Diversos títols inclosos dins de la programació de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix ens acosten a històries reals, sigui mitjançant les formes de la ficció o del documental. Compareix, evidentment, el record de les moltes dictadures anticomunistes establertes al continent després de la revolució cubana i l’auge de moviments marxistes, amb l’estatunidenca operació Còndor al rerefons. L’uruguaià Álvaro Brechner explica a La noche de los 12 años la terrible experiència de tres dels militants tupamaros que van patir un encarcerament marcat per les tortures, la incomunicació extrema i una certa privació sensorial durant més d’una dècada.
Després que el moviment tupamaro fos derrotat policialment i militarment, la dictadura que va governar el país des de 1973 fins a 1985 va escollir alguns membres com a ostatges: si la guerrilla marxista es reactivava i duia a terme qualsevol tipus d’acció, els retinguts serien executats. Al film, es limita la crònica a tres ostatges de l’Estat: un d’ells és José Mujica, el qual, dècades després, acabaria convertint-se en president del país. Al llarg del difícil camí fins a l’alliberament, sobten alguns detalls de crueltat extrema. Pot servir com a exemple el moment en què un soldat orina sobre un dels protagonistes, ja destrossat físicament després de cinc anys d’empresonament en condicions brutals d’insalubritat i desnutrició. L’acarnissament sobre unes persones tan vulnerables suggereix un odi profundíssim, inhumà, que Brechner sembla retratar des de l’escena inicial com un funcionament institucional que els agents de la repressió acaben interioritzant. També s’hi inclouen petits gestos de pietat i empatia, detalls individuals que també serveixen de distensió per al públic, dins d’una dictadura militar despietada, ferotge.
Diversos títols inclosos dins de la programació de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix ens acosten a històries reals, sigui mitjançant les formes de la ficció o del documental
Brechner s’acosta a un material terrible. Atès el tema que tracta, La noche de los 12 años podria haver-se convertit en un visionament insuportable. El realitzador procura mantenir un cert equilibri i donar treva a l’audiència sense diluir la duresa de l’experiència dels personatges. La seva proposta s’aproxima al drama històric convencional, amb algunes distensions sentimentals i poètiques pròpies del cinema comercial, i diverses escenes efectistes amb què s’intenta reflectir el deteriorament psicològic i les al·lucinacions que va patir Mujica. En tot cas, la història és tan dolorosa i rellevant que transcendeix algunes decisions discutibles del director i el seu equip.
Records dolorosos des de l’Argentina
Lola Arias, en canvi, s’allunya completament del cinema narratiu estàndard amb el seu projecte inclassificable Teatro de guerra. L’artista multidisciplinària va impulsar la trobada de veterans de la guerra de les Malvines, esdevinguda l’any 1982 entre els exèrcits del Regne Unit i d’una Argentina que tot just albirava la democràcia posterior a la dictadura de Videla. L’intercanvi de records i experiències de soldats dels dos bàndols va generar una obra de teatre, Campo minado, de la qual Teatro de guerra és una mena de making of.
La cineasta argentina es distancia de la història escrita a les enciclopèdies per acostar-nos a la intrahistòria dels conflictes bèl·lics. Empra les entrevistes i les reconstruccions de situacions, incloses les experiències que marquen perdurablement la vida de les persones. Un soldat britànic, per exemple, rememora la mort d’un soldat argentí i com aquest fet el va dur a deixar la carrera militar. Tot i les dificultats de comunicació per la distància idiomàtica, sorgeixen moments de reconeixement i empatia. Arias també opta en una escena per usar la música com a lingua franca i instrument d’acostament. El procés va ser, segons els implicats, sanador. I el resultat fílmic, agredolç, trasbalsador i infinitament interessant.
També de memòries personals ens parla El silencio es un cuerpo que cae, de l’argentina Agustina Comedi. S’hi explica una microhistòria a través d’una pel·lícula breu, modesta, lo-fi –que es refereix a la fidelitat de la gravació–, amb les formes del cinema testimonial realitzat amb mitjans mínims. No hi ha voluntat de bastir un reportatge, sinó de transmetre una història personal conduïda mitjançant una veu en off intimista. L’autora escruta els vídeos familiars a la cerca d’una veritat amagada: la de la vida homosexual del seu pare abans que optés pel camí del matrimoni i la família. Diverses entrevistes a parents i antics amics de l’entorn LGBTIQ van desenrotllant el passat del pare desaparegut i la seva relació perdurable amb un antic amant que va morir de sida. Entre les històries sorgeix, evidentment, la repressió de qualsevol diversitat sexual, entesa com un problema policial i d’ordre públic. La reconstrucció d’aquesta doble vida, en forma de descobriment i homenatge dut a terme per la filla a la qual se li va ocultar, té quelcom d’emocionant triomf pòstum de la memòria. La proposta de Comedi no és l’única pel·lícula amb històries d’homosexualitat dins de la programació de CineBaix: també s’hi podrà veure, per exemple, el sensible llargmetratge de ficció Las herederas. El paraguaià Marcelo Martinessi hi aborda friccions classistes i anhels de superar una relació sentimental limitadora: una protagonista madura que ha de prendre les regnes de la seva existència després d’haver viscut en un entorn hiperprotegit.
Dos relats de violència
El ángel, film de l’argentí Luis Ortega produït pels germans Almodóvar, i Pájaros de verano, obra de les colombianes Ciro Guerra (El abrazo de la serpiente) i Cristina Gallego, suposen dues maneres extremadament diferents d’acarar la reconstrucció en clau fictícia de fets reals de naturalesa criminal.
El ángel, de Luis Ortega, parla de la violència que emergeix del no-res: l’exercida per un jove que, a l’Argentina dels anys 70, es va fer famós pels seus atracaments amb víctimes letals. Ortega recobreix els horrors amb un envernissat de colorisme i disseny de producció cool, una mica a l’estil de les revisions d’època de David O’Russell (La gran estafa), i hi afegeix una subtrama gai: es rejoveneix el protagonista i se’l converteix en un efebus adolescent silenciosament enamorat d’un còmplice gens disposat a acceptar la seva homosexualitat.
Al film, Carlos Robledo és un jove impulsiu, amant de la música i del ball, que ha trobat la seva vocació en robar i mentir impulsivament. A mesura que la narració avança en paral·lel a l’enduriment de la trajectòria criminal del protagonista, descobrim que la seva impulsivitat el du a disparar qui el sobresalta en ple atracament, o senzillament a matar gent que està dormint. El realitzador intenta no trencar tots els ponts entre audiència i personatge, presentar-lo com un enigma estranyament hedonista al qual voler seguir estudiant. Potser per això deixa fora del quadre els crims sexuals de la parella (que va segrestar, violar i assassinar dues dones, a més de malferir i violar-ne una altra).
‘Pájaros de verano’ avança com un drama violent, estranyament evocatiu, impulsat per uns inquietants vents de fatalitat
L’enfocament de Pájaros de verano és força diferent, encara que també desprèn un cert aire esteticista en algunes escenes. Comença com una bella i evocativa obra que copsa els paisatges naturals en què viu un grup indígena, els wayú, a la Colòmbia dels anys 60. Guerra i Gallego filmen amb alè poètic els ritus de maduració i la concertació d’un matrimoni amb els consegüents ritus i intercanvis comercials. La necessitat d’un comerciant d’aconseguir un gran dot l’impulsa a buscar diners més enllà de la seva ocupació habitual: amb la marihuana podia trobar la fortuna que mai aconseguiria amb la compravenda de cafè.
A partir d’aquí, pas a pas, Pájaros de verano tracta de l’avarícia i la pèrdua de frens ètics vers les quantitats estratosfèriques que mou el tràfic de drogues il·legals, que corre parcialment en paral·lel a l’allunyament dels costums tradicionals wayú. La temptació de multiplicar la fortuna pròpia genera cobdícia, la cobdícia crida a la compra d’armes per defensar aquesta fortuna, i les armes faciliten els esclats de violència letal, irresoluble. Un cop sonen els trons de les armes de foc, comencen les disputes i les venjances terribles. El film avança com un drama violent, estranyament evocatiu, impulsat per uns inquietants vents de fatalitat. El resum final, expressat en forma de crònica a través del cant tradicional, culpa la droga d’aquesta inflació criminal. Potser el gran problema és la desigualtat: l’assoliment de grans fortunes, la inflació d’armes de foc per defensar-les… i la capacitat del neocolonial amic americà per corrompre voluntats amb uns diners inassolibles per a l’economia local.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix, publicat amb el número 472 de la ‘Directa’
