Després de més d’una setmana de resistència al Forn de Barraca, memòria i feminisme es van citar anit a l’alqueria i van emocionar els presents. Empar Puchades, presidenta de l’Associació de Veïns de Castellar-l’Oliveral, recordava quan, fa més de quaranta anys, va resistir pacíficament a terra junt amb els seus iaios per a evitar que els feren fora de sa casa. Hui, quatre dècades després, plora d’impotència en veure tombar l’alqueria Bayarri i haver d’assumir que “el modus operandi del capital, tan inhumà i assassí, no ha canviat”, es lamentava. Però, es queda amb tota la gent que ha conegut pel camí i tota eixa xarxa de cures que fa possible la vida.
Mireia Vidal, llauradora i expropiada de la Punta quan tenia només 13 anys, evocava el moment en què li van fer fora de la seua casa, ja que va haver “de prendre distància de la lluita que havia estat lliurant, perquè emocionalment no ho podia assumir”, i afirmava que quan aquest procés acabe, “tothom té dret a prendre distància si així ho necessita i que la resta ho ha d’entendre”. En la mateixa línia, Puchades remarcava que “cal posar les cures en el centre, si no, les lluites no tenen sentit, perquè hem d’estar bé per a desenvolupar lluites a llarg termini”.
Tot i la nostàlgia de recordar el passat, les sensacions al Forn de Barraca són positives i es té consciència d’haver avançat en l’actualitat. “Un dels problemes que vam tindre en la lluita contra la ZAL és que la gent no coneixia ni sabia el que estava passant. Però, un dels aspectes claus d’aquest moviment és que molta gent està prenent consciència del que significa aquesta lluita en concret i el nostre patrimoni en termes generals”, remarcava Ignasi Vázquez, exalcalde la Punta.
L’organització per evitar l’enderrocament del Forn de Barraca ha sigut espontània, solidària i col·laborativa. Està sorgint des de la complicitat, l’amor i el respecte. “Anem improvisant segons les necessitats i d’acord amb les persones que ens trobem”, matisava Vázquez. Es parla, segons Paula Duran, llauradora de la Safor, de “perfils molt heterogenis, amb edats molt diverses, cosa que està molt bé, perquè ara mateix està gestant-se un moviment en defensa del territori similar al que va haver-hi en la Punta i que pot esdevenir un exemple per tombar una decisió imposada per l’Estat, com és l’ampliació de la V-21”.
La solidaritat també ha esdevingut un factor clau en la resistència al Forn de Barraca. Organitzacions que s’hi han implicat, com Per l’Horta, Cuidem Benimaclet, Entre Barris o No a la ZAL, compten amb l’empenta del veïnat de la zona i de la gent que porta aliments o altres productes que es necessiten. “La gent veïna de les cases del voltant ens dona missatges de suport, com: ‘no vos feu mal, però aguanteu tot el que pugueu'”, diu una activista. “Hi ha molta cura, tot el món es va cuidant, els uns als altres, i quan cal alguna cosa la gent ho porta”, afegia Vázquez. En aquest sentit, ha sigut clau el paper que han jugat alguns músics, com Pau Alabajos, Xavi Sarrià o els membres del grup Els Jóvens, que “han vingut de manera desinteressada i sense recursos. Això té un vessant doble: portar la gent ací i que persones públiques donen suport a la lluita, cosa que aporta solidesa i legitimitat al que estem fent”, opinava l’exalcalde la Punta.
“La nit del dimarts 17 de setembre, set persones acampaven al Forn de Barraca, que començava a ser testimoni de l’arribada d’activistes per la defensa del territori i veïnes dels municipis més pròxims que volien retardar el màxim possible el seu enderrocament”
Fa nou dies, les cures, la solidaritat i l’autoorganització començaren a teixir la resistència al Forn de Barraca. Tot va començar el diumenge 15 de setembre, quan la plataforma Per l’Horta va organitzar una “abraçada” a l’horta afectada pel projecte d’ampliació de la carretera V-21. Dos dies més tard, la nit del dimarts 17 de setembre, set persones acampaven al Forn de Barraca, que començava a ser testimoni de l’arribada d’activistes per la defensa del territori i veïnes dels municipis més pròxims que volien retardar el màxim possible el seu enderrocament, així com solidaritzar-se amb les famílies llauradores afectades per les expropiacions.
L’endemà ja eren desenes de persones les que resistien de manera pacífica al Forn de Barraca. Sabien que era impossible aturar l’enderrocament. Per això, l’objectiu sempre ha sigut retardar-lo i sumar totes les forces possibles per aturar tots els projectes que amenacen avui l’Horta de València, com el PGOU d’Alboraia, el PAI de Benimaclet o la Zona d’Activitats Logístiques de la Punta.
El dijous 19 de setembre, personal operari de la constructora Obrascón Huarte Laón SA (OHL), de Juan Miguel Villar Mir (ministre d’Hisenda durant el primer govern predemocràtic de la monarquia de Joan Carles I), va aconseguir entrar dins i començaren a foradar la paret d’una de les habitacions del forn, justament la façana on hi ha pintat el mural amb el lema “Horta és vida” i una carxofa travessada per una llança. El forat coincidia amb la llàgrima de sang que cau del cor de la carxofa, una de les hortalisses més cultivades en l’horta. “Enderrocaran el forn, i amb això, el cor de la carxofa, però han de saber que eixe cor els està donant força”, defensava l’activista Per l’Horta Lluís Fontelles.
Davant la mobilització per impedir l’enderroc, els operaris i la Guàrdia Civil van marxar. Les barricades amb blocs de formigó i tota classe d’objectes que es trobava a l’interior del forn, servirien per aturar un nou intent d’entrada dels treballadors i els agents. En tan sols una setmana, la resistència ha anat creixent, així com les activitats que s’organitzen al caliu de l’espai, des d’esmorzars populars, projeccions de documentals, xerrades, concerts…
Davant la impossibilitat d’accedir al forn, el passat dilluns, treballadors de l’empresa Derribos Andrés començaren a enderrocar l’Alqueria Bayarri, just al costat sud. Tornava l’amenaça de la lògica de les escavadores i l’asfalt, però continuava la resistència al Forn de Barraca. El moviment que s’ha creat està generant un fort sentiment d’esperança, tan necessària per fer front als diversos processos oberts en la destrucció i la resistència pel territori. Com afirma Duran, “amb desesperança no podrem fer-li front al que se’ns ve damunt: el capitalisme se’ns menja més territori i més recursos. Estem en un procés de desindustrialització i, ara mateixa, l’únic que donarà diners serà la construcció d’infraestructures i l’acaparament de terres per a la producció i per a la construcció, per tant, posem-nos les piles si no volem quedar-nos sense territori”.
