La conferència “Resistència crítica: més enllà del complex industrial carcerari”, celebrada el 1998 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) va significar el punt de sortida d’un renovat moviment abolicionista del sistema penitenciari als Estats Units d’Amèrica, que posaria sobre la taula el qüestionament del sistema d’empresonament massiu i el model policial com a solució als problemes polítics, econòmics i socials. Entre les primeres impulsores d’aquest moviment trobem l’activista antiracista i feminista Ruth Wilson Gilmore (New Haven, Connecticut, 1950). Els seus escrits es recullen ara a Geografia de la abolición (Virus Editorial, 2024), un treball que trenca mites sobre la idea d’abolir les presons i les estratègies per aconseguir-ho.
Moltes persones imaginen el concepte abolicionisme aplicat a les presons i el sistema penal amb una idea estàtica, de suprimir les presons literalment, no com un moviment ampli que tinga en compte accions que sorgeixen i se centren en espais i situacions que no són purament de càstig. Què és per a tu l’abolicionisme?
Entenc que a moltes persones, quan senten la paraula abolició, el que els ve al cap és supressió, eliminació, absència, no-res. Associades al sistema penal, actualment existeixen estructures com les presons, les comissàries, la policia, les lleis, els càstigs… que en un suposat futur abolicionista no haurien d’existir, oi? Bé, això no ha de ser per força així, ni és tan senzill. L’abolició requereix precisament molta presència de relacions entre persones, comunitats fortes i accés a recursos bàsics per a tothom. Uns recursos que permeten garantir refugi, menjar, educació, salut, relacions socials… És evident que les accions que generen dolor necessiten algun tipus de resposta social. Però hem pensat i triat les forma de respondre a això com a societat? Quins són els processos amb els quals gestionem el mal causat per diferents accions? Des del moviment abolicionista defensem que és necessari pensar en noves formes de gestionar el mal i el dolor, perquè l’experiència ens diu que la solució no pot ser respondre generant-ne més. Aquestes noves formes, camins i horitzons són el que anomene “geografies de l’abolició”. No estic parlant sols d’una manera abstracta i idealista, sinó del que veiem en experiències i pràctiques concretes, que han sorgit en moltes comunitats arreu del món, de persones que han format organitzacions de resposta comunitària i intervenen en llocs on el mal i el dolor són susceptibles d’aparéixer, especialment en casos de violència masclista en l’entorn familiar i similars, o que han descobert com dur a terme processos de justícia transformadora, que són molt difícils i que consumeixen molt temps, però permeten que les persones recuperen les seues vides i sanar de forma íntegra un procés de dolor. D’una banda, el dolor en les vides de les víctimes: intentar que se senten satisfetes i que perceben que el seu mal ha estat reconegut, abordat i reparat. I per altra, les vides de les persones que han danyat a unes altres, que no sols han d’aprendre i ser conscients del que la seua acció va causar, sinó canviar com viuen i entenen les seues vides. Totes aquestes pràctiques són per a mi experiències abolicionistes. Per tant, no es tracta només de parlar de presons.
Com vau començar a organitzar-vos i treballar amb aquesta mirada als EUA i quins són els vostres referents?
Com a punt de partida, m’he de referir a la Conferència de Critical Resistance de 1998, on vam intentar donar una nova perspectiva a aquest concepte. Ens preguntàvem què podíem fer ací i ara, partint des de la base teòrica de persones com W.E.B. Dubois amb relació a l’esclavitud. Ell afirmava que l’abolició es basava en la presència, no en l’absència. Segons la seua visió, l’abolicionisme no és merament canviar un estatus o estructura concreta, sinó canviar tota una base i construcció social. Des d’aquí vam començar a reflexionar. Ens sorgien grans preguntes: què fem amb el mal que han creat diferents accions i situacions? Com el podem abordar? Això ens va conduir a estudiar, investigar i aprendre com les persones, sense recórrer a l’estat o a mecanismes de càstig, han actuat en situacions en què altres persones han sofert mal. Què hauria de passar amb les persones que han dut a terme accions que han produït mal i que menyspreem? Com podem abordar aquests conflictes i les accions d’aquestes persones des de dins de les comunitats? Em negue a pensar que la millor manera de gestionar aquestes situacions i tractar les persones que menyspreem siga castigant-les, tancant-les o expulsant-les de les nostres comunitats. Ha d’haver-hi alguna cosa millor, i aquest és l’horitzó que tenim i la base sobre la qual treballa el nostre moviment.
Sobre quines bases s’ha construït la cultura del càstig i s’ha legitimat en tantes societats? Veiem, per exemple, com la construcció massiva de presons en les dècades dels setanta i huitanta als EUA no va anar acompanyada d’un descens en les estadístiques de delictes. Com s’explica això?
Crec que la millor manera de començar a respondre a aquesta pregunta és parlar sobre les crisis superposades i interconnectades que la societat estatunidenca va experimentar en aquest període. Sobretot s’explica a partir d’una crisi de la fi d’un règim d’acumulació de capital i el començament d’una nova etapa socioeconòmica de recessió. És important tenir en compte que parlem d’un període de crisi marcat per la pèrdua d’una guerra que s’havia tornat cada vegada més impopular i les seqüeles de la qual encara no es coneixien, però van portar a una reorganització econòmica i a un gran moviment de capital que, de nou, va deixar les persones més vulnerables fora de la partida. Tot això va conduir a un canvi radical en el relat dels partits polítics i el discurs dominant. Aquesta combinació va obrir la possibilitat que diferents faccions pogueren arribar al poder, amb l’estratègia d’afirmar que el govern i la classe política eren el problema del qual ens alliberarien, amb l’excepció de l’única base legítima que havia de tenir l’Estat: la defensa de la sobirania i la seguretat nacional. Així que la relació entre el crim, la policia i el militarisme va passar a formar part d’una sèrie d’ideologies que van inspirar un determinat tipus de política. Als EUA, els dos partits majoritaris van acceptar que, per a mantenir el poder, havien de defensar aquests principis i fer promeses en aquesta línia.
Quin paper van jugar el racisme i les classes socials en la propagació d’aquesta nova política i la seua estructura i base punitiva?
“El capitalisme requereix desigualtat, i això és el que millor reprodueix el racisme. El relat sobre la policia i les presons necessita aquesta desigualtat estructural”
És evident que el capitalisme requereix desigualtat, i això és precisament el que millor reprodueix el racisme. Una desigualtat que té a veure amb qui aconsegueix o no aconsegueix treball, qui pot o no viure en uns certs barris, qui pot o no estar en un sector d’ocupació autoritzada per a organitzar-se en sindicats i negociar col·lectivament. Aquests són alguns dels molts exemples de com, en l’economia política del capitalisme estatunidenc, el racisme ha jugat un paper interessat i diferencial en l’assignació de recursos. Les persones amb menys poder col·lectiu amb relació al capital es converteixen en les persones amb major probabilitat de ser empresonades i criminalitzades. Llavors, una de les estratègies del capital per a generar desigualtat i perpetuar-se és la producció estructural d’excedents per part de l’Estat. El relat sobre la policia, les presons i les agències de militarització i càstig necessita la desigualtat estructural. Pot haver-hi algunes diferències segons el context, però el patró de l’augment de les agències de vigilància i de càstig s’està manifestant arreu del món, i al mateix temps veiem com la dreta ho aprofita i està guanyant cada vegada més poder. La gent demana més presons quan hi ha més persones vulnerables obligades a mantenir-se al marge del sistema per a poder sobreviure. La legitimació d’un govern per a vigilar i castigar en nom de la seguretat i la “sobirania nacional” estableix les bases del feixisme. I, de fet, veiem com en molts llocs, les forces policials i els seus sindicats són precisament la base dels seus moviments.
El populisme punitiu és una estratègia cada cop més comuna i normalitzada, juntament amb les fake news, en els mitjans de comunicació i en els discursos polítics. Veiem, per exemple, que discursos com el de Nayib Bukele a El Salvador estan quallant i cada cop més gent demana aquest model securitari i ultrapunitiu. Com funciona i es legitima aquesta estratègia de desinformació?
És una estratègia que ve de lluny i té els seus orígens en la productivitat i el capitalisme. Fins i tot abans del canvi sociopolític cap a l’empresonament massiu, com l’anomenem als Estats Units, els mitjans de comunicació tradicionals van començar a difondre aquest tipus de discursos sense qüestionar els seus efectes sobre la societat, amb l’objectiu de vendre més periòdics. Solien dir que “si hi ha sang, hi ha impacte”. Per això no sorprén que en els principals mitjans de comunicació, així com a les xarxes socials, les imatges que són violentes, feridores o tristes criden molt l’atenció de l’espectador. També sabem, per la densitat de la cobertura del genocidi contemporani a Gaza, que el fet de veure sang i destrucció no fa necessàriament que s’active una consciència crítica respecte a un tema i que la gent es mobilitze. Existeix una espècie d’ideologia dominant, que sorgeix de moltes maneres, i que té la seua base en com es redacten i es difonen les notícies i quins programes de televisió són populars. I no em referisc als informatius, sinó a la ficció, els programes policials, programes de detectius, programes de misteri i la classe de pel·lícules comercials que generen imaginaris estereotipats i sense contextualitzar de col·lectius vulnerabilitzats. La seua narrativa és la següent: “tenim un enemic perpetu contra el qual sempre cal lluitar i que mai podrà ser vençut”. I això subjau socialment de forma generalitzada i legitima els relats de la necessitat de més policia, de la seguretat i la por, sobre un “altre”, que és l’enemic i sol mostrar-se de forma interessadament estereotipada.
Des de la societat civil hem vist com al llarg dels últims cinquanta anys han sorgit moltes iniciatives destinades a millorar les condicions de les persones preses i sol·licitar el respecte dels drets humans en els espais de privació de llibertat. Quins són els límits d’aquestes estratègies? Hi ha perill de legitimar el sistema?
Una de les preguntes que les abolicionistes ens fem a nosaltres mateixes abans de dur a terme qualsevol acció, estratègia o campanya d’incidència és: aquesta reforma que defensem o impulsem estén la vida, l’abast i la dimensió del sistema de càstig? Si la resposta és sí, aquesta mesura o acció no ens serveix, perquè l’únic que fa és perpetuar-lo. Per descomptat que existeixen molts tipus d’estratègies que nosaltres anomenem “reformes no reformistes”. Per exemple, reduir les penes o assegurar-se que les persones que surten de la presó tinguen un lloc on viure. També puc donar-te un exemple que considere molt útil. Es tracta d’un treball de recerca dut a terme per una petita organització que treballa en el comtat de Los Angeles, a Califòrnia. El seu treball es basa a investigar sobre què podem fer per a millorar a curt termini la vida de les persones de classe treballadora. Conclouen mesures que poden adoptar les institucions, com ara reduir el pressupost de finançament públic de la policia i l’empresonament de persones sense llar i destinar aquesta inversió a construir cases per a aquestes persones i acompanyament psicosocial. Des de la perspectiva abolicionista, sempre es busquen solucions i estratègies més integrals al problema concret i al seu context. Evidentment, per a algunes persones, en el curt termini, les accions haurien de centrar-se a millorar les condicions per a poder sobreviure si, per exemple, no reben atenció mèdica o viuen terriblement amuntegades. Però el que succeeix amb les solucions reformistes a les condicions de reclusió és que amb freqüència acaben ampliant la seua grandària, abast i vida útil en nom d’una millora concreta. I, per tant, no es pensa en alternatives, sinó que aquestes simplement es tornen més grans i sofisticades.
Al nostre entorn hem vist com, fa poc, la Generalitat de Catalunya ha anunciat l’obertura d’una nova presó per a dones a la Zona Franca (Barcelona), que segons indiquen, serà la primera presó “construïda amb perspectiva de gènere”. Creus que això possible?
“La legitimació d’un govern per a castigar en nom de la ‘sobirania nacional’ estableix les bases del feixisme. Sovint, la policia i els seus sindicats nodreixen el moviment”
Això em recorda a un cas similar que vam viure a Califòrnia, on un grup de feministes punitivistes, que pensaven que no hi havia una alternativa millor per a les dones que havien comés un delicte que estar dins d’una presó, defenien la creació de nous edificis perquè aquestes dones pogueren estar empresonades en llocs més “apropiats”, en termes de gènere. De fet, no les anomenaven presons sinó “comunitats penitenciàries amb perspectiva de gènere”. Des del feminisme abolicionista vam engegar una campanya contra aquests nous espais de confinament, i elles ens van acusar públicament de racistes, al·legant que no ens preocupàvem per les nostres germanes i les seues condicions de confinament. Nosaltres explicàvem una vegada i una altra que pel que estàvem lluitant era per l’emancipació, no per una nova construcció. Mentre això passava, les dones preses s’havien organitzat en grups abolicionistes, van fer circular un comunicat que es titulava “No en el nostre nom”. En aquest moment, al voltant de 12.000 dones que estaven recloses van dir “no volem que ens construïsquen noves presons boniques”. Nosaltres havíem estat treballant molt de valent amb equips jurídics i legisladors per a reduir el nombre de dones a la presó, escurçar les sentències o traient-les d’alguna altra manera. Si analitzem els últims 24 anys, des que vam engegar aquesta campanya, sí que hem vist resultats. A l’estat de Califòrnia hi ha moltes menys dones i persones preses ara que quan vam començar, i això es deu a aquesta estratègia múltiple de lluitar contra la presó com a institució i organitzar-se des de dins i des de fora per a denunciar les sentències i assegurar-se que les persones que surten tinguen suport i una manera de tornar a ser membres de la comunitat: tenir una un lloc on viure, accedir als recursos bàsics, reunir-se amb els seus fills, buscar treball, etcètera.
Com podem començar a construir un relat al marge d’un sistema de presons, policia, vigilància i control que no passe per l’Estat i el càstig?
Crec que una de les idees fonamentals que els abolicionistes hem desenvolupat és la comprensió del fet que la violència crea poder i, per tant, l’Estat necessita tenir el control de la violència per a legitimar-se contínuament. Podem traçar paral·lelismes entre què està succeint ara mateix a Darfur o a Gaza, i relacionar-ho amb què està succeint a diferent escala a tots els llocs on les demandes de més presó i policia estan en augment o són centrals en la construcció social. Ens adonem que en tots aquests llocs existeix una profunda desigualtat, la qual cosa ens porta de nou als orígens del racisme. I quan dic racisme no estic parlant de blancs i negres. No es tracta del color, sinó de la vulnerabilitat creada per la diferència de grup. Llavors, si estem d’acord que la violència crea poder, certament, un dels fracassos de molts partits polítics de l’esquerra és assumir que, augmentant o expandint les forces i formes de violència organitzada, d’alguna manera, màgicament, crearan una situació en la qual la societat estiga prou tranquil·la perquè els serveis socials, l’art i la cultura puguen florir. Existeix aquesta presumpció que la violència i les forces coercitives són l’únic baluard per a mantenir l’ordre social contra el seu propi desordre, la qual cosa emmascara completament el fet que gran part del desordre social ha ocorregut precisament a causa de les forces desorganitzades de la mobilitat del capital, l’enduriment de les fronteres i les lleis racials.
