Venezuela és la nova obra de teatre de les companyies La Canadiense i Atiro Hecho que obre el pas, a través de l’espectacle físic, a qüestionar els discursos hegemònics i la seua producció al servei dels poders polítics i econòmics. Enganxa múltiples crítiques i debats per tal d’impugnar el control de la societat mitjançant el rapte conscient comunicatiu i el biaix informatiu. L’obra s’ha preestrenat els dies 26 i 29 de juny, i des d’aquest dijous, 2 de juny, fins al diumenge 5 de juny, es podrà gaudir de la seua estrena al teatre Espai Inestable de València.
Es tracta de la primera obra de la jove companyia La Canadiense, i ha estat creada en conjunt amb la companyia Atiro Hecho, que enguany suma més d’una dècada amb sonades obres de teatre, com Ingovernables, Tot explota, Les Solidàries, El mercado es más libre que tú, La Sección o Dónde las papas queman.
Aquesta obra és un elèctric espectacle i de frenesia –quasi delirant– on el públic, al principi, acompanya els actors i les actrius amb una paròdia centrada en els rols dels debats televisius, orquestrats per moure –i commoure– l’opinió pública entorn de missatges repetitius, visions sense fonament i la creació del conegut “enemic públic”.
Transporta el públic a un escenari angoixant que confirma el control de la informació pública al qual està sotmesa la societat
Pel seu dinamisme i missatge mordaç, l’obra recorda El mercado es más libre que tú. És un manifest crític fet teatre, on s’introdueixen peces de pur humor, tècniques de dansa contemporània, rap polític i destreses audiovisuals. L’objectiu: transportar el públic a un escenari angoixant que confirma el control de la informació pública al qual està sotmesa la societat i la conducció del pensament polític-electoralista cap a una posició concreta, apaivagant així el pensament crític i el desenvolupament lliure dels posicionaments polítics.
El mateix nom de l’obra és triat de forma ben calculada. Veneçuela i tot el que gira entorn d’aquest país es representa com a un polèmic recorregut geopolític, de gran càrrega ideològica i que, en els últims vint anys, ha suposat un clar exemple de com teixir una opinió pública cega i com assenyalar –i crear– l’“enemic públic número u” en l’àmbit estatunidenc i europeu.
Les companyies dediquen especial atenció a Francisca Sandoval, periodista xilena de 29 anys assassinada per comerciants del barri Meiggs a Santiago de Xile, en una marxa l’1 de maig de 2022; i a Shireen Abu Akleh, periodista palestina i estatunidenca de 51 anys assassinada per l’exèrcit israelià el passat 11 de maig; i per extensió, a totes les periodistes represaliades per exercir el seu treball. L’obra també deixa palès que la repressió que sofreixen les professionals de la informació no és només en forma d’assassinats o càstig físic, també a colp de precarietat, coaccions dins del lloc de treball i amenaces per no conduir “cap a on toca” la informació referida diàriament. Així, mostra com les periodistes han de combregar amb pressions i constrenyiments de caps i mercantils per no perdre la feina o no veure’s abocades a l’ostracisme.
Venezuela, que gira al voltant d’un plató televisiu, atorga al públic dades d’interès general. Per exemple, la propietat i el domini d’alguns dels grans mitjans de comunicació, així com de diverses xarxes socials. D’aquesta manera, fa descobrir els milionaris interessos econòmics i l’omnipotència de l’algoritme tecnològic, que guia “l’usuari-víctima”; i desxifra “el que realment li ha d’importar al consumidor”.
Una obra de creació col·lectiva
Carmen Asecas, Rubén Cerdà-Bacete, Carla Chillida, Arantxa Cortés, Marc Estrellat, Francesc Romeu, Benja Prati i Hu Zhao són les intèrprets d’aquest escenari. Sent una creació col·lectiva, tot gira entorn de la directora, Carla Chillida, qui compta amb el suport de Benja Prati. Altres artistes de diversos àmbits de l’escena valenciana també hi participen, com ara Pepe Ruiz, Carla Cea, Héctor Rodríguez, Eugeni Serra, el grup de música Acabassos, Elias Taño, María Covadonga i Manuel Climent i Canchal.
L’obra mostra com les periodistes han de combregar amb pressions i constrenyiments de caps i mercantils per no perdre la feina o no veure’s abocades a l’ostracisme
De forma innovadora, alhora que per crear consciència del que podria arribar a ocórrer amb la publicitat en el teatre –un terreny on els anuncis són escassos– es compta amb diversos patrocinadors –Botànic Espai de Dansa, companyia Arritmados i el bufet d’advocacia valenciana Causa– que a mitjan obra apareixen, una vegada s’interromp per complet la mateixa.
Amb la música sempre present en les obres d’Atiro Hecho, l’energia de les intèrprets, els acurats textos i discursos, i les performances, l’obra en conjunt esdevé una nova representació de teatre en català, de visió política que pretén trencar amb l’amnèsia inoculada pels interessos capitalistes i la desinformació, així com qüestionar el “consum” de mitjans de comunicació i de xarxes socials que en cap cas posaran en perill els interessos econòmics. Al contrari, continuen impulsant la despossessió de la classe treballadora, l’espoli del territori, la desigualtat de gènere i les seues violències heteropatriarcals.
És per això que l’obra finalitza amb una presa, a la força, del poder popular, d’un plató d’un mitjà de comunicació, que es fica en eixe moment al servei de les treballadores i la societat. Amb lemes com “la veu de l’amo no ens farà callar”, “la revolució no serà televisada” o “fem foc al seu relat”, un cop més, una obra de teatre físic recorda que “les ferramentes de l’amo mai desmuntaran la casa de l’amo”, com deia l’escriptora Audre Lorde.
