Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mites plastificats

El mític continent perdut reflota com un testimoni plàstic insostenible, fill del consumisme

/ Ruth Molas

Al llarg de la història, la humanitat ha imaginat l’existència d’arcanes civilitzacions, tecnològicament avançades, que vivien en misteriosos continents que –oh, destí cruel– acabaven engolits sota les onades, víctimes d’algun cataclisme natural. La mitològica Atlàntida potser és la més coneguda d’aquestes civilitzacions. Als Diàlegs de Plató se l’esmenta, citada per diversos personatges que en parlen a partir de comentaris escoltats de terceres persones. L’Atlàntida era un món utòpic i ideal. Un mite fascinant però mite, en definitiva. Punt i a part.

Després de 2.400 anys d’aquells Diàlegs amb referències a l’Atlàntida, la humanitat no ha globalitzat un món just d’igualtat i llibertat. L’Atlàntida platònica no existeix, però el capitalisme extractivista ha fet aparèixer continents residuals, barroers i obscens a tots els oceans del planeta. Són les illes de plàstic. La corrupció del mite, la distòpia del somni.

D’illes de plàstic en trobem a tots els oceans, però les més grans suren a l’Índic, a l’Atlàntic (nord i sud) i al Pacífic (també nord i sud). L’Atlàntida plàstica del Pacífic nord duplica la superfície de tot l’Estat francès. Aquestes acumulacions de plàstics en zones determinades són conseqüència dels corrents oceànics, però la seva generació es produeix per l’ús universal de polímers plàstics de recalcitrant descomposició, sovint utilitzats per fabricar productes de vida efímera que acaben al medi marí, procedents de les costes, els ports, les embarcacions o els rius. Les imatges angoixants d’aus marines, tortugues o cetacis entortolligats amb residus, o amb l’aparell digestiu infestat de tota mena de deixalles, s’han fet tristament habituals. La recurrència acaba rebaixant dramatisme a les imatges més esfereïdores. És així de desesperant, és així de desmobilitzador.

Però el fenomen de les illes de residus ha patit metàstasi. Els residus plàstics que poden acabar als oceans arriben abans als sistemes de sanejament de les aigües residuals, on s’han convertit en un autèntic maldecap per les depuradores. Aquí el problema té, principalment, una protagonista: les tovalloletes humides. Sí, les tovalloletes que ens han venut amb la promesa que podem llençar-les al sanitari no es biodegraden com el paper higiènic, sinó que s’esfilagarsen en milers de fibres sintètiques. Abans no passa això, però, els embussos en clavegueres i col·lectors i els danys sobre els equips de les depuradores suposen costos milionaris: l’Associació Europea d’Empreses d’Abastament i Sanejament (EurEau) calcula que les tovalloletes humides generen una despesa anual de fins a 1.000 milions d’euros a tota Europa.

Als Països Catalans hem batut el rècord mundial de tap més gran en un col·lector, provocat per tovalloletes, compreses, bastonets i altres residus: 3,5 quilòmetres d’obturació al col·lector nord de la ciutat de València. Com sempre, aquest sobrecost no l’assumeixen els fabricants dels productes responsables, sinó que es repercutirà en el rebut de l’aigua que pagarem totes i tots. Com sempre, els costos ambientals s’externalitzen mentre que els beneficis econòmics continuen sent ben i ben privats.

Els residus plàstics surants són, en realitat, la punta de l’iceberg del greu impacte ambiental que provoquen aquests residus. Són més problemàtics els fragments de menys d’un mil·límetre, que s’alliberen per fragmentació dels primers però també per l’alliberament de fibres sintètiques tèxtils. Segons un estudi de la Universitat de Barcelona, cada cop que posem la rentadora es desprenen 700.000 microfibres. Aquestes fibres sintètiques i microplàstics són ingerits pel zooplàncton i d’aquí van ascendint per la piràmide tròfica fins al nivell dels superdepredadors. Nosaltres ens convertim així en un embornal (més) dels residus plàstics, una amenaça inquietant per a la salut de la humanitat.

El mític continent perdut reflota com un testimoni plàstic insostenible, fill del consumisme. L’arcàdia de l’Atlàntida s’esvaeix davant d’un malson ambiental: la globalització de la contaminació plàstica, des de l’escala microscòpica fins a l’escala planetària, és real. Contaminació fractal. I així descobrim que el consumisme ha universalitzat la contaminació. I això ja no és un mite.

Article publicat al número 476 publicación número 476 de la Directa