Vaig viatjar a Nicaragua per primera vegada l’any 2012, convidada per un col·lectiu feminista per facilitar tallers de comunicació i xarxes socials. Al meu blog de llavors vaig explicar que Nicaragua era el país amb la taxa d’embarassos adolescents més alta de Llatinoamèrica, com a resultat, entre altres factors, de la penalització total de l’avortament que el govern de Daniel Ortega havia introduït el 2006 com a contrapartida al suport de l’Església catòlica –que li va permetre tornar al poder. Un tal Aitor em va deixar aquest comentari: “Contra l’imperialisme i el capital, Nicaragua sandinista sempre!”.
Em vaig enamorar del país dels llacs i els volcans fascinada per la vitalitat, la rebel·lia i la formació política de la seva gent. Aquesta qualitat era herència de la revolució sandinista, o potser la raó que explica el seu triomf. Vaig decidir mudar-me a Managua i, durant el període que hi vaig viure, vaig ser testimoni de la creixent criminalització de la protesta.
El 2013 la policia va reprimir violentament les persones jubilades que van acampar davant de les oficines de la seguretat social per protestar contra una retallada en el sistema de pensions. El moviment estudiantil va donar suport a la gent gran des del principi i va retransmetre
a les xarxes els abusos policials. Així va néixer el moviment intergeneracional #OcupaINSS, del qual es podria aprendre a l’Estat espanyol, on les massives manifestacions de pensionistes han rebut un discret suport de la joventut.
Vaig participar en la manifestació del 8 de març de 2014, que va ser interrompuda per la policia amb el pretext d’evitar conflictes amb els membres de la Joventut Sandinista que s’esperaven per boicotejar la mobilització feminista. També em vaig sumar a les marxes del moviment camperol, organitzat contra la cessió d’un projecte per part del govern a un misteriós empresari xinès per construir un canal interoceànic que serviria com a pretext per expropiar terres.
En els primers 90 dies de protestes, els cossos policials van assassinar més de 360 persones
Amb tot, llavors ningú no imaginava la violència d’estat que seguiria a la revitalització de les protestes #OcupaINSS el 18 d’abril de 2018, davant d’un nou anunci de mesures d’austeritat en la seguretat social ordenades pel Fons Monetari Internacional. La policia va tornar a carregar, primer amb bales de goma i, quan la protesta es va convertir en rebel·lió, amb armes de foc. Els primers morts van consternar, però també van activar l’opinió pública. En els primers 90 dies de protestes, els cossos policials i parapolicials van assassinar més de 360 persones, la majoria nois menors de 25 anys, estudiants universitaris i habitants de barris desfavorits. Un dels primers morts va ser el cosí del meu primer company de casa a Managua. Amnistia Internacional va titular el seu informe “Disparar a matar”, perquè va quedar demostrat que els autors dels trets tenien armes d’alt calibre i preparació militar per ferir de mort amb trets precisos les manifestants.
El paper dels mitjans de comunicació
Els mitjans hegemònics espanyols van centrar el seu relat en les negociacions de Daniel Ortega amb els poders fàctics: oposició, empresa privada i bisbat. Mentrestant, molts mitjans alternatius van replicar acríticament la versió de Telesur: que la rebel·lió popular formava part d’un pla de l’oposició i dels Estats Units per impulsar un cop d’estat tou. Tant els uns i com els altres van silenciar el discurs de l’Articulació de Moviments Socials i Organitzacions de la Societat Civil de Nicaragua. Així que aquest moviment va organitzar la Caravana de Solidaritat Internacional amb Nicaragua per informar Llatinoamèrica i Europa sobre les vulneracions de drets humans que estava perpetrant la parella presidencial formada pel matrimoni Daniel Ortega – Rosario Murillo.
Les seves portaveus –joves amb un discurs feminista, antiimperialista i anticapitalista– van topar amb una realitat dolorosa: la major resistència a l’hora d’aconseguir suports la van trobar en els partits i fòrums d’esquerra. Van ser moltes les que, ancorades en una lògica de Guerra Freda i en el paral·lelisme errat amb el context veneçolà, les van acusar d’estar afavorint els interessos geoestratègics de l’Imperi.
No és casualitat que el moviment que ha acollit la Caravana hagi estat el feminista –a excepció del lamentable rol d’algunes dones lligades al Partit Comunista–, que coneixia per la seva relació amb les feministes nicaragüenques les misèries d’Ortega i Murillo, des que ja als anys 90 la seva filla havia denunciat Daniel Ortega per haver abusat sexualment d’ella durant una dècada. També va ser senzill aconseguir el suport de les Mares de la Plaza de Mayo, en les quals es van inspirar les Mares d’Abril que reclamen justícia per les morts o desaparicions de les seves filles en les protestes.
Tampoc no és casualitat que hagin estat majoritàriament homes els que han deslegitimat i difamat les portaveus de la Caravana, acusant-les de terroristes o d’estar pagades per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), perquè cal ser antifeminista i misogin per seguir fidel a Ortega. Un d’aquests machiprogres és l’actor Guillermo Toledo, qui va escriure al seu perfil Facebook: “Entre Ortega i l’imperialisme, tinc clara la meva resposta”. Impossible no recordar la cèlebre cita de Roosevelt: “Pot ser que Anastasio Somoza sigui un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.
Els sectors nostàlgics del sandinisme es neguen a entendre que el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) fa temps que no pot considerar-se d’esquerra. La seva lògica de bàndols els impedeix escoltar les denúncies de les organitzacions estudiantils, camperoles i de dones davant les polítiques autoritàries, neoliberals, fonamentalistes religioses i misògines d’Ortega i Murillo. Els machiprogres recorden que la Primavera Àrab va ser capitalitzada pels Estats Units i les forces reaccionàries de l’Orient Mitjà i així dicten la seva profecia autocomplerta sobre Nicaragua. Aquesta esquerra arrogant i colonial que s’ancora en la seva miop anàlisi geoestratègica s’ha convertit en còmplice de la impunitat amb la qual Ortega-Murillo continuen cometent delictes de lesa humanitat.
Diverses escissions del sandinisme defensen la consigna ‘Màtria lliure per a viure’
Perquè, un any després, Nicaragua ja no surt a les notícies i la ciutadania ja no protesta, però el règim continua perseguint tota persona o entitat que consideri subversiva valent-se de l’ambigua llei antiterrorista que va aprovar el juliol per aturar la rebel·lió popular. Hi ha més de 700 preses polítiques i moltes han denunciat tortures a les presons, així com abusos sexuals en el cas de les dones. En aquests moments només és possible manifestar-se a l’exili, destinació forçada de lideresses com la camperola Francisca Ramírez.
Al desembre, el Parlament de Nicaragua, controlat per l’executiu, va cancel·lar la personalitat jurídica a nou organitzacions socials, inclòs el Centre Nicaragüenc de Drets Humans (CENIDH), violant les seves instal·lacions, apropiant-se dels seus equips i dels fons dels seus comptes bancaris. Una situació semblant han patit els escassos mitjans independents que havien escapat al control de la família Ortega-Murillo, que és propietària de la majoria de canals de televisió. Canal 100% Noticias, una cadena tradicionalment poc incòmoda per al règim, va decidir retransmetre la repressió policial. Al desembre la policia va irrompre amb violència a les seves instal·lacions i va detenir el seu director i la seva cap de premsa –que segueixen en presons de màxima seguretat. La resta de la seva plantilla és a l’exili. Confidencial, diari digital dirigit per l’emblemàtic Carlos Fernando Chamorro, també ha estat clausurat, il·legalitzat i forçat a l’exili.
Recordo un debat premonitori a les trobades nacionals del moviment feminista celebrades el 2014 a Matagalpa. El Parlament acabava de reformar la Constitució per permetre la reelecció definitiva d’Ortega i facilitar un govern a cop de decret llei. Les feministes lligades al Moviment Renovador Sandinista (MRS, escissió de l’FSLN) defensaven que la d’Ortega és una dictadura. A les altres, aquest adjectiu els resultava excessiu i preferien parlar de govern autoritari. Ara totes criden que “Ortega i Somoza són el mateix”. Els sectors fidels a l’FSLN les intimiden a les xarxes socials dirigint-los les sigles PLOM –amb la coartada que és acrònim de “Pàtria lliure o morir”. Elles responen amb una nova consigna: “Màtria lliure per a viure”.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Llatinomericà de CineBaix, publicat amb el número 472 de la ‘Directa’
