Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

40 anys de lluita per la freqüència

Des de finals dels anys 70, les ràdios lliures, comunitàries i associatives han reivindicat un altre model de comunicació i d’informació al marge de grups polítics i econòmics, i han denunciat, en paral·lel, la constant situació d’ostracisme legal a la qual estan sotmeses

Una fàbrica d’idees, una regió alliberada de la lògica del mercat, un punt de trobada, un paisatge sonor, un vincle pròxim. Així es defineix Ràdio Malva, l’emissora lliure, autogestionada i assembleària del barri mariner del Cabanyal de València, que enguany compleix vint anys. Dues dècades fent periodisme compromés amb els moviments socials i els col·lectius de base de la capital del Túria, reivindicant el dret
a la comunicació com una eina bàsica per a construir una societat crítica i lliure, i també vint anys fent front a la falta de regulació que sofreixen les ràdios lliures i comunitàries arreu dels Països Catalans.

Les ràdios lliures sorgeixen a l’Estat espanyol a finals de la dècada dels 70, molt influenciades per les emissores italianes i franceses vinculades als moviments socials i a protestes com les de Maig del 68. Naixen davant la necessitat i el dret d’expressar lliurement les seues opinions, així com d’oferir alternatives al marge de qualsevol grup de pressió política. “Volien omplir el buit de comunicació que hi havia en l’època de la dictadura franquista, amb un model de comunicació molt restrictiu i monopolista”, recorda Eloi Camps, autor del llibre Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes de l’espai català de comunicació.

Aconseguir una llicència resulta molt complicat per als mitjans del “tercer sector audiovisual”, tal com els anomena Carmen Mayugo

Una vegada va acabar el règim franquista, aquestes emissores van aconseguir el seu apogeu i es van arribar a convertir en un moviment social, cultural i comunicatiu imprescindible per a entendre les lluites d’aquells anys. Es pot considerar que la pionera és Ona Lliure, que va començar a emetre de manera esporàdica durant unes jornades antirepressives celebrades a Vic l’any 1978. Per a Camps, aquesta seria la més significativa, ja que marca els principis al territori català i “els punts i coordenades que seguirien la resta de ràdios lliures”. Un altre referent en els inicis és Ràdio Maduixa, nascuda l’any 1977 a Granollers com un projecte lúdic. Tot i això, Ona Lliure va ser la llavor que va estimular el naixement de molts altres projectes com La Campana de Gràcia; Contrabanda; les encara en funcionament des de l’any 1981, Ràdio Arrels, a la Catalunya Nord, i Ràdio Pica, que emet per internet; o Ràdio Kaos (Terrassa) i Ràdio Bronka (Nou Barris, Barcelona), nascudes en 1987.

Estudis de Ràdio Malva / Lucas Guerra

 

Els inicis de la democràcia no van ser sinònim de llibertat d’expressió. Les ràdios lliures van haver de sofrir tancaments, detencions de les seues col·laboradores i decomís dels equips. “L’arrencada va ser difícil, perquè ens van tancar tres vegades, dos per part del Partit Socialista
i una altra per Unió de Centre Democràtic (UCD); i va haver-hi companys que van passar la nit a la presó”, recorda Manolo Pérez, més conegut com a Manolo Totxa, membre de l’emissora lliure valenciana Ràdio Klara. Però també va suposar un efecte esperançador, perquè es va traduir en la implicació de l’audiència, que es va mobilitzar per consolidar els projectes.

Segons Camps, al principi, la repressió va ser molt més “clara i brutal”, a causa del context d’inestabilitat política, marcada pels canvis entre el final del franquisme i els principis de consolidació de la democràcia. “En aquesta època es volia controlar tot, i s’entenia que aquestes ràdios podien representar un perill per les idees transformadores que difonien”, matisa. Malgrat el pas dels anys, s’han continuat donant casos, com Ràdio Pica. En 1987, diversos agents dels Mossos d’Esquadra es van personar a casa del seu impulsor, Salvador Picarol, per clausurar l’emissora i requisar-ne el material. El motiu? Interferia en les comunicacions de l’aeroport del Part. Al final es va demostrar que no era la causant d’aquestes interferències i va poder tornar a emetre. Els problemes no es van acabar. L’any 2010, la Cadena Ser la va acusar d’haver interferit en la seua freqüència. A Picarol li van embargar el compte corrent i una part del seu pis, que comparteix titularitat amb les seues germanes, i el van sancionar amb una multa inicial de 60.000 euros, xifra que ha anat ascendint per no poder assumir-la.


L’etern ostracisme legal

Les persones promotores de les ràdios lliures a l’Estat espanyol han reivindicat des dels seus inicis que no eren il·legals, sinó que realitzaven la seua activitat en un estat d’alegalitat, ja que no existeix cap legislació que les regule i, per tant, s’emparen en l’article 20 de la Constitució espanyola, que reconeix “el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions”.

Per a Totxa, tot i que Ràdio Klara sí que va poder aconseguir una llicència de tipus cultural en 1991, aquestes ràdios encara no tenen permís d’emissió, perquè “les llicències són un negoci per a les empreses de comunicació”. Tanmateix, Camps estima que, en l’actualitat, existeix més un desinterés que no pas que siguen considerades una amenaça, ja que s’han multiplicat els canals a través dels quals poden circular els missatges per la transformació social.

Aconseguir una llicència que permeta l’emissió resulta molt complicat per als mitjans del “tercer sector audiovisual”, tal com els anomena la comunicadora gironina Carmen Mayugo. Açò ocorre perquè les convocatòries autonòmiques per obtenir llicències deixen fora els mitjans comunitaris, o bé perquè els criteris per a la seua obtenció són impossibles de complir per a elles, segons explica Anna Clue, doctora en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre les dècades dels 70 i els 90, i pel sorgiment de moltes iniciatives, va haver-hi un intent de reconeixement per part de l’Estat

Entre les dècades dels 70 i els 90, després del sorgiment de moltes iniciatives comunicatives fora dels circuits convencionals, va haver-hi un intent de reconeixement per part de l’Estat espanyol al Pla tècnic transitori del servei públic de radiodifusió sonora per a freqüència modulada (FM) de 1979. “És un text que, d’alguna manera, recull que poden haver-hi ràdios d’ús popular. Però marca la tendència d’un reconeixement a mitges, perquè no permetia que, en la pràctica, aquests mitjans pogueren existir”, subratlla Camps. En l’actualitat, la Llei general de la comunicació audiovisual de 2010 reconeix els mitjans comunitaris i lliures, però no en garanteix la supervivència, “a causa de totes les limitacions que contempla”, denuncia Irene Fornés, col·laboradora de Ràdio Malva.

Una de les limitacions més importants està relacionada amb la potència d’emissió. Segons la llei, les estacions de radiodifusió comunitàries sense ànim de lucre no poden superar una potència aparent màxima d’1 W per a poblacions amb menys de 100.000 habitants i de 5 W per a poblacions amb més de 100.000 habitants. “El que volen és que tinguem walkie-talkies entre nosaltres”, reivindica Totxa. Ràdio Malva va decidir emetre sense llicència a 600 W, mentre que, segons denuncien, les ràdios comercials –que tampoc tenen llicència i sí que busquen obtindre un benefici econòmic– ho fan a més de 2.000 W.

Estudis de Ràdio Contrabanda

 

A Alacant es troba Artegalia Ràdio, que ha defugit de tots els problemes legals emetent des dels seus inicis, en 2005, per internet, on per ara no hi ha cap restricció. Ràdio Terra, amb seu a Reus, també va iniciar les seues emissions per internet, però col·labora amb altres emissores, com Ona Mediterrània o Comarques Nord, per emetre en el seu espai de la freqüència modulada. Tot i això, Totxa recalca la importància de disposar d’una llicència per posar fi a la situació de vulnerabilitat d’aquests mitjans, una lluita que fa anys que protagonitzen la Coordinadora de Ràdios Lliures de Catalunya i la Xarxa de Ràdios Lliures al País Valencià.


 

Mosaic conceptual i el terme ‘ràdio ciutadana’

Després de 40 anys des de l’origen de les primeres ràdios, aquestes continuen treballant pels mateixos objectius transformadors i han mantingut els seus continguts i la seua estructura horitzontal. Però els models de ràdio s’han anat diversificant i, per això, és molt difícil establir una terminologia fixa. Per una banda, les ràdios lliures es defineixen així, principalment, perquè totes les decisions es prenen de manera assembleària i, generalment, no hi treballa cap persona assalariada. “Tenen un matís més llibertari i privilegien molt més les temàtiques socials i de denúncia política”, detalla l’escriptor. Tanmateix, hi ha excepcions, com Ràdio Klara, que, tot i que és una ràdio lliure, sí que hi ha un membre alliberat. Per altra banda, es troben les ràdios comunitàries, que, malgrat que funcionen de manera horitzontal, no sempre s’estructuren a través d’una assemblea. També existeixen ràdios populars o associatives, és a dir, associacions sense ànim de lucre que naixen com un projecte de la societat civil. Però aquestes últimes, a vegades, “no tenen tan clar el seu ideari polític”, concreta Camps.

Aquesta diversitat ha comportat que algunes expertes aposten pel terme ràdio ciutadana, elaborat per la investigadora i professora del Departament de Comunicació de la Universitat d’Oklahoma Clemencia Rodríguez. D’aquesta manera, es refereix a tots els mitjans electrònics i tecnologies de la comunicació que són controlats i utilitzats per col·lectius de base amb l’objectiu de satisfer les seues pròpies necessitats d’informació, així com per a enfortir-se com a subjectes polítics. Camps també defensa aquest terme per poder englobar totes les ràdios que són sinònim de lluita i llibertat.

 

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa