forma retroactiva totes les parelles lesbianes registrades, obligant-les a definir clarament qui era la mare gestant i eliminar-ne l’altra. Trenta-tres infants es trobarien, per tant, en situació de perdre legalment una de les seves mares.
Més migració que mai
Si en campanya electoral, Giorgia Meloni demanava el “bloqueig naval” cap a totes les embarcacions que es dirigien a costes italianes amb persones migrades a bord, un cop va arribar al govern, no ha dut a terme la proclama. Sí que, el mes d’abril, va decretar l’estat d’emergència en l’àmbit migratori durant sis mesos, fet que, a la pràctica, dona encara més marge de maniobra a les detencions i expulsions sense respectar els drets humans. També ha eliminat la protecció especial a les refugiades (amb el risc d’augment de persones en situació irregular) i ha aplicat una ampliació de condemna per als grups dedicats al tràfic de persones. Però res ha canviat sobre l’antic “decret de fluxos”, que estableix quantes persones poden entrar legalment a Itàlia per treballar en cada moment concret. El resultat, per tant, ha estat una “no solució” de la “problemàtica”, considerant, a més, la contínua praxi del bloqueig aleatori a l’arribada als ports dels vaixells humanitaris dedicats al rescat de les persones procedents d’embarcacions naufragades. De fet, a l’agost es va estimar l’arribada a territori italià de 107.530 persones provinents d’Àfrica des del començament d’any, una xifra superior al doble de la que es va registrar en el mateix període l’any passat. Per aquest motiu, la primera ministra ha demanat una major participació d’Europa en la gestió migratòria.
Malgrat que, passat un any, els canvis substancials han estat escassos, sí que s’ha mantingut el relat de rentada de cara del feixisme, que es presenta com a model vàlid. Meloni mai ha hagut de retractar-se de les seves afirmacions afalagadores de la figura de Mussolini. Però ara, al final d’un primer curs polític, es troba a les portes de la complexa negociació de la primera llei pressupostària del nou executiu. El mateix ministre d’Economia i Finances, Giancarlo Giorgetti, ha reconegut que “la llei de pressupostos és un embolic complex perquè no tenim diners”, Ha recordat també que “la nostra prioritat encara són les famílies, el treball i els negocis que aquest treball ha de crear”. Una frase que ja s’ha sentit força en els últims trenta anys a Itàlia.
