“No sigues com un pobre cec que no sap on va:
canta com els qui lluiten
entre l’umbracle de la dignitat
i fes ben alts els focs perquè es puguen veure
des dels turons de la teua terra
i des de ben endins
de les entranyes de l’home”
Manel Garcia Grau
El mestre, l’escriptor, el poeta, natural d’els Ports i el Maestrat, perenne i majestàtic, viu amb el cor a la terra i amb la vista a l’horitzó, dins d’aquella ratlla que simula ser l’oracle o el pou de les nostres projeccions. Amb els peus conscients i les mans despertes, aferrades a la terra que les acull i amb el cap docte i els oïts immersos entre els desitjos i les esperances. Respira la paraula a la gola, vigoritza el mot a l’axil·la, sua el caràcter de la força, l’instint del nervi, la rauxa d’una angoixada victòria sobre les batalles de la vida.
Ja fa setze anys que no hi és entre nosaltres. Setze anys que es diuen prompte, en un instant i dos cops de veu. Setze anys que han compost infinituds de moments on ens hem trobat desemparades, a soles, òrfenes d’aquest pare que tant ens havia de dir encara. Per què serà que els gegants abandonen abans del que ens agradaria aquest món de mortals? Potser és perquè els deus els reconeixen com a propis? Serà això, pobres i cecs, profans i inexperts de nosaltres.
Manel Garcia i Grau, orfebre i artesà de la paraula, treballa l’art de la filigrana i el perfil dels mots, donant-li vida als contorns i perfils que els composen. Amb un caràcter de força i de vigor, de nervi i d’empenta, el poeta ens anima a despertar conscients a la vida, a fer de la llibertat i de la dignitat, valors irrenunciables.
Manel Garcia Grau va ser un mestre per als i les qui ens dediquem a l’art de la reflexió i l’escriptura, però també per als seus alumnes d’institut, a qui va traslladar la importància de l’estima per la nostra llengua i la nostra terra
Encara ara, quan se li reten merescuts homenatges, se senten les veus i els ulls dels qui van ser els seus alumnes i els seus companys, entre llàgrimes d’emoció i molt de sentiment. Persones adultes qui l’aprecien i se l’estimen, qui han crescut i s’han format nodrint-se dels seus principis, de la seua manera d’escriure. Persones que mai deixaran de recordar-lo, de tenir-lo present per tot allò que els va saber transmetre. I és que Garcia Grau va ser -i ho serà sempre- un mestre per als i les qui ens dediquem a l’art de la reflexió i l’escriptura, però també per als seus alumnes d’institut, a qui va traslladar la importància de l’estima per la nostra llengua i la nostra terra. Va ser un mestre integrador, motivador, creador, referent, inclusiu, actiu, que ens va ensenyar que l’escriptura, la poesia, sense compromís, sense una resolució física i una demostració valenta, coherent, en un dia a dia, no té sentit. Per al poeta els mots i els actes, els desitjos i les accions, han d’anar lligats, units, entrellaçats, equilibrant a la persona que hom és per fer més sana, així, la societat, injusta i malalta, en la qual ens desenvolupem, possibilitant alhora, un món més sincer i entés on viure i habitar-hi.
Amb la veu oberta i justa, amb les seues rendes i les seues pautes, sobre els seus precs i les seues esperances, al llom de l’estima més conscient, de la flama més desperta i entre tots els anhels i totes les circumstàncies, acceptem, com a fills, com a poetes, la necessitat de la recol·lecció dels seus fruits. Prometem entendre la terra per poder sobreviure’ns, seguir nodrint-la per poder mantenir-nos. Cultivarem, com tu ens vas ensenyar a fer, les llavors preuades dels pactes i de les convergències de la vida. Perquè aquesta és la clau, l’enginy i l’art que amaga l’orfebreria: saber plasmar amb el toc, el sentit d’una crida.
