Germaine Pitroipa, a qui hem pogut entrevistar a casa seva, a Ouagadougou, i que el pròxim 19 d’octubre farà una xerrada a l’Ateneu Popular La Flor de Maig de Barcelona, va tenir un rol important durant la revolució de Burkina Faso. Era militant de la Unió de Lluites Comunistes de Burkina Faso (ULC) quan es planificava la presa del poder. Després va ser delegada del govern a la província d’Oubritenga i consellera a l’ambaixada del seu país a l’Estat francès.
En l’actualitat, el Sahel té més presència mediàtica que la que havia estat habitual. D’una banda, ens trobem els enfrontaments entre els exèrcits de Burkina Faso, Mali i Níger i grups armats i, de l’altra, que els governs d’aquests tres països han trencat amb les estructures regionals de caràcter neocolonial i han creat la confederació de l’Aliança d’Estats del Sahel (AES).
A Burkina Faso, el govern militar actual està reivindicant més que mai la figura del president revolucionari Thomas Sankara, que va liderar profundes transformacions en tots els àmbits de la vida social. La Revolució d’Agost (1983-87) va acabar de forma sobtada amb l’assassinat de Sankara. Durant els vint-i-set anys següents governaria Blaise Compaoré, que havia estat número dos del govern revolucionari, i va posar de nou el país en mans del neocolonialisme.
En l’actualitat la regió del Sahel és epicentre informatiu. Com pensa que s’ha arribat a un nivell de conflicte tan crític?
Estem pagant el cost del qual, durant molts anys, el govern de Burkina Faso va acceptar. El nostre país es va convertir en el refugi de grups armats que perpetraven els seus crims en altres indrets. Blaise Compaoré ho va acceptar durant 27 anys, i va voler fer creure al poble burkinabè que res d’això anava amb ell. Tenint en compte el respecte que tenia Thomas Sankara pels altres pobles, és una llàstima que durant tants anys s’hagi fet com si no passés res. Una desgràcia a Bamako ha de ser una desgràcia a Ouagadougou. Tot burkinabè s’ha de sentir interpel·lat quan toquen al seu veí, al seu germà. Els pobles de Mali i Níger són els nostres veïns, els nostres germans. No és, per tant, cap sorpresa que aquests tres països es trobessin per crear l’Aliança d’Estats del Sahel (AES).
Segons el seu parer, l’Aliança d’Estats del Sahel és una eina útil per abordar els problemes compartits entre els països que en formen part?
“Poden venir si volen, en tant que éssers humans, però si venen en tant que assassins, els desallotjarem del nostre país”
Penso que, com a mínim per tot el que és cooperació militar i estratègica, és la millor solució. Els grups armats es desplacen sense dificultats entre els tres països, pel qual s’ha de respondre de forma coordinada. Aquesta aliança permet anar-los a buscar allà on són, sense esperar que vinguin a provocar-nos. Ens hi enfrontem activament, perquè això és casa nostra. Poden venir si volen, en tant que éssers humans, però si venen en tant que assassins, els desallotjarem del nostre país. No serà fàcil. Aquesta inseguretat ens reclamarà, segurament, alguns sacrificis més. Però estem preparats per fer-los. El poble burkinabè està acostumat a la duresa de la vida, i si és per la nostra felicitat, estem llestos a donar-ho tot per aconseguir que les generacions futures no hagin de viure les mateixes coses.
L’AES ha nascut com una estructura per abordar problemàtiques regionals. Pensa vostè que hauria d’anar més enllà?
D’entrada cal entendre que som interdependents, aquests tres països. Les fronteres artificials que se’ns van imposar no es corresponen amb la realitat. Per exemple, jo he nascut a Dosso, al Níger. Prop de la frontera entre Níger i Burkina Faso. Els meus pares van viure a Níger molts anys. També tinc tres nebots a Mali, de mare burkinabè i pare malià. Qui més qui menys, tothom té família a l’altre costat de les fronteres d’aquests dos països. L’AES ha de reforçar aquests vincles i permetre’ns viure en pau. Allò que anomenem panafricanisme és natural entre Burkina Faso, Mali i Níger. Aquesta aliança ha de permetre que aquests tres pobles es fonin en un de sol. Aquest era un dels desitjos que va sentir sempre Thomas Sankara.
Sempre té molt present a Thomas Sankara. Com el va conèixer i per què li va causar una impressió tan gran?
Ens va presentar un amic en comú, Valère Somé. Era el líder de la Unió de Lluites Comunistes (ULC), de la qual jo també formava part. Ens va unir la lluita. En Thomas des de l’àmbit militar, nosaltres des del civil. Quan estudiava a la universitat, vaig formar part de l’Associació d’Estudiants d’Ouagadougou (AEEO) i, més endavant, vaig estudiar a França i vaig militar a la Unió General d’Estudiants Voltaics (UGEV). Però no volia continuar difonent les idees revolucionàries des de la vora del Sena i vaig tornar al meu país amb la intenció de portar-les a la pràctica. Gràcies a en Thomas ho vam poder fer. Quan vaig tornar, l’any 1979, Thomas Sankara i Valère Somé ja eren molt amics. Per mi eren com dos genis. Un militar, un civil. I gràcies a aquesta aliança es va poder tirar endavant la feina necessària que desembocaria en la revolució del 4 d’agost de 1983.
Quina és per vostè l’aportació més gran que va fer el procés revolucionari?
El 4 d’agost va ser una experiència excepcional i innovadora que demostrava que existia una alternativa al model de desenvolupament que se’ns havia imposat. El desenvolupament endogen ens permetia comptar amb les nostres pròpies forces per no haver d’anar constantment a parar la mà a l’exterior. Aquell que et dona de menjar dicta sempre el que has de fer. El model de la revolució partia d’allò que tenim en el nostre territori: consumir allò que produïm i produïm allò que volem consumir. És també amb aquesta lògica que es dissenya el Programa Popular de Desenvolupament. Durant el primer any de la revolució, amb la participació activa de la població, es van crear innombrables centres d’atenció primària, farmàcies i centres de vacunació. I sota la consigna “un poble, una escola”, els centres educatius van aflorar per tot el territori. Com a Alta Comissària de la província d’Oubritenga era la meva funció coordinar moltes d’aquestes iniciatives.
Quines altres funcions tenia la figura de l’Alta Comissària?
“Hi havia caps tradicionals molt pròxims a la població, que van veure amb bons ulls la revolució, i d’altres que optaven per aferrar-se als seus privilegis”
Érem els representants del govern revolucionari a les províncies. El nostre rol era sobretot el d’explicar quines eren les línies de treball de la revolució. I fer entendre els motius pels quals aquestes línies de treball eren positives pel poble. “Una escola a cada poble evita que els infants hagin de fer quilòmetres per anar a l’escola, la vacunació protegeix de certes malalties, etc.” Era una tasca fàcil? No gens! Alguns costums són molt difícils de canviar. Hi havia certes reticències per part de les estructures de poder tradicionals. La revolució havia arribat per establir un major equilibri social i no es permetia que els caps tradicionals poguessin dominar una població que estava desarmada davant seu. Hi havia caps tradicionals molt pròxims a la població, que van veure amb bons ulls la revolució, i d’altres que optaven per aferrar-se als seus privilegis. També hi havia reticències a les llars. Hi havia marits que no entenien per què demanàvem a les dones que participessin en els Treballs d’Interès Comú o en els Comitès de Defensa de la Revolució. Intentàvem transmetre missatges senzills: “les dones, els joves… Tothom pot participar en la construcció d’aquest país”.
Com vas reaccionar quan Thomas Sankara va ser assassinat, només quatre anys després de l’inici del procés revolucionari?
En aquell moment jo era primera consellera a l’ambaixada de Burkina Faso a París. Quan en Thomas va morir, i la revolució amb ell, no vaig veure motius ni per tornar a Burkina ni per continuar treballant a la seva ambaixada. I com estava allà amb tota la meva família, em vaig convertir en allò que anomenem una exiliada voluntària. Tanmateix, vaig fer tot el possible per mantenir-me en contacte amb els camarades que es van quedar a Burkina Faso. Ho vaig fer mitjançant viatges clandestins, creuant diferents punts fronterers, amb l’ajuda de persones que li tenien apreci a la nostra revolució i que m’ajudaven a desplaçar-me. No va ser fins a la insurrecció de 2014, amb la fugida de Blaise Compaoré, que vaig començar a tornar regularment a Burkina.
Després de molts anys d’impunitat, l’abril de 2022 es va dictar la sentència per l’assassinat de Thomas Sankara. Com va viure vostè el procés judicial?
“Després del judici accepto millor la seva absència. Perquè, la veritat, em costava molt acceptar que en Thomas ja no era entre nosaltres, i que no tornaria mai a ser-hi”
Aquest judici em va permetre retrobar en Thomas. Em va permetre deixar anar tot allò que tenia a dins retingut. Ja sabíem el que havia passat, no necessitàvem el judici per saber-ho. Però veure com aquells que el van assassinar s’havien d’enfrontar a la seva responsabilitat, em va tranquil·litzar. Em va fer sentir que en Thomas no era mort. És cert, físicament l’han assassinat, però per mi va ser com veure’l ressuscitar. Personalment, em va permetre fer el dol. Fins aquell moment era com si no hagués passat realment. Accepto millor que abans la seva absència. Perquè, la veritat, em costava molt acceptar que en Thomas ja no era entre nosaltres, i que no tornaria mai a ser-hi.
Malgrat tot, en l’actualitat el nom de Thomas Sankara està més present que mai i cada vegada són més qui el reivindiquen. Com ho viu?
En tots els àmbits hi ha alguna cosa a aprendre d’en Thomas. En tots els àmbits ens va deixar un camí a seguir. Desitjo que les autoritats actuals se n’inspirin. Hi ha sempre, sempre, sempre alguna cosa a fer per aquest poble. En Thomas va somiar tant amb aquesta felicitat, que va decidir ignorar tots els perills que l’envoltaven. Ell sempre deia que en cada matí cometem errors, però hem de vetllar perquè cap d’aquests errors sigui fatal pel poble burkinabè. Estic orgullosa d’haver contribuït, amb en Thomas, a aquesta experiència de quatre anys. I mentre el poble burkinabè pateixi, les seves idees continuaran vigents. Una vegada ens va dir: “Si algun dia no hi soc, heu de continuar. No vull que ningú, per orgull, vagi a retrobar-se amb mi”. I bé, espero que aconseguim, com a mínim, guardar intacta la seva memòria i que les noves generacions sàpiguen que aquesta persona va existir, i que es deia Thomas.
