Monòver és una població de més de 12.000 habitants que es troba a 32 quilòmetres d’Alacant, a la comarca del Vinalopó Mitjà. Aquesta localitat va patir una forta repressió franquista i, alhora, va ser testimoni d’un dels fets més rellevants de la història espanyola: l’exili d’una part del Govern de la Segona República espanyola cap a diferents llocs del món. Al terme municipal d’aquesta localitat alacantina es troba la pedania del Fondó, que va ser el lloc elegit pel govern per a escapar d’una Espanya on el colp d’estat estava ja en el seu màxim apogeu. El 6 de març de 1939, diversos membres del govern partiren des del Fondó cap a l’exili.
En el primer vol que va enlairar al migdia de l’aeròdrom, viatjaven els poetes Rafael Alberti i María Teresa de León, el general Cordón, ministre de Defensa; i el coronel Núñez Mazas, sotssecretari de l’Exèrcit de l’Aire, entre altres passatgeres. L’últim terreny espanyol que van veure els poetes des de la finestreta del xicotet Dragon Rapide, avió de la companyia britànica De Havilland, va ser la serra alacantina d’Aitana, per la qual cosa decidiren anomenar així a la filla que tots dos esperaven. El segon avió, del mateix model, amb una capacitat màxima d’una dotzena de passatgeres, va transportar, uns minuts després, els principals dirigents del Partit Comunista, entre els quals es trobaven Dolores Ibárruri, la Pasionaria; la seua sotssecretària personal, Irene Falcón, o el diputat comunista francés Jean Cattelas. Aquest vol va seguir el trajecte del primer fins a la ciutat algeriana d’Orà. Per últim, dos bimotors Douglas DC-2 de les Línies Aèries Postals Espanyoles (LAPE) s’enlairaren de l’aeròdrom del Fondó rumb a la francesa Tolosa. Portaven al seu interior Juan Negrín, president del Govern de la Segona República espanyola; el coronel Hidalgo de Cisneros, cap de l’Aviació Republicana; el comunista Enrique Líster, Álvarez del Vayo, ministre d’Estat, i membres del gabinet. L’exili del govern des del Fondó és un fet que va canviar el curs de la història espanyola. A escassos deu quilòmetres del Fondó es troba la plaça de bous de Monòver, on es va canviar el curs de la vida de centenars de famílies.
La plaça de bous de Monòver es va convertir durant la Guerra Civil Espanyola i la repressió franquista en un camp de concentració de persones detingudes pel bàndol franquista. Aquesta plaça, com moltes altres del territori espanyol, va ser destinació de detencions franquistes i alhora origen d’execucions i de morts a causa de la fam o del fred. Algunes de les persones que allà es trobaven van ser afusellades en el paredó de Monòver, i a continuació, llançades a una fossa comuna.
En aquesta plaça de bous, ja convertida en camp de concentració, els franquistes classificaven les preses que prèviament havien detingut per enviar-les posteriorment a diverses presons o, directament, per afusellar-les. Moltes d’elles ni tan sols tingueren temps d’esperar una de les dues resolucions ni van tindre l’opció que els feren un judici, ja que morien allà mateix a causa de les malalties, del fred o de les tortures a les quals eren sotmeses. Un exemple d’açò és el que relata Rubén Ramírez, veí i estudiant d’Història: “La desaparició d’una pintada de la plaça de bous va comportar que els franquistes obligaren els presos a romandre tres dies seguits a la intempèrie, en peu i sense menjar. Això va provocar que molts d’ells moriren, ja que aquest mètode de tortura era molt difícil de suportar durant l’hivern i en les condicions de debilitat en què la majoria d’ells es trobava”.
De la plaça de bous, van traslladar 26 homes al paredó, que es trobava davant de la porta principal del cementiri de Monòver. Aquests hi van ser afusellats per ser considerats enemics d’Espanya, ja fora per militar en un partit polític, per estar afiliats a un sindicat laboral, per ser maçons, per la seua ideologia o per defendre la llibertat. Els afusellaments franquistes dels dies 18 i 31 d’octubre, 16 de novembre i 5 de desembre de 1939 van llevar la vida als monovers Silvestre Corbí Payá, Antonio Leal Pérez, Luis Poveda Giménez, Francisco Martínez Marco, Juan Verdú Berenguer, Sebastián Verdú Berenguer, Antonio Llorca Poveda, Evaristo Maqueda Paya, Vicente Barberá Tordera, José Esteve Santa, Francisco Mateo Cerdá i Sixto Navarro Pérez. També hi van ser afusellats Rafael Celestino Tafaya, Antonio Gómez López, Mariano Noguerón García, Juan García Torres, Pedro Íñiguez Valiente, Antonio Martín Moya i Domingo Valentín, tots ells de la ciutat contigua d’Elda; José Herrero Pastor, José López Guill, Andrés Tortosa Gil i Luis García Brotons, del Pinós; Joaquín Albiñana Fuentes, de Salinas; Alfredo Plá Peral, de Petrer, i Juan José Richarte Estaban, de Sax.
Molts altres no hi van ser afusellats, però també acabaren morts a la plaça de bous i soterrats a Monòver en una altra fossa comuna, com és el cas del iaio d’Angeletes i Maria Rosa
Molts altres no hi van ser afusellats, però també acabaren morts a la plaça de bous i soterrats a Monòver en una altra fossa comuna, com és el cas del iaio d’Angeletes i Maria Rosa, de 95 i 75 anys, respectivament. L’home va morir a causa de les dures tortures a les quals el van sotmetre els franquistes als seus gairebé 70 anys. En una entrevista a la Directa, Angeletes recorda que només tenia 11 anys quan el van matar: “Jo vaig estar en l’enterrament i ho vaig veure tot. Allò va ser molt, molt cruel. La Guàrdia Civil amb els fusells apuntant-nos com si fórem criminals i el meu iaio allà, en la caixa, sense poder veure-ho”. Son pare va dir als guàrdies que només el volien veure, aleshores, els van obrir la caixa: “Pobret, anava amb una camiseta i en calçotets, com si no tinguera res per a vestir-se. Se li va quedar el vestit a la presó”.
Després de la mort del seu avi, el pare d’Angeletes “plorava com una criatura”. “El veies tan tranquil i, de sobte, es posava a plorar quan pensava en son pare. Començà a no menjar… Va morir en maig del 39 i mon pare en desembre del mateix any”, explica. Angeletes no deixa d’insistir durant tota la conversa en el fet que “no ens torne a passar”. “Va ser horrorós i ho vam passar molt malament. No arribes a comprendre per què es fan aquestes coses”, afegeix Maria Rosa. “Per què si una persona està fent alguna cosa que no és del teu gust, però a tu no t’està fent cap mal, l’has de matar? Per què vam permetre, la humanitat, que es fera açò?”, es pregunta.
Un altre exemple és el de Paquita Íñiguez, de 92 anys. Al seu pare, Pedro Íñiguez Valiente, el van afusellar quan ella tenia 10 anys. Paquita i les seues filles, Inma i Francisca Román Íñiguez, recorden que el detingueren quan esperava a sa mare en l’estació: “El van portar a Elda [localitat veïna de Monòver], al cine Cervantes”, que va ser utilitzat com a presó provisional pel bàndol revoltat. Paquita va anar a veure’l: “Quan vaig entrar vaig veure que treien un home, a qui havien donat una pallissa. Em vaig posar nerviosa. D’allà treien homes als quals donaven canya i et quedaves amb molta pena”. “Després el van portar ací, a Monòver. Ma mare, dia sí, dia no, venia a portar-li el menjar i jo anava alguna vegada amb ma mare, perquè ja era joveneta”, relata. En una d’aquestes vegades, els funcionaris de la presó li digueren: “Agafa la cistella”, al que ella va preguntar: “No se l’entren?”; i va obtenir per resposta: “No, això ja no li serveix”. Paquita ja no tenia pare.
La família conta que un cosí de la mare, que treballava a Correus, les va acompanyar al cementiri “perquè ens deixaren entrar”. Allà, l’enterrador les va portar fins a on estaven els sis o set cossos de la saca de son pare i els va demanar: “Per favor, no ploreu”. “I no vam plorar –diu Paquita–; ens vam quedar allà fins que vam poder plorar”. La dona recorda amb orgull, però també amb pesar la seua mare: “La pobra, amb 6 fills… Vam haver de treballar molt, els que podíem”. I afegeix: “Hem resistit molt i hem vist moltes coses, que Déu perdone a tots els que han fet tant de mal”.
L’1 d’abril de 1939, pràcticament un mes després de la partida d’una part del Govern republicà des de Monòver, es donava per acabada la guerra. Sistemàticament, milers de persones eren detingudes per estar afiliades a un sindicat de treballadors, per militar en determinats partits polítics o senzillament per tindre una ideologia d’esquerres i republicana. Algunes persones acompanyaren les primeres a la presó o, fins i tot, a la mort per trivialitats tals com ser membres de la seua mateixa família. Tractant-se majoritàriament de civils, un tribunal militar els acusava de crims falsejats, o bé els atribuïa delictes que no havien comés, per encobrir la vertadera raó de la seua detenció, acusació i condemna a anys de reclusió, a treballs forçats o a mort. Es tractà d’una neteja ideològica.
Sistemàticament, milers de persones eren detingudes per estar afiliades a un sindicat de treballadors, per militar en determinats partits polítics o senzillament per tindre una ideologia d’esquerres i republicana.
Per si no foren suficients el dolor i la impotència que la detenció i l’afusellament dels seus éssers volguts, i les diverses condemnes que en cap moment eren garantides amb un judici just, causaven a tantes famílies espanyoles, moltes d’elles van haver d’abandonar les seues llars i marxar dels seus pobles. La sang vessada pels franquistes en escamots d’afusellament comportava una taca social per a les famílies d’aquestes persones represaliades. Eren repudiades i, habitualment, expulsades dels seus treballs i condemnades a la pobresa.
Moltes dones van ser rapades pels franquistes, que els van donar a ingerir oli de ricí abans de passejar-les pels carrers a manera d’escarn per les seues ideologies contràries al règim de Franco o per ser familiars d’altres represaliats. Majoritàriament, van patir prou penúries. Algunes persones no en van patir tantes, però, així i tot, les seues vides van quedar marcades inesborrablement per la tragèdia que els comportava els assassinats de familiars.
Paquita o Angeletes han passat tota la seua vida sense oblidar els seus familiars i anhelant justícia, en el sentit més estricte de la paraula: “Que es concedisca a cadascú allò que mereix, respectant la veritat i, per tant, que s’anul·len les sentències dels judicis sumaríssims que els condemnaren a mort”. I també reparació, podent enterrar-los dignament on ho consideren. Aquest sentit de la justícia el van transmetre, de fet, a les seues filles i als seus nets. Durant anys, elles i les seues famílies han estat lluitant perquè la fossa comuna de Monòver es poguera exhumar.
Treballs per recuperar els ossos
El dia 10 d’agost de 2020, els treballs d’excavació van començar al cementiri de Monòver, de la mà de l’equip d’arqueòlegs de Drakkar Consultores, amb la finalitat de localitzar els ossos dels represaliats. L’equip de Drakkar es va traslladar a la localitat, on, després de fer un estudi sobre el terreny i d’estudiar les diferents versions d’on es trobava la fossa, començaren els treballs per tal de recuperar els ossos de les persones que van ser afusellades al paredó. Tanmateix, després de diverses prospeccions infructíferes, algunes d’uns quants metres de profunditat, un operari va acudir al cementiri per a dir que el 1988 va retirar els ossos dels afusellats amb la pala d’una retroexcavadora i se’ls va emportar a un abocador, que posteriorment va ser asfaltat i es va construir una carretera al damunt.
Així ho explica Jorge García, arqueòleg i director de Drakkar Consultores: “Hem de tindre en compte que era un terreny complicat, amb un sòl de formigó”, que van haver de retirar fent servir una perforadora. A continuació, van trobar varetes de ferro, que tallaren amb una radial, i tornaren a utilitzar la perforadora per a trossejar grans pedres i poder accedir així a la zona de terra, al nivell dels enterraments. “Finalment, després de vuit prospeccions per tota l’àrea del cementiri civil i pel seu voltant, no hem pogut trobar els cossos dels represaliats”, lamenta. Després que l’operari confessara que havia destruït la fossa, tothom sabia que, en qualsevol cas, el seu contingut seria molt difícil de recuperar. Malgrat això, arqueòlegs i arqueòlogues van continuar cavant per esgotar totes les possibilitats. Però, aquesta vegada no es va poder fer justícia.
Després de diverses prospeccions infructíferes, algunes d’uns quants metres de profunditat, un operari va acudir al cementiri per a dir que el 1988 va retirar els ossos dels afusellats amb la pala d’una retroexcavadora i se’ls va emportar a un abocador
El desconcert general a partir d’aquest fet ha sigut rotund. Fins que no es van fer més de cinc prospeccions, després de pràcticament un mes de treballs arqueològics en cerca dels represaliats, ningú s’havia ni tan sols plantejat que els cossos no s’hi podrien trobar perquè tres dècades abans la terra d’aquesta zona del cementiri s’havia remogut i els ossos havien acabat al fem, arrabassant així l’esperança dels familiars. Algunes famílies pretenien enterrar-los juntament amb les restes de qui van ser les seues dones o les seues mares; altres tenien un nínxol preparat per a ells.
En assabentar-se d’aquesta informació, es va convocar una reunió d’urgència. Un membre de l’equip de Govern municipal i el director general de Qualitat Democràtica, Iñaki Pérez, van mantenir una reunió amb els familiars de les víctimes de la repressió franquista en Monòver, als quals va traslladar la seua decepció i el seu malestar perquè l’excavació no havia permés la recuperació dels cossos. Tenint en compte que aquests treballs d’exhumació es resolgueren mitjançant un contracte per part de la Conselleria de Transparència, Participació, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, a càrrec de Rosa Pérez Garijo i d’Iñaki Pérez Rico, que feia mesos que estaven en contacte amb les famílies de les persones d’aquestes fosses, la maçada va ser per tothom. “Encara que ja han passat més de tres dècades, anem a estudiar si hi queda alguna via legal per a depurar responsabilitats sobre aquests fets. Tristament, és habitual trobar-se amb aquest tipus d’actuacions que impedeixen ara les exhumacions. Són la conseqüència d’una política funesta respecte a la preservació de la memòria de les víctimes. De tota manera, anem a treballar conjuntament perquè hi haja un espai de memòria per tal que els familiars puguen tindre el consol que es mereixen i que no s’obliden els noms de les víctimes”, afirma Pérez Garijo.
Històries de desmemòria
Aquest tipus d’irregularitats no només han tingut lloc a Monòver, ni es tracta d’una anomalia ni d’un fet excepcional. També han ocorregut en altres llocs, com en el cementiri de Mosteiro de Ribeira (Xinzo de Limia, Ourense), en 2019. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica va intentar recuperar els cossos de dues dones que van ser assassinades pels franquistes en un camí el 1937; una actuació en va, a causa del deteriorat estat de conservació del cementiri parroquial.
El cos d’un maqui que va ser assassinat per la Guàrdia Civil en Murias de Rao (Lugo), el 1948, tampoc va ser localitzat per l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) de Lugo en 2016, ja que havia remogut i, posteriorment, soterrat a un lloc indeterminat del mateix cementiri. Una part del veïnat del poble no només no va voler col·laborar en la recerca, sinó que a més, dos anys enrere, ho van impedir.
La seua exhumació no es va poder dur a terme perquè una obra municipal va utilitzar la terra d’aquest barranc per a la construcció d’un abocador el 1999
El Barranc de la Bartolina, ubicat en una zona deshabitada entre les saragossanes Calatayud i Terrer, va ser un lloc d’afusellament massiu de gent de tota la comarca de Calatayud. Entre 400 i 500 persones hi van ser assassinades, segons diversos estudis i testimonis orals. La seua exhumació no es va poder dur a terme perquè una obra municipal va utilitzar la terra d’aquest barranc per a la construcció d’un abocador el 1999. Després de l’obra, l’Associació per la Recuperació i Investigació Contra l’Oblit (ARICO) va fer una prospecció, sense èxit, amb l’esperança de trobar-hi restes humanes.
En l’any 2017, a Paterna (Horta Oest), l’Agrupació de Familiars de Víctimes de la Fosa 82 del Cementiri Municipal de Paterna va promoure, amb el suport de la llavors diputada Rosa Pérez, l’exhumació d’aquesta fossa. S’esperava recuperar els cossos d’una vintena de represaliats, afusellats el 1939, però únicament s’hi trobaren les restes parcials de dues persones. La raó: la terra de la fossa ja havia sigut remoguda i el règim franquista es va encarregar d’ocultar o destruir les proves.
Un altre cas similar és el de la gran fossa comuna d’Aguilar d’Alfambra (Terol), on van ser soterrats desenes de soldats morts a causa de les seues ferides. Els soldats havien estat en un hospital militar que havia començat a funcionar el 1938, quan el bàndol franquista va prendre la ciutat. Soterrat cada cos amb la seua identificació dins d’una ampolla de cristall i assenyalades les tombes amb xicotetes creus de fusta, la fossa de soldats franquistes ha anat desapareixent sota desenes de noves sepultures.
Intentar depurar responsabilitats
Les fonts entrevistades consideren que el motiu de tots aquests fets és que, fins fa poc de temps, en molts llocs hi ha hagut una política de desmemòria. S’ha intentat esborrar les empremtes d’allò que va succeir en el passat i que la societat faça com si mai haguera passat. Malgrat tot, en el cas de Monòver s’està tractant de depurar responsabilitats. La Conselleria de Rosa Pérez Garijo va sol·licitar a l’Ajuntament de Monòver un informe on es determine tot allò que va passar respecte a la destrucció de la fossa comuna el 1988, per tal d’estudiar “si hi queda alguna via legal per a depurar responsabilitats dels fets” i “perquè es conega fefaentment què hi va passar amb la fossa i qui va donar l’ordre de cometre aquest abús”.
De tota manera, els familiars víctimes d’aquests incidents no cessen en la lluita per la seua reparació. En Monòver, pròximament, s’instal·larà un memorial amb els noms de les persones que hi van ser assassinades per les seues idees. Anualment, arran de les excavacions, també es pretén fer un homenatge en el lloc on els 26 homes van ser afusellades, per tal que el seu record siga permanent. Així mateix, familiars de represaliats en Monòver s’han organitzat en una associació de memòria històrica, a través de la qual coordinaran accions d’homenatge i continuaran lluitant per la construcció d’aquest monument en el seu honor, així com per intentar indagar en saber amb més detalls què hi va passar.
En el cas d’Espanya, d’una banda, tal com exigeixen les fonts entrevistades, la normalitat democràtica s’ha d’aconseguir enfortint un compromís amb el passat, recuperant la memòria per tal que es conega la història dels dos bàndols. D’aquesta manera, segons consideren, es conforma una memòria històrica col·lectiva. D’altra banda, també demanen una reparació, preservar els llocs on van transcórrer els fets rellevants històricament i aplicar la Llei de Memòria Històrica.
