Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

10 de 15

“No riguis massa de pressa”
Ovidi Montllor

I tal dia farà deu anys. Del 15M. I alhora quinze de la Directa –felicitats; i gràcies, sempre. I quinze també, un exemple entre tants possibles, que un bon grapat de joves precaris a la deriva, indignadament anticapitalistes i indignadament independentistes, prenien el Palau de la Música Catalana. Per posar-se la samarreta vermella de l’Ovidi i no treure-se-la mai. Traces del passat –llavors i solcs– que interpel·len present sindèmic i interroguen un futur incert. 404 System not found. Error al sistema. Deu anys del 15M, sí. On som exactament?, ara que tothom es demana què en queda i què caldria dir-nos-ho tot de nou. Per avui, atès que el demà sempre estarà per refer, només alguns flaixos, d’allò concret a allò general, i petites certeses. Algunes eloqüents i altres inexpugnables, fins i tot doloroses. Per poder mirar-se al mirall de la plaça i reconèixer-nos encara. Cada generació es creu amb el dret de refer el món, escrivia Camus: avui la tasca intergeneracional és el deure que no es desfaci. Píndoles indignades de desè aniversari, per no perdre mai la capacitat d’indignació ni sucumbir al règim general d’indiferència al que convida el pleonasme del capitalisme salvatge.


1. Vuit condemnats en el passadís llarg de la llista d’espera. 
Deu anys després dels anomenats fets del Parlament, vuit joves indignats condemnats pel Tribunal Suprem a tres anys de presó, esperen encara Godot. És a dir, l’indult del Consell de Ministres –avís a navegants i empresonats. Caldria afegir del consell de ministres del govern més progressista de la història, segons el relat oficial. Valdria la pena recordar les paradoxes d’aquell cas: protesta a la rodalia del Parlament el dia que s’aprovava la llei Òmnibus –vuitanta lleis en una– i les majors retallades antisocials des del final de la dictadura des del tàndem CiU-PP. Generalitat i Parlament de Catalunya els acabarien duent a un tribunal especial –l’Audiència Nacional–, amb un tipus penal d’excepció –inicialment, sedició– i de la mà de l’extrema dreta –Manos Limpias, aka Manos Sucias. Com és d’actual el passat recent.

Un vot particular, reclamava una condemna exemplar. Un vot particular que el firmava un tal Fernando Grande-Marlaska, actual ministre de la porra

Al cau de l’Audiència, varen absoldre uns joves que ja no ho són. Però un vot particular, reclamava una condemna exemplar. Un vot particular que el firmava un tal Fernando Grande-Marlaska, actual ministre de la porra. En el recurs al Suprem, signat per la fiscalia i les mateixes institucions catalanes, un tal Manuel Marchena li va donar la raó, introduint un nou concepte –“violència ambiental”– que acabaria rebotant contra l’octubre català, la impugnació desobedient més sòlida contra el 78. Tot plegat fa pensar, indubtablement.


2. Un 96% d’impunitat policial efectiva.
En perspectiva de drets humans, és el balanç definitiu, mentre la repressió s’aguditza i la repressió s’acarnissa encara, de les càrregues del 27 de maig de 2011 a Plaça Catalunya, Felip Puig mediant. 121 ferits, 57 denunciants i només 5 activistes que han vist com es condemnava un sol agent dos cops. Un sol agent que, malgrat la doble condemna recorreguda al Suprem, acaba de ser ascendit, encobert o desplaçat a responsable dels Tedax. Malgrat tot, caldrà recordar que aquell dia la policia va acabar tocant el dos: no van poder amb la plaça. I es consagrava un model policial que faria aigües i es resumia en quatre frases demodràstiques. “O generem pànic o no els traiem d’aquí”, deia el comandament a plaça; “Atonyinaríem fins a Gandhi”, en boca del comissari Sergi Pla; “Els perseguirem com a rates de claveguera”, escoltat en el decurs del discurs oficial del dia de les esquadres; o la cirereta de Felip Puig, conseller de fer complir la llei que, bat de beisbol en mà, anunciava que la transgrediria: “Amb la llei a la mà i una mica més enllà”.


3. Tots els noms encara.
Queden els topònims, efecte mirall de la intel·ligència col·lect

iva feta plaça, amb què es va rebatejar triplement la plaça Catalunya. Islàndia –i aquell miratge de procés constituent que, temporalment, sí que va empresonar banquers–, Tahrir –avui sota la bota militar de la dictadura– i Palestina –parlar-ne avui només serviria per constatar la inutilitat de les paraules als territoris ocupats, en la presó a cel obert més gran del món. I un nom al vent: el del venedor ambulant Mohamed Bouazizi, que es va immolar contra la dictadura de Ben Ali i va precipitar i encendre la metxa de la primera Primavera Àrab. I aleshores veiem dictadors fugint en avió a l’Aràbia Saudita. Com avui ens emociona veure Glasgow aturant batudes racistes i protegint amb el cos els seus nous veïns al crit de: “Són els nostres veïns, deixeu-los anar”.


4. Rescaten bancs, no persones.
El que també ha quedat és l’efecte perllongat –devastador, degradador, depredador– de les retallades neoliberals a hòsties policials –contra lema del moment: “Ni retallades ni hòsties”– per salvar la banca amb un rescat impune que duia la signatura de l’exhausta esquerra oficial, contra la que les places també s’alçaren. On és l’esquerra? Al fons a la dreta, proclamava una pancarta feta a mà. On és Pablo Hasél avui? A la presó. I només caldria que l’actual govern, que temps n’ha tingut, hagués revocat o modificat l’anacrònic delicte d’injúries a la corona i el d’enaltiment del terrorisme. Només això. Un altre record memorable per combatre tot oblit: les acampades van tombar en un tres i no res, des de la fèrtil escola de la desobediència civil pacífica i no violenta, totes les decisions de l’estructura jurídica de l’Estat espanyol. Les prohibicions de la junta electoral, de la junta electoral central, del TSJ, del Suprem i del Constitucional foren paper mullat i no van servir per a res. Bé, per alguna cosa sí: per omplir encara més les places. Unilateralment.


5. Cop de realitat, la realitat de cop.
L’esclat de la indignació, plaça a plaça, volia canviar tot de cop i el primer cop d’hiperrealitat –o revés dretà– va ser immediat. A les municipals del 22 de maig. En el cas català, en format de baixa participació i triple onada blava: 67 regidors de Plataforma per Catalunya, Badalona per a Albiol i estesa taca blava convergent arreu del territori. I l’esquerra esgotada –inclòs el tripartit que també retallà un 5% el salari de la funció pública– va rubricar l’austeritat salvatge contra el sud d’Europa per salvar, en l’orgia immobiliària, els inversors especulatius d’arreu. Ho va fer després dels 120 segons més tràgics de la crònica parlamentària contemporània: aquells dos minuts on ZP –després de rebre les trucades d’Alemanya, EUA i la Xina– va anunciar la serra elèctrica, mentre la seva ministra afirmava indecentment que “la crisi la paga qui no l’ha provocada” i el conseller d’Economia del moment concloïa que el sector públic no n’era el responsable de provocar-la. Però la tirania fonamentalista de l’austeritat de mercat li feia pagar. Anys després, Juncker demanaria disculpes a Grècia pel dolor infligit. Però aquella petició, rere anys de sofriment social evitables, no arribaven ni a llàgrimes de cocodril.


6. Preguntes sense resposta.
En el lloc oportú, en el moment necessari, el 15M irrompia com impugnació disruptiva, com ho feia “Occuppy Wall Street”. Altres noms que ja no hi són, s’han esvaït o han fugit –un rei a Abu Dhabi, per exemple. I queda un règim deslegitimat, on el nou no ha arribat i el vell no ha marxat, malgrat que els vells consensos han saltat pels aires. Aleshores un banquer del búnquer, Emilio Botín, deia que només li preocupaven “Catalunya i Podemos”. Aleshores, un altre banquer, Oliu, reclamava un “Podemos de dretes”. Avui, C’s enfila cap a la paperera de la història, el cicle polític electoral és volàtil –de líquid a gas i de gas a fum– i hem vist desfilar per la paperera de la història a Pujol i a Rato, a Bustos i Fabra, a brivalls i borbons, en un bipartidisme assistit amb crosses.

Hem vist desfilar per la paperera de la història a Pujol i a Rato, a Bustos i Fabra, a bribons i borbons, en un bipartidisme assistit amb crosses

Queda, per descomptat i també, tot el que han fet per impedir, frenar i obturar tot canvi i per això, en un moment de punt mort desorientat com el d’ara, surten amb tota la seva artilleria per reblindar el règim. Ahir mateix, un policia, el comissari Pino, ho aclaria panxacontent al Congreso que havien fet de tot. Recordant que “Todo es todo, todo por la patria” implica fer-ne mil i una fora de la llei i des del clavegueram. Però ni així. La deslegitimació catalana del règim ha calat fondo i és ja un inevitable punt de no retorn: 90% en contra de la monarquia, 80% contra la repressió, 80% a favor del referèndum, 57% que no votaria avui la constitució espanyola. Sonata del 78, cal fer el de sempre: obrir per baix el que volen tancar per dalt. Poden endarrerir el canvi, però no evitar-lo si persistim. No ens sobra cap motiu i no ens falta cap raó. Com fa deu anys.


7. L’udol dels neofeixismes.
Pèndol de la història, tota regressió autoritària és sempre la fallida prèvia d’un intent democratitzador. L’efecte més immediat del 15M va ser obturar –finalment, retardar– la irrupció de l’extrema dreta a l’Estat espanyol i als Països Catalans. És a dir, una esmena cultural, gairebé antropològica, contra la nostra pitjor versió, si recuperem Fellini com a antídot: “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir. En tots nosaltres hi ha amagat un feixista latent”.


8. La realitat, la més dura i sòlida aliada.
1.087 dones assassinades des de 2003, 39.327 persones ofegades a la Mediterrània des de 1993, 269.159 desnonaments als Països Catalans des de 2008 i 3.513.000 en risc d’exclusió social avui. I 3.250 represaliats des d’octubre del disset. La punyetera estadística escup que les raons que van fer omplir places i carrers continuen intactes. Com deia la pancarta que encapçalava la manifestació que va acabar amb una cinquantena de persones acampant aquella primera nit –després serien milers–, la realitat estricta és que seguim sent “mercaderies en mans de polítics i banquers”.

La punyetera estadística escup que les raons que van fer omplir places i carrers continuen intactes

Més conscients, això sí, i en alguns llocs, una mica menys –allà on s’han desplegat estructures quotidianes de sobirania popular, alternatives socioeconòmiques i xarxes cooperatives. Fins i tot el Fòrum de Davos els dona la raó, deu anys després, quan el gener passat el seu president deia: “Després de la COVID-19 no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental: la desigualtat poques vegades ha estat pitjor”. Sans-façon, diria Xavier Vinader. En temps de canalles. I de col·lapses.


9. I malgrat tot, seguim.
Si som en un país on l’autoorganització és la norma de la resistència i la convivència, caldrà dir que el 15M, amb tot el seu potencial d’intel·ligència col·lectiva, emancipadora i transformadora, forma part de la memòria insubmisa i és una baula més, una més encara, en la cadena de les lluites compartides que lliga les mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq, amb els desnonaments aturats cada dia i els cinc detinguts aquesta setmana al Raval. Amb la vaga estudiantil d’ahir, la solidaritat a Figueres la setmana vinent pels 200 processats pels talls de la frontera del 2019, les successives vagues per l’emergència climàtica o les reeixides vagues generals feministes. O la manifestació ahir a Cornellà davant la factoria de l’empresa CIDAC, on va morir un jove de 19 anys –en Xavi– en el forat negre de la sinistralitat laboral. El node que lliga la lluita precedent amb la que vindrà. Contra la manufactura de l’oblit del poder, cal rememorar-ho –l’altre dia a uns joves els hi ensenyaren la imatge aèria de la plaça durant el 15M demanant-los si sabien que era i per resposta van dir que era el black friday. Avui, “No ens volem creure el que ja sabem”, com diria Riechmann, que ens recordaria una aporia nua: allò ecològicament i socialment necessari és cultural i políticament impossible i el que és políticament possible és inviable socialment i ecològicament. Yayo Herrero, brechtianament, ho va dir fa poc, des del ventre immund de la fera: “La veritat material del capitalisme mundialitzat és pur feixisme”. Acumulació, dominació i devastació. I l’aforisme permanent de Jesús Ibañez: quan el que és necessari és impossible és quan cal canviar les regles del joc. Encara.


10. Que llarga s’està fent la transició de la dictadura a la democràcia
, augurava una de les pancartes més lúcides de la plaça. Així és. Entre les paraules moltes que llegirem aquests dies, em quedo amb les de l’estimat Alba Rico el dijous passat. Què en queda, del 15M?: “Com tot mite, el 15M podia ser invocat, però no representat (…) Fi del bipartidisme i l’inici d’un cicle celèric de volatilitat electoral en els vells consensos deixen de funcionar sense que es forgin altres de nous. (…) ¿Què en queda del 15M? El malestar soterrat, la vastitud del qual no podem mesurar, d’una generació, també sense futur, que veu incomplertes les promeses de la nova política i no creu tampoc en les del 78. ¿Què en queda del 15M? Alguns illots polítics d’àmbit regional o municipal, feminitzats i ecologistes, i un mite llunyà i, per això mateix, poderós: una experiència de felicitat col·lectiva que convé que recordin els que estan preparant, sense saber-ho, la propera esmena a la totalitat”. Espereu-los, encara estem arribant. De sempre, la resistència més cabdal i imprescindible és no defallir en moments de frustració, decepció i desencís. “Feina nostra promoure els períodes alts i escurçar els baixos”, ha escrit aquesta setmana Martí Estruch.

Si els cicles acaben i muten, si cal confirmar l’interval, caldrà dir-nos aleshores que les places continuïn a lloc i la pregunta de debò és on som nosaltres

Mirar enrere per poder mirar endavant, la nostra esperança mai hauria de ser nostàlgia, sinó anar sempre més enllà. Si els cicles acaben i muten, si cal confirmar l’interval, caldrà dir-nos aleshores que les places continuïn a lloc i la pregunta de debò és on som nosaltres. “Nosaltres, qui?”, diria la Mireia Calafell. En la versió més descarnada, no tenir cap motiu per a l’optimisme és el millor motiu per no tenir forces per rendir-se. En la versió més motxillera, som ja tot el que hem fet, el que ha quedat a mitges i el camí que encara queda per recórrer plegats. Tenim l’aigua a tocar i no ens sabem mullar, però si només mirem l’escuma, no sabrem veure l’onada. En qualsevol cas, ens veiem a la següent caputxinada, hereva sempre de l’anterior. I que sigui ben aviat.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!