Els autors, investigadors de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà de la UAB, a partir d’una portada recent d”El Periódico’ de to islamòfob estigmatitzadora amb el col·lectiu manter, reivindiquen les xarxes de solidaritat de les comunitats africanes residents al nostre entorn i critiquen l’actitud triplement hipòcrita del capitalisme del món ric amb la migració del sud, a la qual expulsa dels seus països d’origen, explota als llocs d’acollida i sotmet a l’agitació ultranacionalista excloent quan li convé. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials
Horacio Espinosa i José Mansilla | @OACU_UB
Il·lustració d’Anna Bohigas | nnbohigas
Segons l’opinió de Lant Pritchett, economista, professor a Harvard (USA) i antic directiu del Banc Mundial, “Europa necessita més de 200 milions d’immigrants en els pròxims 30 anys” perquè l’economia del continent sigui viable, mesura que ajudaria a pal·liar el que s’està començant a descriure com el suïcidi demogràfic de la Unió Europea. I és que en el vell continent, la taxa de natalitat disminueix i les persones en edat avançada, i sense capacitat productiva, augmenten. D’aquesta manera, qui pagarà les pensions de la gent gran del futur?
A aquest context, se sumen els distòpics agreujants de, per una banda, una economia cada vegada més robotitzada i amb menys necessitat de mà d’obra i, de l’altra, unes fronteres rígides, tecnològiques i infranquejables que allunyen als migrants que, amb la seva joventut i fertilitat, serien una possible solució a l’envelliment i mort d’Europa. No obstant això, la solució de Pritchett no deixa de ser problemàtica i provocadora: donar permisos de treball massius a immigrants, però desvinculant aquests permisos de la concessió de la ciutadania. És a dir, migrants que vindrien a treballar, però als que se’ls hauria prohibit fer arrels i que, després d’un temps, haurien de tornar a casa. Just com passa en algunes monarquies petrolieres de mig orient, on hi ha una gran quantitat de treballadors temporals que no compten amb drets.
Com bé assenyalava Gramsci, “les relacions internacionals es barregen amb les relacions internes dels Estats-Nació”, i així, el que Lenin va dir sobre l’Imperialisme com “l’última fase del capitalisme”, segueix sent vigent, i estretament relacionat amb el fenomen de la migració
La proposta de Pritchett, encara que crítica amb la proposició de la ultradreta de reforçar les fronteres, és una proposta ultraliberal, dictada des de centres econòmics globals com el Banc Mundial, on es desvincula el treball dels processos d’acumulació capitalista. Com bé assenyalava Gramsci “les relacions internacionals es barregen amb les relacions internes dels Estats-Nació”, i d’aquesta mateixa manera, el que Lenin va dir sobre l’Imperialisme com “l’última fase del capitalisme”, segueix sent vigent, i estretament relacionat amb el fenomen de la migració.
Seguint a David Harvey, un Estat-Nació determinat –pensem en el paper global que té actualment els Estats Units, per exemple– exporta els pitjors elements de l’explotació capitalista, primerament assajats en les seves pròpies fronteres amb la seva pròpia classe treballadora: facilita l’exportació de capitals, obté matèries primeres a baixíssim cost, amplia i conserva els mercats i manté un exèrcit industrial de reserva (masses d’aturats disposats a treballar a qualsevol cost) compost de treballadors propis i migrants.
La migració de treballadors dels països subordinats a les metròpolis globals és un clar exemple de fórmula win-win per a les burgesies nacionals. D’una banda, els migrants, sobretot quan són il·legals, ajuden a abaratir la mà d’obra dels països capitalistes, minant els drets laborals aconseguits per les lluites obreres dels treballadors occidentals. Però també aquests mateixos treballadors migrants, amb o sense papers, són usats com a bocs expiatoris quan se succeeixen algunes de les crisis endèmiques i inevitables que produeix el mateix sistema capitalista D’aquesta manera, quan la cosa falla (i el capitalisme conté en el seu interior la llavor de les crisis), sempre se li pot donar la culpa als migrants. L’Estat-Nació aconsegueix comprar la fidelitat dels elements de classe treballadora dins de les seves fronteres a costa dels treballadors dels països dependents (els que en un altre temps es deien en vies de desenvolupament), a la vegada que obté suport ideològic en propagar les idees d’orgull nacional, imperi, xovinisme i racisme.
Les burgesies nacionals empobreixen a les seves pròpies classes treballadores i, quan aquestes han obtingut certs drets, afavoreixen la migració per abaratir els costos del treball i explotar millor tant a treballadors nacionals com de fora. Si la cosa va malament, sempre tindran la coartada ideològica d’agitar el nacionalisme i culpar als de fora
En poques paraules, les burgesies nacionals empobreixen a les seves pròpies classes treballadores i, quan aquestes han obtingut certs drets, afavoreixen la migració per abaratir els costos del treball i explotar millor tant a treballadors nacionals com de fora. Si la cosa va malament, sempre tindran la coartada ideològica d’agitar el nacionalisme i culpar als de fora salvaguardant un sistema que els beneficia a ells i només a ells. La fórmula perfecta.
En un text publicat el passat diumenge 24 de febrer a El Periódico de Catalunya, l’autor descobria que –oh sorpresa!– els manters són musulmans. La dreta mai s’ha caracteritzat pel seu caràcter intel·lectual, però, en aquesta ocasió, s’ha superat a si mateixa. Deixant la ironia al costat, l’esmentat article abocava diatribes antiislàmiques i xenòfobes assenyalant l’existència d’un determinat grup islàmic que controlaria –des de les ombres– la voluntat dels venedors ambulants. Podríem usar, per qualificar el text, la paraula pamflet, libel, o simple fake news. O, fins i tot, com assenyalen els companys d’El Salto, un intent naïf d’aconseguir audiència fàcil en l’era del clickbait. El mitjà confon una confraria, és a dir, un grup de fidels religiosos, amb una organització criminal, pel simple fet de ser musulmans. Es tracta d’una cosa tan delirant com confondre l’Hemandad y Cofradia de la Virgen Macarena de Sevilla amb el Ku Klux Klan, i no tant per les túniques i els capirotes, sinó pel simple fet de ser grups de persones organitzades al voltant d’una fe religiosa.
Una de les característiques de l’última fase del capitalisme neoliberal és la preeminència que es dóna a la circulació –i la seva acceleració- per sobre la quietud. Discurs que revela el seu caràcter ideològic quan es contraposa amb una geopolítica fonamentada en la sistemàtica presència de barreres físiques o burocràtiques organitzades com fortaleses al voltant de certs territoris. Per l’escriptor nigerià Fidelis Balogun, els Plans d’Ajust Estructural introduïts a mitjans i finals de la dècada dels 80 pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial han tingut conseqüències comparables amb un desastre natural i així “per tornar la vida d’una economia moribunda calia esprémer bé els sucs dels ciutadans amb menys recursos”.
‘El Periódico’ confon una confraria, és a dir, un grup de fidels religiosos, amb una organització criminal, pel simple fet de ser musulmans. Es tracta d’una cosa tan delirant com confondre l’Hemandad y Cofradia de la Virgen Macarena de Sevilla amb el Ku Klux Klan
A l’Àfrica subsahariana, el saldo dels ajustaments estructurals no va poder ser més dramàtic en un medi rural tradicional que va perdre totes les batalles enfront de l’agricultura automatitzada i subsidiada del Nord, expulsant milions de persones cap a nuclis urbans que funcionen sota una lògica paradoxal, en què l’increment de la població urbana només fa decréixer la capacitat productiva. A la fi dels anys noranta, a les ciutats de països com el Senegal, la Costa d’Ivori, Tanzània o Gabon, amb economies que es retreien anualment entre un 2 i un 5%, es va donar un sorprenent creixement demogràfic urbà d’entre 5 i 8%, que va donar com a resultat una població urbana desocupada en àrees híper-degradades.
En el cas específic del Senegal, d’on provenen la majoria dels manters que treballen pels carrers de Barcelona, aquesta situació segueix sent crítica. Una institució com el Fons Monetari Internacional genera les condicions per expulsar els africans dels seus països, mentre un altre Frankenstein supranacional –la Unió Europea– els tanca les portes. Tots dos fenòmens ocorren gairebé de manera simultània. L’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea, signat per Espanya l’any ’91 i ratificat el ’93, així com l’acord per a la creació de l’Espai Schengen el març de 1995, són dates que marquen un abans i un després en el control territorial espanyol de les seves fronteres. Algunes de les recents accions antimigratòries han estat producte de la mateixa iniciativa espanyola, mentre altres han estat clarament imposades per la Unió Europea. No obstant això, com va dir l’antropòleg francès Marc Augé “una frontera és una barrera i un pas” de manera que, tot i l’Europa-Fortalesa, Espanya ha passat de tenir una població africana relativament mínima (8.529 residents) en 1985 a multiplicar per mil (82.601) en 1994. Per als senegalesos, a principis dels 2000, Espanya es va transformar en una destinació migratori comparable a Alemanya, el Regne Unit o França.
En la seva majoria d’ètnia wòlof, els manters, acte-denominats Móodu-Móodu, comparteixen un element comú d’espiritualitat i devoció per certes figures vinculades a la branca senegambiesa de l’Islam, la qual es caracteritza per la mística sufí i, igual que altres branques del sufisme, comparteixen el pacifisme i la ideologia de la no confrontació. Alguns són membres de la Tariqa Tijaniyya i seguidors del profeta Sufí Ibrahim Niass, també conegut com Baye Niass (Pare Niass). D’altres, per contra, són seguidors d’Ahmadou Bamba, també conegut com Cheik Ahmadou, fundador dels muridiyya, predicador musulmà i anticolonial de finals del segle XIX i principis del XX. De gran influència entre la comunitat migrant del Senegal, a Ahmadou Bamba el descriuen com un asil per a aquells que no tenen refugi, de manera que els subjectes transfronterers se senten identificats amb ell.
Una institució com el Fons Monetari Internacional genera les condicions per expulsar els africans dels seus països, mentre un altre Frankenstein supranacional –la Unió Europea– els tanca les portes
Els llaços teixits per l’espiritualitat Móodu-Móodu es materialitzen en xarxes de suport recíproques. Si en una direcció els manters se senten responsables de donar suport als seus familiars al Senegal, com en el cas de la festa del xai, els migrants senegalesos de major experiència a Espanya se senten responsables d’acollir els nouvinguts. Just el mateix que va passar a Catalunya fa dècades amb l’emigració andalusa, extremenya, etcètera. i per això els pobles i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, acullen antics veïns i veïnes dels mateixos llocs d’origen. Per als manters, això és especialment rellevant i així els dajar (nouvinguts) són acollits pels diatugui (els padrins), que donen allotjament als dajar de forma gratuïta fins que els nous migrants hagin aconseguit feina; aconseguir treball, sense comptar amb papers és una tasca titànica si no impossible i és aquí en aquesta disjuntiva que la venda ambulant es torna una dura alternativa, però la gran majoria espera que sigui temporal, cosa que només és suportable causa de les xarxes de suport i solidaritat mantera i en el context de la pertinença a una comunitat espiritual sufí.
Lligats a dos mons, l’experiència de la frontera per als manters és un esquinçament. Això és independent de la raça o color de la pell. Igual de estripats es van sentir els refugiats republicans espanyols, molts d’ells nens i nenes, que van arribar a Mèxic per la persecució franquista. L’experiència de frontera de l’manter no acaba en travessar els límits de l’Estat-Nació en la seva qualitat d’immigrant sense papers, sinó que es reprodueix contínuament a la ciutat, donant com a resultat una experiència d’ubiqüitat fronterera a la qual el manter ha de enfrontar-se cada vegada que realitza alguna incursió. Els manters es troben contínuament saltant la tanca que els separa de la mort i la vida en uns grans països europeus que semblen no estimar als migrants.
