Ja fa deu anys d’ençà que Montserrat Anguiano va començar a desenvolupar la seva creació artística. Els primers passos van consistir a elaborar i interpretar cançons que acompanyava amb performances visuals i projeccions dels seus quadres. “Era la manera d’expressar el que sorgia de les meves entranyes”, explica Anguiano.
Aquest impuls creatiu s’inspirava en algunes de les muses de referència, entre les quals la cantant i poeta Pj Harvey, Radiohead o Thom Yorke, de qui va extreure un estil en què flueixen lletres melancòliques i tristes que, segons ella, l’han seguit fins avui i que, en part, també ha extret a força d’escoltar la màgica veu de Jeff Buckley.
Si inicialment l’obra d’Anguiano s’havia centrat en la poesia i la música, a partir del 2015 va donar un tomb definitiu després que optés per la pintura com a principal via d’expressió
En aquest període, Anguiano (Barcelona, 1982) envoltava les lletres d’una atmosfera tèrbola i opaca. “Era una dona negra en un món de blancs, raó per la qual no és estrany que, sense ser-ne gaire conscient, les meves icones reflectissin gent oposada a allò que representava”. I és que, tal com recorda, va ser adoptada per una família catalana després que la seva mare, de Guinea Equatorial, decidís abandonar-la al poc de néixer, d’aquí que “constantment experimenti la vivència de dos universos paral·lels”. Més endavant, i a mesura que va acceptar la seva negritud, la fesomia de les seves creacions van integrar nous matisos. “És el moment que incorporo nous escrits amb la clara voluntat d’empoderar la dona a través de l’art”, comenta l’artista.
Un altre referent occidental per a Anguiano ha estat el poeta Leopoldo María Panero, que amb les seves lletres va amarar la seva adolescència i part de la seva maduresa, cosa que “em va servir de vehicle per purgar dimonis i fugir de les ombres”. Panero, exponent d’un art que transita per la família, el pas del temps i altres temes, ha esdevingut per ella la porta per coquetejar amb la sensualitat, el sexe i la feminitat; de la mateixa manera que Bukowski i Nick Cave han proporcionat als seus relats un to més surrealista.
El canvi de rumb
Si fins llavors l’obra d’Anguiano s’havia centrat en la poesia i la música, a partir del 2015 va donar un tomb definitiu després que optés per la pintura com a principal via d’expressió. Una pintura que ella defineix com a “abstracció figurativa africana”, en la qual els conceptes més personals i descriptius es fusionen amb l’univers del seu entorn. No sols això: l’artista deixa enrere la foscor –aleshores només es mantindrà en els seus escrits– i abraça la llum i uns colors que donen una força extraordinària a cada un dels seus quadres. “Jugo amb fons coloristes, sobre els quals represento en blanc i negre les feminitats afrodescendents”. Un joc de contrastos amb què revela la dualitat que suposa, tant per ella com per altres dones afrodescendents, trobar-se “en els llimbs entre dos mons: la part occidental i la part africana”.
Durant aquest procés, en què definia i revisava la seva identitat, Anguiano va viure un altre episodi que va marcar la seva obra: l’any 2017 va viatjar a la seva terra d’origen de la mà de la seva mentora, l’empresària i coach Bisila Bokoko, la primera dona negra que ha sigut portada de la revista Vogue Espanya.
En el curs del viatge a Guinea, Anguiano va quedar fascinada pels colors amb què estaven estampades les cases, molt oposats als primaris icònics i que han enriquit els seus quadres de tonalitats roses, blaves, turqueses i grogues. Aquesta explosió cromàtica que li ha permès exaltar encara més la bellesa de la feminitat negra, conscient que “hem de donar un cop a la taula i reivindicar qui som”, diu Anguiano, per qui en aquesta progressió també l’han inspirat artistes com Basquiat, Gustav Klimt, Schiele, Mucha, Modigliani, Kahlo o Lempicka. Aquests creadors l’han empès a definir un estil que ha vingut a anomenar Afropop, on sobre fons abstractes i coloristes retrata figures que han marcat la història de la comunitat afro.
Un plantejament holístic
L’obra de Montserrat Anguiano mai no ha deixat de reflectir el seu itinerari vital, sempre permeable a noves tendències artístiques. Prova d’això és quan hi afegeix l’art corporal, que seguint la línia de colors i significats poètics, converteix el cos nu femení en el llenç perfecte. Va ser l’any 2019, moment en què Anguiano aconsegueix transcendir l’astaticitat dels quadres al moviment, fet que es tradueix en una obra que respira, dansa, balla i sent al mateix temps. “Mostro com la poesia crema, la poesia dol i cura i, en el seu conjunt, l’art esdevé una eina holística on afloren totes les emocions prohibides”.
En aquest sentit, l’obra de l’artista afrocatalana esdevé el mitjà a través del qual descobreix el seu interior i expressa la forma que té d’estimar i viure, ja que “m’allibera i em dona eines”. Però més enllà d’aquest recurs íntim i terapèutic, també conté un vessant pedagògic, atès que desconstrueix l’estereotip arcaic que existeix sobre la dona negra, motiu pel qual ens ensenya els seus referents autòctons i els de la diàspora, posant especial èmfasi en les afrodescendents catalanes i espanyoles. “A part de mirar els EUA, no hem d’oblidar que tenim exemples més a prop del que pensem; i això ens ajuda a descobrir un continent africà que està ple de saviesa, cultura i coneixement”.
L’eclosió d’Anguiano com a artista polifacètica rau, per tant, en la seva capacitat de conjugar elements de la tradició africana amb tendències més modernes o contemporànies
L’eclosió d’Anguiano com a artista polifacètica rau, per tant, en la seva capacitat de conjugar elements de la tradició africana amb tendències més modernes o contemporànies. De la mateixa manera que fusiona sensualitat i dolçor al costat d’aquella mirada punyent que han encarnat dones tan compromeses com Josephine Baker, Sojouner Truth, Angela Davis, Rosa Parks, Marsha P. Johnson, Sara Baartman, Harriet Tubman, Lucía Mbomio, Bisila Bokoko i altres feministes. “Busco una mirada positiva, d’esperança i llum, sense defugir el conflicte social, racial i estructural que patim i del qual, més que mai, és necessari parlar”, explica.
Amb aquesta doble premissa, Montserrat Anguiano continua traçant noves disciplines i indagant altres accions amb què projectar les seves inquietuds. Un camí que també inclou el treball amb altres artistes, a través dels quals aprofundeix l’íntima relació que mantenen el feminisme, la igualtat social i l’antiracisme.
De les seves últimes propostes destaca la mostra Dona, mujer, woman, realitzada amb l’artista gràfic Rubén Antón i on es representen 27 feminitats afrodescendents que tenen en comú la seva exemplaritat militant, a més de la creació de murals en espais públics i privats.
També, seguint el mateix patró, ha començat un projecte amb els reconeguts fotoperiodistes Jordi Ótix i Pere Josep Montiel, exposicions pictòriques que aniran recorrent diversos locals de Catalunya i la publicació del seu primer llibre de poemes. Un calidoscopi artístic amb què Montserrat Anguiano esplaia el seu segell inconfusible, on la bellesa de les composicions conviden l’espectador a ampliar l’esperit crític i descolonitzar les nostres ments.
