Benedetto Croce dirà que la història sempre serà història contemporània perquè s’escriu des dels valors i els anhels d’aquells i aquelles que miren enrere, també influenciats per la realitat que viuen. La cientificitat de la creació històrica s’ha de conjuminar, aleshores, amb la construcció d’interpretacions i els textos (i, per tant, la visió dels fets pretèrits) han de reunir els documents contrastables i objectius amb els valors individuals. Ha quedat més que clar, aquests dies, amb la versió televisiva de la novel·la Lo que escondían sus ojos, en què es fa un blanqueig enormement acientífic de la figura de Serrano Suñer, el cunyat del dictador Franco i responsable que la població espanyola que eixí a l’exili fugint de la guerra i acabà arrestada per les tropes alemanyes haguera de passar pels camps d’extermini nazis (i, majoritàriament, morir-hi assassinada).
Hui, es considera que 678 persones valencianes acabaren en els camps de la mort del Tercer Reich i que al voltant de 400 –és a dir, un 60%– foren anihilades
Les investigacions han fet augmentar les xifres. Hui, es considera que 678 persones valencianes acabaren en els camps de la mort del Tercer Reich i que al voltant de 400 –és a dir, un 60%– foren anihilades. A tot l’Estat espanyol, n’apareixen 8.964. Tot i que les xifres ja són molt concretes, no es consideren definitives perquè continuen apareixent personatges dels quals no hi ha informacions. És el cas de molts republicans que lluitaren amb l’Exèrcit Roig i caigueren en mans de les tropes nazis. Els treballs més recents, a més, han cenyit el tema per aproximar-lo a les comarques i els pobles, fet que, d’una banda, ha permès que molta gent conega que veïns i veïnes seues van ser víctimes de la barbàrie nazi i, de l’altra, ha obligat les autoritats polítiques a encapçalar reconeixements públics per introduir els seus noms en espais d’admiració social com, per exemple, els carrers.
El fil de les conseqüències que provocaren l’eixida republicana es pot cercar en les revoltes que es produïren a l’Estat espanyol després de la Revolució Russa de 1917, l’oposició política a la dictadura de Primo de Rivera o l’autocrítica constant al que molts i moltes consideraren una República edulcorada pels poders fàctics i les classes benestants. Per a molta gent de les classes baixes (entre les quals el nivell d’analfabetisme superava el 70% abans del període republicà), la República no fou entesa com un punt d’arribada en què totes les seues necessitats i demandes polítiques es veurien satisfeien, sinó com un punt de partida per construir el país i la societat que tenien al cap. Tanmateix, després de dècades (més aviat segles) d’enriquiment d’uns pocs a costa de la despossessió de la majoria (una teoria desenvolupada per David Harvey) les estructures no sempre ho afavoriren. El territori republicà es va anar aprimant a conseqüència de l’avanç de les tropes franquistes, secundades pel règim feixista de Mussolini i el nazisme de Hitler. L’extermini va ser massiu; l’exèrcit de Franco va aniquilar bona part de la població espanyola a través d’afusellaments massius i judicis sumaris sense cap mena de garantia legal.
Difícil refugi a França
Per a la gent republicana que va poder fugir (molta sense tenir cap mena de vinculació política), la vida tampoc no va ser gens fàcil. El govern francès la va rebre amb desgana i la va amuntegar en camps de concentració. Prompte, la població espanyola exiliada s’ocupà en les tasques agrícoles o industrials. La majoria, tanmateix passà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers, distribuïdes bàsicament a les zones estratègiques de les fronteres per construir fortificacions militars i trinxeres antitancs. Després de la signatura de l’armistici, el mes de juny, el govern de Vichy es despreocupà dels grups de presoners i presoneres que no fossen francesos i els republicans quedaren desprotegits de l’estatut i, per tant, de les garanties de la Convenció de Ginebra, malgrat haver signat un contracte amb l’exèrcit francès. El setembre d’eixe mateix any, s’establí que els homes d’entre dinou i cinquanta-quatre anys que no pogueren ser tornats al seu país d’origen havien de ser reclutats als Grups de Treballadors Estrangers sense rebre salari, sols una compensació econòmica per a les famílies. Més de deu mil espanyols foren fets presoners per les tropes nazis i el govern francès de Vichy no mostrà gaires intencions de protegir-les: les deixà en un buit legal i nacional que les féu acabar als centres d’execució massiva.
Després de la signatura de l’armistici, el mes de juny, el govern de Vichy es despreocupà dels grups de presoners que no fossen francesos i els republicans quedaren desprotegits
Segons recollí el periodista Rafel Muntaner en el seu moment, de les 678 persones valencianes deportades als camps de concentració, quasi dos de cada tres van ser exterminades per la barbàrie nazi: 400 (el 59% del total) van ser assassinades o obligades a treballar fins a la mort, setze consten com a desaparegudes (2,4%) i, d’unes altres cinc (0,7%), no se’n té cap informació. Només 252 de les víctimes valencianes de Hitler van ser alliberades amb vida d’aquest infern per les tropes aliades i soviètiques, xifra que suposa un 37% del total de persones valencianes deportades, mentre que únicament cinc (0,7%) es van poder evadir dels camps. El drama valencià no difereix gens de l’espanyol, ja que, de les 8.964 persones deportades, també en va morir un 59%. Entre la població valenciana que va anar a parar als camps de la mort, només hi havia tres dones i les tres van sobreviure. Eren de Sueca, Vinaròs i València. Als registres, hi ha persones deportades de totes i cadascuna de les 32 comarques valencianes, però el Baix Maestrat (37), la Vega Baixa (35), l’Alcoià (34) i el Vinalopó Mitjà (32) són les que en van aportar més. L’autonomia valenciana, amb quasi el 8% del total de persones espanyoles deportades, és la cinquena amb més víctimes del nazisme, per darrere de Catalunya (22%), Andalusia (18%), l’Aragó (12%) i Castella la Manxa (10%). Prop de 440.000 republicanes espanyoles van creuar els Pirineus fugint de Franco l’any 1939. Després de l’ofensiva llampec de Hitler sobre França i la negativa de Franco de repatriar aquestes persones, el règim nazi les va enviar a les seues fàbriques de la mort com a apàtrides. La majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys, un 28% entre 25 i 30 i un 15% entre 30 i 35. Hi predominaven els homes provinents d’oficis manuals: un 20% d’artesans, un 17% de pagesos, un 14% d’obrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres.
Al voltant del 80% de la gent deportada als camps d’extermini anà a parar a Mauthausen, a l’alta Àustria, principalment als barracons 9, 11, 12 i 13. En eixos centres, les condicions de vida eren deplorables i cada dia morien milers de persones per l’acumulació de cansament, la mala alimentació –en el millor dels casos, els presoners rebien racions de menjar diàries que representaven el 60% de la seva despesa física– i la inconsistència de les seues defenses davant l’aparició de múltiples malalties. Unes condicions que buscaven l’aniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció de la gent encarcerada. Dins la xarxa de subcamps de Mauthausen, l’epicentre del drama valencià va ser a Gusen –d’on només eixirien amb vida quatre de les 296 persones deportades– i el castell de Hartheim, l’únic camp del Tercer Reich on no hi va haver supervivents. Els 39 valencians que van ser enviats a aquest sanatori reconvertit en un centre d’experiments mèdics salvatges van morir a la cambra de gas. Pocs dies abans de l’alliberament de Gusen, les SS van ordenar exterminar totes les supervivents: 900 persones van ser gasejades i unes altres 600 assassinades a destralades. “La lliçó de l’Holocaust és la facilitat amb què la majoria de persones, quan se les posa en una situació en què no tenen una elecció bona o bé eixa elecció és massa costosa, es convencen a si mateixes i s’allunyen de la qüestió del deure moral (o no es convencen de seguir-lo) i, per contra, adopten els preceptes de l’interès racional i la conservació. En un sistema en què la racionalitat i l’ètica apunten en direccions oposades, la humanitat és la principal derrotada. El mal pot fer la seua feina bruta amb l’esperança que la majoria de les persones, durant gran part del temps, s’abstinguen de fer coses imprudents i precipitades; i resistir-se al mal és imprudent i precipitat. El mal no necessita seguidors entusiastes ni un públic que l’aplaudisca. L’instint de conservació ho farà tot”, dirà Bauman. De paral·lelismes amb el present, no en falten.
Superar el relat del silenci
De totes les cares de la repressió franquista, l’exili potser és una de les menys estudiades i conegudes. Ningú no amaga, hui en dia, que l’arquitectura repressiva del franquisme s’enfortí al final de la Guerra Civil: la fi de la confrontació bèl·lica no aturà la repressió, la institucionalitzà. Procediments sumaríssims d’urgència i afusellaments a l’alba; por, estigmatització i humiliació de les famílies, i l’exili, sempre oblidat.
Durant les últimes dècades, s’ha treballat per recuperar les històries i les memòries de les víctimes de la repressió franquista. Les especialistes i les activistes per la memòria han entès que, hui dia, la reivindicació d’una vida contaminada per la dictadura cobra una importància vital. Per evitar la prolongació de la humiliació i l’estigma sobre la memòria de les víctimes i les seues famílies, ens trobàvem –i ens trobem– davant la necessitat de lliurar la trajectòria de la seua vida, de les calúmnies fabricades pel règim, la propaganda i el silenci imposat.
L’escriptora Clara Valverde defensa que la primera i la segona generació de descendents de les persones represaliades pel franquisme i el nazisme són hereves de penes i dificultats no resoltes. Argumenta que van ser criades i van interioritzar que hi havia determinats temes que era millor no remoure per no empitjorar la situació. El crit apagat sempre era millor que la protesta. La constricció, millor que la rebel·lia. La transmissió generacional del trauma es va traduir en bloquejos emocionals, inseguretat, ràbia no canalitzada o ansietat. “Açò fa que la generació dels néts porte una càrrega en l’inconscient a la qual és més difícil accedir, perquè els anys de silenci i de comportaments que han servit per amagar les emocions dificulten la comprensió de les manifestacions del trauma. Aquestes manifestacions són variades: por de parlar directament amb els que estan al poder (caps o qualsevol altra figura de poder), queixa sense acció, polarització (blanc/negre), necessitat d’un enemic comú, confusió, repetició, autoritarisme, fòbies, obsessions, etcètera”.
El silenci s’ha trencat. Actualment, el País Valencià compta amb un moviment memorialista viu, actiu i dinàmic i amb unes investigacions que aporten llum i esperança. A nosaltres, però també als nostres avis i àvies. Mai més víctimes del silenci; mai més hereus del dolor. Perquè –ara sí– les històries de cacera no seguisquen glorificant el caçador.
