Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Netanyahu, rei d'Israel

L’únic que posa en qüestió la continuïtat del primer ministre israelià són tres casos de corrupció, pels quals podria ser portat a judici

/ Kremlin

No hi ha cap rival polític que aconsegueixi trepitjar el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu. Després de les eleccions generals del 9 d’abril, i malgrat l’existència de tres casos de corrupció que l’esquitxen directament, Bibi –com se’l coneix popularment– va tornar a batre la resta de contrincants. El Likud, principal formació històrica a la dreta de l’espectre polític que lidera, es va imposar per la mínima en uns comicis disputats. Kahol Lavan, una coalició sionista de centre encapçalada per Benny Gantz, un excomandant en cap de l’exèrcit israelià reconegut per operacions militars com les ofensives contra Gaza de 2012 i 2014, va quedar en segona posició a pocs milers de vots de distància.

Tanmateix, aquests resultats ajustats no han fet trontollar el lideratge gairebé indiscutit de Netanyahu. Les últimes eleccions, amb una campanya electoral centrada en economia, seguretat o les trames de corrupció que l’impliquen directament, van ser interpretades com un plebiscit sobre la seva continuïtat al poder. Bibi ha sabut cohesionar tot l’espai heterogeni de la dreta israeliana malgrat la polarització que genera la seva figura. La seva habilitat política, conreada amb 30 anys d’experiència a primera línia institucional, l’han convertit en un personatge omnipresent per
a tota una generació que ja no posa en qüestió l’ocupació dels territoris palestins ni inclou el conflicte endèmic de la regió entre les seves principals preocupacions.

Netanyahu ha governat seguidament com a primer ministre des de 2009 un estat on el racisme, el sionisme d’ultradreta i les polítiques neoliberals són cada cop més presents. Les èpoques de revolta palestina i les intifades queden lluny, i Israel té una economia estable que segueix en creixement tot i les desigualtats socials i la precarietat que pateix una part de la seva població. En aquest escenari d’aparent estabilitat que només es trenca per petits pics de tensió, Netanyahu s’erigeix com l’home fort que té el suport del judaisme ultraortodox, del sionisme religiós que colonitza Cisjordània, de l’extrema dreta secular més supremacista i de les elits econòmiques que dominen grans empreses i grups financers. Referent en el procés de dretanització de la societat israeliana, ningú li pot fer ombra, i per deslegitimar les crítiques més punyents ha desenvolupat una retòrica manipuladora que criminalitza la dissidència i arracona els sectors més progressistes.

També ha normalitzat els comentaris racistes contra la minoria palestina amb nacionalitat israeliana, un 20% de població que denuncia ser tractada històricament com a ciutadania de segona. Netanyahu ha expressat sense embuts que “Israel no és un estat de tots els seus ciutadans”, sinó “del poble jueu, i només seu”. La declaració va ser feta en referència a la polèmica llei d’Estat-nació, una normativa aprovada l’estiu passat que va anul·lar l’estatus oficial de la llengua àrab i va establir que la població jueva era l’única a qui pertanyia el dret a l’autodeterminació. Tanmateix, les lleis racistes, l’expansió d’assentaments jueus sobre territori ocupat, les polítiques d’apartheid contra el poble palestí o les vulneracions constants de la legislació internacional no aturen Bibi, que ha aconseguit que Israel jugui un rol de superpotència a escala internacional.

Netanyahu, que els darrers mesos de l’anterior legislatura ha compaginat el càrrec de primer ministre amb la batuta del Ministeri d’Afers Exteriors i Defensa, té la porta oberta a la Casa Blanca i manté contacte permanent amb Donald Trump.

Els Estats Units van reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel durant el govern de Bibi, i poc abans de les eleccions, en un acte que va ser interpretat com un regal polític a Netanyahu, Trump va reconèixer els alts del Golan –ocupats a Síria des de 1967– com a territori sota sobirania israeliana. La influència del veterà dirigent, però, va més enllà. Netanyahu condiciona les polítiques de les principals potències occidentals a l’Orient Mitjà, pressiona perquè s’adoptin dures sancions contra l’Iran, intervé sobre la guerra de Síria amb atacs aeris quan ho considera oportú, manté línia directa amb la Rússia de Vladímir Putin i no ha dubtat a fer aliances amb països liderats per l’extrema dreta com l’Hongria de Viktor Orbán o el Brasil de Jair Bolsonaro.

Després d’haver governat durant quatre legislatures, Netanyahu té una majoria àmplia amb la resta de partits de dreta per crear una nova coalició governamental i encarar un cinquè mandat. Si aconsegueix mantenir el poder, d’aquí poc es convertirà en el dirigent israelià que més temps ha estat primer ministre. A hores d’ara, tothom està a l’expectativa de veure si complirà la seva promesa electoral: l’annexió sota sobirania israeliana de totes les colònies jueves en el territori ocupat de Cisjordània. L’únic que posa en qüestió la seva continuïtat al poder a llarg termini són tres casos de corrupció, pels quals aviat podria ser acusat i portat a judici. Tanmateix, la gent del seu partit
i futurs socis de govern ja plantegen reinstaurar una antiga llei que garantiria la immunitat parlamentària de Bibi i evitaria que fos jutjat, una mesura que suposaria un nou terratrèmol en la política israeliana.

Article publicat al número 476 publicación número 476 de la Directa