Molotov presenta el cas del militant antifranquista del FRAP Cipriano Marcos, un andalús d’origen molt humil que es traslladà a Catalunya i que el 1973, a trenta-un anys, va ser engarjolat i torturat al quarter de la Guàrdia Civil de Reus. Havia estat repartint pasquins a les portes d’una fàbrica, i la seva mort agònica es va voler ocultar a l’opinió pública i fins i tot a la família. L’espectacle, que a hores d’ara ha visitat una desena de teatres catalans, es basa en bona part en les informacions recollides pel periodista Roger Mateos al llibre Caso Cipriano Martos (Anagrama, 2018). És el segon treball de la companyia igualadina formada per David Pintó (direcció) i Joan Valentí (intèrpret), després de Mort a les cunetes. En aquesta peça també intervenen Montse Pelfort (interpretació, animació d’objectes) i Dan Ortínez (audiovisuals).
L’obra és un híbrid curiós i extravertit que es mou entre el teatre document i el cabaret crític. Es construeix amb la suma de materials audiovisuals, entrevistes a familiars i companys de militància del protagonista, projectats en una gran pantalla circular central. Les entrevistes fan de fil conductor d’un calaix de sastre escènic, on hi ha molta música, cançons en viu, videoclips i fins i tot karaoke, dibuix i teatre d’objectes, màscares i imatges d’arxiu. El to del muntatge i la seva interpretació –la de Valentí, que és qui porta la veu cantant– passa de la comicitat més farcesca a la gravetat de la indignació. Una barreja estranya i ben singular, que boicoteja les expectatives amb èxit perquè, quan s’espera el to solemne, apareix el contrast surrealista amb el tema tractat. Això no és un defecte sinó l’aportació original d’un espectacle plantejat sense complexos des del xoc i l’esperpent, i que acaba transvestint l’homenatge i la denúncia en una celebració amb moments delirants i macabres. Una mena de funeral teatral capgirat, on el desfasament entre fons i forma és de fet coherent amb les paradoxes de l’Estat espanyol, especialment les dècades de 1960 i 1970, quan coexistien les realitats paral·leles del turisme ingent i el Tribunal d’Ordre públic (TOP), la imatge exterior festiva i assolellada i les execucions i persecucions polítiques, els velluts de la gauche divine i la pana de la militància clandestina marxista-leninista.
A ‘Molotov’ hi ha vagues reminiscències de la ‘Mort accidental d’un anarquista’ (de Dario Fo), i l’escena s’alimenta del mateix esperit rescabalador d’aquell ‘Lorca eran todos’ que l’any 2006 va presentar Pepe Rubianes
A Molotov hi ha vagues reminiscències de la Mort accidental d’un anarquista (de Dario Fo), i l’escena s’alimenta del mateix esperit rescabalador d’aquell Lorca eran todos que l’any 2006 va presentar Pepe Rubianes. En els seus millors moments els intèrprets de Molotov ens recorden els ritmes eufòrics i accelerats de la companyia gironina Cascai Teatre (del clown Marcel Tomàs), i també les formes punyents d’Els Joglars de La torna. De fet, Molotov té altres similituds amb aquesta darrera obra, ja que tracta d’un cas silenciat, a diferència del de Salvador Puig Antich i altres represaliats, que van tenir molta més repercussió.
L’escena més impactant de tota l’obra és sens dubte la que representa la tortura de Martos, amb un seguit de titelles i artefactes que van movent-se i manipulant-se, retransmeses a la pantalla al ritme de les veus dels torturadors. Sorprenentment l’elecció no deshumanitza el moment ni resta cruesa a l’assumpte, al contrari: l’empatia i el patiment semblen fluctuar amb força de banda a banda de l’escenari. El muntatge té altres punts forts: en primer lloc, és meritòria la intenció inicial de donar a conèixer el cas i la peripècia de Cipriano Martos, visibilitzant una història que és més trista que èpica. Segonament, això es du a terme en un exercici artístic que és pluridisciplinari de debò, ja que converteix una recerca periodística en una obra de teatre, que en aquesta ocasió s’acompanyà d’un col·loqui posterior on van intervenir un militant del FRAP, una membre de la xarxa catalana i balear de suport a la macroquerella argentina (que va reactivar els casos dels represaliats sota el franquisme) i els membres de la companyia… El breu debat va completar l’espectacle convertint-lo en una veritable “peça didàctica”, i va oferir un espai per als feedbacks del públic (la “massa” normalment quieta i invisible). L’altre punt fort de l’obra rau a saber treure partit dels diferents formats, posant-los al servei d’un teatre que es construeix com un muntatge, una bona estratègia per interpel·lar l’espectadora -que és del que es tracta, al cap i a la fi.
Des de la crítica constructiva: potser els punts febles de l’espectacle siguin “la torna” del seguit de riscs que es prenen, i que no sempre acaben de funcionar del tot
Des de la crítica constructiva: potser els punts febles de l’espectacle siguin “la torna” del seguit de riscs que es prenen, i que no sempre acaben de funcionar del tot. En atrevir-se a combinar tons i estats d’ànim, en alguns moments la cosa pot resultar desconcertant, en quedar les parts un xic descompensades. En passar d’un format a l’altre, les transicions no sempre llisquen o encaixen perfectament. Finalment, en voler abocar moltes informacions a la pantalla, potser se’n donen d’anecdòtiques mentre se n’obliden altres que haguessin estat molt il·lustratives. Per exemple: on és la veu del periodista autor del llibre base de l’espectacle? El vam trobar a faltar, recordant-nos que una llei d’amnistia no ha de ser una “llei d’amnèsia”. I, no s’hauria pogut incloure a l’apartat audiovisual -o al col·loqui- alguna historiadora que parlés del FRAP i altres moviments clandestins i grups mobilitzats en aquella etapa?
Perquè si a cinquanta anys vista tot el que no és història es converteix en oblit, sense una bona contextualització, el tòpic i la mistificació poden aparèixer fàcilment i difuminar els fets. En aquest sentit, per què no es diu que el FRAP lluitava en l’antifranquisme defensant les idees del règim comunista albanès? O és que els centenars de ciprianos caiguts sota Enver Hoxha no es mereixen igualment la nostra compassió fraternal? Per què no narrar els viaranys, els encontres, els “clics” mentals que van conduir algú des de la misèria més extrema fins a la ideologia més bel·ligerant i l’activisme més valent i arriscat? Quan ho fa, l’obra ofereix alguns detalls molt valuosos i fins i tot metafòrics, com el manual de clandestinitat ocult dins del volum del Don Quijote. Per què cal forçar la lírica afirmant que, en morir Martos, “va néixer la llegenda”? Crec que la temptació de fer un salt cap a la caricatura pamfletària i l’agitprop és una drecera poc eficient per presentar i representar les coses. En el fons l’obra (i el “cas”) no ens parlen de cap llegenda, símbol o mite, sinó del que deia Walter Benjamin: la imatge del passat corre el risc de desaparèixer, si no hi ha un present que s’hi dona per al·ludit… El teatre en general i aquesta obra en particular, feta de mascarades i desemmascaraments, poden servir exactament per això.
