Per la seva biògrafa, Montserrat Duch, coneixem la trajectòria política de Chalmeta, militant a les files del petit socialisme català d’inicis del segle XX. Dona proletària («no pertanyo a la classe de la gent ben nodrida») fou redactora – sota el nom d’Amparo Martí- de La Guerra Social, òrgan de la Federació Socialista Catalana del PSOE, entre 1891 i 1903. També escriví a La Internacional, setmanari editat el 1908, a La Justicía Social, en la secció “Conversaciones femenino-obreras”, entre 1910 i 1916 i al setmanari madrileny Vida Socialista. Duch també recull l’empremta de Chalmeta en la propagació del socialisme en mítings i conferències: a Reus el 1910, a Sitges el 1913 o a Sant Hipòlit de Voltregà el 1914 amb Andreu Nin, on Chalmeta exigí millors condicions laborals i denuncià l’explotació infantil a les fàbriques. L’activisme li motivà el menyspreu sexualitzat de les oligarquies, com quan el Cercle d’Obrers Catòlics de Llucmajor, de Mallorca, la definí després d’un míting el 1912 com a “veya, lletja, morena, no gaire ben gerbada”.
En coherència, la militància socialista de Chalmeta ja es forjava indissociable amb el feminisme, de forma similar a la valenciana Maria Cambrils Sendra. Així, Chalmeta impulsà l’Agrupació Feminista Socialista de Barcelona el 1911, per “articular els interessos entre homes i dones en la lluita pel socialisme” i defensar la incorporació de les dones al treball remunerat, el sufragi femení, el matrimoni civil, les unions de fet i el dret al divorci. Chalmeta, a més, fou activista de carrer i barricada. De posicionaments anticlericals i antimilitaristes, se sumà a la vaga general revolucionària de 1909 (la Setmana Tràgica) i el 1918 participà en les vagues i motins femenins contra l’encariment dels aliments i l’atur durant la Primera Guerra Mundial. Albert Pèrez Baró recorda “les manifestacions de desocupats i de dones que assaltaven les botigues, capitanejades per Empar Martí, que es féu cèlebre en aquella època —i sota el nom de la qual s’amagava la forta personalitat cooperativista de Micaela Chalmeta”.
Feminisme a les cooperatives
L’acció cooperativista de Chalmeta s’inicià el 1904 amb la creació de la cooperativa de consum L’Economia Social, al barri barceloní d’Hostafrancs, amb el seu marit Joan Coloma. La petita cooperativa girà entorn la nissaga dels Coloma Chalmeta, i allí donaren les primeres passes cooperativistes els fills de la parella: Joan, Francesc (mort el 1919) i Empar, que protagonitzarien la següent generació de cooperativistes barcelonins. Chalmeta quedà vídua el 1921, la cooperativa desaparegué el 1925 i la família traslladà la seva participació en la cooperativa santsenca Model del Segle XX.
On destacà Chalmeta fou a la secció de Propaganda de la Federació de Cooperatives de Catalunya, participant en mítings, escrivint a les pàgines d’Acción Cooperatista i sobretot en el moviment que lluità per conquistar els drets polítics de les dones a les cooperatives
No obstant, on destacà Chalmeta fou a la secció de Propaganda de la Federació de Cooperatives de Catalunya, participant en mítings, escrivint a les pàgines d’Acción Cooperatista i sobretot en el moviment que lluità per conquistar els drets polítics de les dones a les cooperatives: l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista (AFPC). Tal com rescata Jason Garner, la participació política i social de les dones es veié afavorida per l’arribada de la II República, que també sacsejà el cooperativisme català: la primera Agrupació Feminista va ser constituïda a la Cooperativa La Moral de Badalona el 1931, i poc després – el 20 març del 1932- es constituïa formalment l’AFPC. La primera junta fou presidida per Maria Palomera, caixera de La Dignidad, i en formà part destacada Micaela Chalmeta.
Les dones de l’Agrupació es definien com “obreres de la fàbrica, del despatx, del taller, del treball a domicili o subjectes a les tasques del treball domèstic”. Fins aleshores, en l’ascens de les cooperatives obreres, havien “ajudat l’home com a compradores”, però a partir d’aquell moment s’haurien de trencar totes les barreres. Crearen grups (femenins o feministes, segons cada cooperativa) en una quarantena d’entitats catalanes, sobretot barcelonines però també a Sabadell, Rubí, Sallent, Gironella o Cornellà de Llobregat. Batallaren perquè les dones fossin sòcies directes i poguessin participar en les Juntes, realitzaren campanyes contra la guerra, crearen colònies infantils i a partir de 1936, recaptaren fons i tingueren cura de ferits i orfes. Per a l’AFPC, Chalmeta traduí de l’anglès – també parlava francès- El poder de la cesta de la compra d’Honora Enfield, de la Internacional de Cooperadores, i n’edità 14.000 exemplars. I participà de nombrosos actes arreu de Catalunya, sovint amb altres dones com Dolors Abelló o Maria Palomera, de la Unió Cooperatista Barcelonesa, el grup de dones de la qual també hi militava Chalmeta.
Matriarca d’una nissaga rebel
Als anys 30, Chalmeta, trencant el masclisme imperant, es convertí en un referent moral i intel·lectual del cooperativisme català, que reconeixia una vida dedicada a la pràctica i l’estudi del cooperativisme. El seu ascendent també es produí per l’acció dels fills: Joan Coloma Chalmeta fou, des de 1920 i fins a la seva mort prematura el 1937, director d’Acción Cooperatista, i Empar Coloma Chalmeta, candidata comunista amb Lina Òdena a les municipals de Barcelona de 1934, fou dirigent de l’AFPC i amb la guerra integrà el Comitè Central d’Ajut als Refugiats.
Chalmeta incloïa el cooperativisme com un “potent mitjà” d’emancipació de la dona proletària, tant des del punt de vista material com “moral”. Que la dona obrera participés en les cooperatives de consum era fonamental
Empar, a la vegada, tingué dos fills amb Bruno Ginestà, membre de la Cooperativa de Camiseria i Confecció i fins gener de 1939 secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya. Tal com declararen el 1949, quan des de l’exili demanaren la nacionalitat veneçolana, tingueren un fill i una filla a Tolouse: Albert, nat el 10 de gener de 1916 i Marina, del 29 de gener de 1919. Albert fou detingut el 1933, acusat de repartir propaganda comunista, en el seu domicili del carrer Borrell número 145, tercer pis. De Marina Ginestà, dos dies abans de la fotografia de l’hotel que la feu famosa, s’hi referia la premsa cooperativista el 19 de juliol del 36 com la “néta de Micaela”: “una nietecita suya, encima de un camión cargado con pan procedente de una de nuestras cooperativas, vigilaba, fusil en mano (un fusil tan alto como ella), custodiando la carga que con destino a los atletas de la Olimpiada le estaba confiada»4. El text precedia una crònica de Chalmeta, que amb 78 anys escrivia: “Farem guàrdia tota la nit, doncs es preveu un aixecament feixista de les tropes de Pedralbes i (del carrer) Tarragona”.
Amb la derrota republicana, Chalmeta romangué sola a Catalunya. El 1943 rebé l’ajut de les cooperatives catalanes, que alleujaren la seva precària situació pagant-li unes ulleres. El 1949 Empar, Marina i el seu fill Manuel Periañez Ginestà arribaren des d’Amèrica Llatina a França, per “rescatar Micaela del règim de Franco”. Segons el seu besnét, “asi llegó Micaela un dia de 1950 a Prades, donde Marina se habia juntado con el entorno catalán de Casals. Me acuerdo que iban diciendo que Micaela tenia 92 años. Murió un año mas tarde”, el 1951, a la població de Nogent-sur-Marne. Fou, en paraules de Pere Gabriel, “una de les grans del moviment d’afirmació femenina de Catalunya”.
El feminisme cooperatista
Chalmeta entenia “l’antagonisme econòmic dels dos sexes” com un dels fenòmens de la lluita entre el capital i el treball que contribuïa a fer “més insostenible i dolorosa la situació de les classes assalariades”. Uns homes i dones que, no obstant, “al trobar en el capitalisme el veritable enemic”, s’unien a la recerca de “la igualtat mitjançant la revolució social”. En aquest procés d’igualació social i de gènere, Chalmeta incloïa el cooperativisme com un “potent mitjà” d’emancipació de la dona proletària, tant des del punt de vista material com “moral”. Que la dona obrera participés en les cooperatives de consum era fonamental, doncs elles – per la divisió sexual del treball- tenien assignades el rol de compradores. Si les dones ingressaven a les cooperatives, evitaven “deixar en mans d’intermediaris especuladors, acaparadors i comerciants” el proveïment obrer d’articles i béns de consum, tot deslliurant-se del “poder despòtic dels que s’apoderen de la riquesa social que creem amb el nostre treball i amb el nostre consum”.
Dins la cooperativa, amb la cooperadora associada a les seves companyes, es desplaçava part de l’activitat domèstica a l’àmbit col·lectiu, i s’iniciava una reflexió conjunta, no només sobre com afrontar els problemes econòmics amb la producció i el consum cooperativitzats, sinó que “a l’associar-se, les dones cooperadores donen el primer pas per interessar-se per aquests problemes i altres de caràcter polític i social”. Si Chalmeta entenia la cooperació com «una arma per a assecar en el seu origen una de les fonts del capitalisme dominador», també entenia la Cooperativa, pel que fa a les dones, com un espai de sociabilitat, instrucció i organització fora de l’àmbit domèstic que havia d’ajudar-les en la seva emancipació. La Cooperativa havia de ser “l’embrió de la societat futura”.
No obstant, Chalmeta visqué gran part de la seva pràctica al bell mig d’un moviment –el cooperativisme obrer de consum català- que, des dels seus orígens i malgrat el seu esperit transformador, sofrí seixanta anys d’una paradoxa lacerant: mentre era sostingut materialment i quotidiana per la compra exercida per les dones, aquestes eren privades de drets polítics i excloses de la participació orgànica. La força moral i política de Chalmeta, la seva presència militant, serví de lideratge per les noves generacions de dones cooperativistes que, al llarg de 1920 i 1930, s’organitzaren de forma autònoma i s’enfrontaren al patriarcat cooperatiu, tot aconseguint democratitzar i modernitzar les velles institucions populars d’abastiment i solidaritat obrera.
