L’Aurora caminava arrossegant el pes de la pèrdua i aixecant una gran polseguera que li omplia la boca i ells ulls negats de llàgrimes. Fugia dels t’acompanyo en el sentiment. El més sentit condol. Que la terra li sigui lleu. Avançava amb pas fatigat per una travessa de terra argilosa, pedres corroïdes i branquillons secs. Natura inerta, com la Salomé, que ja era tota cendres. Cap arbre. Cap flor. Cap mala herba. Desert, ruïnes i desolació. De tant en tant, apareixia al camí l’ossamenta pelada d’algun animaló abatut. Una àguila. Una guineu. Una llebre. Totes femelles. Sempre són elles. Nosaltres.
L’Aurora no havia volgut mai ser mare. No havia desitjat l’embaràs, ni el part, ni la criança. La seva havia estat una maternitat sobrevinguda. Quan la seva germana va faltar, ella es va fer càrrec del bebè. No havia pintat l’habitació de nou ni havia fet una llista amb noms. La nena es deia Salomé i era seva per resolució judicial. L’Aurora estava convençuda que no seria capaç d’estimar-la de manera maternal. No perquè la criatura no hagués sortit de les seves entranyes sinó perquè li semblava que era un amor massa ferotge i incondicional. La Salomé mai li va dir mare i ella ho va agrair. Primer la va estimar amb la tendresa que s’estimen les criatures. Més endavant va venir l’amor que neix del tracte, de la intimitat i de la rutina. Amb la seva absència, el dolor era tan irresistible com, finalment, havia sigut l’estima.
L’Aurora no havia volgut mai ser mare. No havia desitjat l’embaràs, ni el part, ni la criança. La seva havia estat una maternitat sobrevinguda
Des de ben petita, la nena havia estat batallant i esquiva. No es deixava governar fàcilment i s’entestava a abanderar la lluita contra la injustícia. L’Aurora li va augurar una vida plena d’entrebancs i, inútilment, va intentar redreçar-la. Ella pensava que, de vegades, deixar perdre les batalles era una victòria. Si més no, en termes de supervivència. Mai li va explicar la història de la seva mare, assassinada, com tantes altres dones, a les mans de l’home que deia adorar-la. Va procurar allunyar-la de la violència. Va prevenir-la contra aquest tipus d’amor. També en això va fracassar. A l’escola li van estirar les trenes i aixecar les faldilles. Dels catorze als disset anys, va viure en braços d’un marrec que alternava la seducció amb les sotragades. Un patró que es va repetir amb diferents homes al llarg dels anys. Abraçades que deixaven el rastre morat dels dits a la pell. Carícies que es transformaven en pessigades. Paraules que s’afonaven a les entranyes. Reconeixia l’amenaça en la vida de la Salomé. Patia cada violència com si li fos infligida a ella mateixa. Confrontava cada embat que albirava amb les evidències de les notícies que llegia a la premsa. Les dones anaven al front cada dia. I el front eren els carrers obscurs de les nostres ciutats. I també era a casa nostra. Al portal. A les escales. A la cuina. Al llit. I als hospitals i a les universitats. El front era pertot arreu i no era enlloc perquè era una lluita sense nom i sense trinxeres. Mentre l’Aurora plorava la Salomé i li buscava un lloc on reposar eternament, d’altres dones es planyien per la pèrdua de les seves mares, germanes i companyes.
L’Aurora va acaronar la seva petita, que ja tenia vint-i-dos anys, però que estava esmicada i captiva en una urna de poc més de vint-i-cinc centímetres. L’aferrava i enfilava el pendent que la duia al Barranc de la Mort. El cel era clar. Ni un ocell ni un núvol torbaven la blavor immaculada. Va aturar la vista en l’abisme mut i impertorbable. Volia percebre el paisatge amb tots els sentits. Va tancar els ulls i va respirar fondo. Enmig d’allò que una vegada havia estat un bosc i ara era un terreny inhòspit només se sentia l’esbufec cansat i afligit de l’Aurora. Era l’únic ésser viu en aquell paratge? Estava realment sola a la terra? Va obrir l’urna i quan va allargar la mà per alliberar les cendres, va acompanyar el gest amb un salt endavant i va caure al buit amb la seva filla. La dona va pensar que aquella última camada li donaria pau i l’allunyaria del patiment. De la tristesa. De la por. Que en el vertigen d’aquells últims segons abraçaria lliurement la mare, la germana, la Salomé. Totes les dones. La realitat, però, és que aquell moviment desesperat convertia l’Aurora en una víctima més.
