Clàudia Serra (Sueca, 1996) és autora teatral. Ha escrit les obres Zôon politikón (2014), Evast (2015), Una carretera sense arbres (2023), Un estiu (2024) –guanyadora del Premi Ciutat Castelló l’any 2023 i del Premi de la Crítica Literària Valenciana el 2025– i Llibre de meravelles (2024), que pren com a referència el conegut poemari de Vicent Andrés Estellés. D’altra banda, ha treballat en l’adaptació de L’Heroi, de Santiago Rusiñol, i en la traducció de Porquera, de Pier Paolo Pasolini. Sempre amb el teatre com a horitzó, va estudiar Filologia Catalana a València i es va especialitzar en dramatúrgia a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre de Barcelona. Actualment, treballa en una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, centrada en l’obra de Josep Maria Benet i Jornet.
Per què et vas decidir pel teatre i no per altres gèneres, com la narrativa?
Va començar com un joc. Quan era xicoteta, jugava amb les meues germanes i cosines a inventar històries, i ho féiem a partir del teatre: jo escrivia els diàlegs i després muntàvem les obres per a tota la família. Més tard, a l’institut, em vaig trobar que hi havia concursos literaris. Ací, a Sueca, l’institut organitza els premis tenint en compte tres gèneres: narrativa, poesia i teatre. Aquests premis estan molt ben muntats, els professors de Sueca ho han fet sempre molt bé. Si guanyes, a banda dels diners, d’un lot de llibres i del reconeixement, els companys de l’optativa de teatre representen la teua obra en un espectacle de final de curs. També es publiquen els textos premiats en un volum especial per a l’ocasió. Tot això, quan eres menut, és un al·licient molt gran que t’anima a voler aprendre el que has començat a fer: escriure. A banda d’això, els meus pares sempre ens van contar molts contes, la literatura està molt present a casa nostra, tenim una bona biblioteca teatral… i, bé, que mon pare és escriptor (encara que ell escriu sobretot assaig). T’he de dir que jo, al principi, escrivia també poesia, assaig i narrativa, a banda de les peces teatrals. Va ser sobretot quan vaig començar la universitat quan em vaig enderiar amb el teatre. En Filologia Catalana vaig conéixer uns companys magnífics que tenien una revista de literatura, que es deia Gargots, m’hi vaig unir i vaig voler publicar-hi obres de teatre (obres breus, clar). No sabria dir-te ben bé per què, però vaig tindre clar que era el que volia fer. I vaig trobar la Sala Beckett, vaig començar a anar els estius a cursos de dramatúrgia… ací se’m va obrir un món. Crec que el que més m’agradava, i m’agrada, del teatre és que és un art molt col·lectiu. El procés d’escriptura, normalment, és una cosa molt solitària, però quan escrius obres de teatre ja es dona per suposat que tu vols que siga interpretada pels actors, davant d’un públic. És a dir, des del minut zero en què escrius, tens molt en compte que és l’inici d’un projecte col·lectiu.
Les teues obres tenen un fort component de crítica social. Tant Un estiu com Una carretera sense arbres tracten temes polítics. Interpel·lar el públic amb aquestes qüestions ha estat el teu objectiu principal a l’hora d’escriure?
Diríem que acostume a interessar-me per les històries que emocionalment m’afecten i, normalment, és així perquè al darrere hi ha una injustícia que em fa escriure des de la ràbia, des de la impotència, des de la por a l’oblit… No ho sé. Alguna cosa em porta a fer aquest tipus d’obres de teatre compromés, de teatre polític. M’ha costat prou acceptar aquesta etiqueta, i ha estat sobretot després d’escriure Un estiu que hi he reflexionat molt. De vegades, en teatre, s’extrapolen molt les coses i arribem fins i tot a repetir idees absurdes com ara que l’art no ha de ser polític, perquè hi ha un estigma cap a l’art crític o cap a la literatura que diu les coses directament. No sé si és una moda o si ha passat sempre, això, però ara per ara el teatre polític no està ben vist. Ningú vol dir que fa teatre polític, perquè de seguida se’t posa una etiqueta lletja: t’acusen d’haver escrit un pamflet. I dir que has fet un pamflet vol dir que has escrit un text que no té qualitat artística. És un cercle viciós, difícil de trencar. A mi, personalment, m’ha costat desfer-me d’aquest prejudici tan absurd i acceptar que faig teatre polític, justament per aquest estigma. S’ha dit molt que “una obra que diu explícitament el que passa no pot ser art” o “el teatre ha de suggerir i no explicar”, etcètera. Doncs depén. Hi ha obres que, per la història que narren o pel compromís que tenen amb el públic, han de ser explícites per força. Han de parlar directament i no suggerir. Cada història és un món i hi ha històries que et demanen un posicionament com a autor a crits. Encara que, de fet, sempre hi ha un posicionament, no?, encara que l’amagues. El tema ja és un posicionament. El que vull dir amb tot això és que les històries s’escriuen des de molts angles i cal reivindicar que sí, que tu pots fer art i pots fer política alhora. Que el teatre polític és art i que pot ser tant o més “sublim” que el teatre que no és polític.
En aquesta línia, i entenent que el teatre pot contindre missatges polítics, ser crític i arribar a la gent, diries que té capacitat transformadora avui en dia?
Però anem al teatre? Quantes vegades cada setmana, cada mes o cada l’any? Quin és el circuit teatral que tenim al País Valencià? Tot és molt relatiu. No vol dir que no hi crega. De vegades pense que sí, que la cultura pot tenir aquesta capacitat transformadora, tant per a l’autor o els actors com per al públic. Hi ha hagut alguns casos que l’ha tinguda (per exemple, pense en Mort accidental d’un anarquista, de Dario Fo), però tampoc no és màgia. Si ens limitem al teatre de representació, fosc i prou, al qual només va la gent que normalment va al teatre –que, per desgràcia, normalment és la gent que es dedica al teatre…–, això no acaba de rutllar. Aleshores, com fer del teatre una cosa més popular? És un debat etern. Hi ha coses que funcionen bé. Per exemple, el que s’ha fet a Catalunya amb el Teatre Nacional, que porta les seues representacions als teatres municipals del voltant. Això funciona i és democratitzador. Nosaltres, fa poc, també teníem un circuit teatral, que el govern valencià actual es va afanyar a eliminar. Si poguérem participar en el model de Catalunya, ja tindríem alguna cosa: tindríem un circuit cultural més unit, un circuit que funcionaria millor. Però la frontera autonòmica entre els Països Catalans té molt de pes. Només molt de tant en tant ens arriba alguna cosa de Palma, alguna de Barcelona… Això sí, moltes de Madrid. La línia imaginària que ens han imposat entre els territoris de parla catalana la tenim molt assimilada. Rebentem-la! Tindríem un circuit millor, més potent, més popular. I en català!
El que descrius és exclusiu del teatre o es pot extrapolar a altres indústries culturals?
En el món editorial també passa tot això. Hi ha una frontera autonòmica i només algunes editorials saben (o poden) trencar-la. Per sort, ací no es veu tant aquest impediment: podem comprar fàcilment llibres mallorquins o catalans, per exemple. Però en el teatre, en canvi… Mira, per començar: ací és molt difícil accedir al circuit professional teatral si escrius en valencià. És una batalla constant. I una barrera més per allò de no anar al teatre: per què hauria de vindre la gent del voltant de València a la ciutat? Per a veure teatre en castellà? I el mateix passa al sud: per què hauria d’anar la gent de, posem per cas, la Marina, a Alacant? Si pressuposem que el teatre, la cultura, ha de ser en castellà, ja comencem a posar barreres perquè la gent no hi vaja. Com podem fer que el teatre siga transformador de veritat? Comencem per escriure en la llengua en què parlem. La resta… no ho sé. Realment, si pensem en la literatura en general ocorre el mateix. Podem dir que és transformadora? Sí, si t’ajuda a fer una reflexió crítica, sí, però, clar… qui hi accedeix? A qui li interessa accedir-hi? Quants llibres llegim a la setmana, al mes, a l’any?
Al teatre, a banda d’escriure, hi ha una segona part en què les persones que representen l’obra fan seu el teu text. Com diries que és el treball amb les companyies, entenent que la teua obra té aquest caràcter més crític?
El treball amb les companyies sempre és genial. No només és que fan seu el text, sinó que t’ajuden a veure com funciona en escena, a materialitzar-lo, en fan noves lectures, coses que tu no havies pensat o que estaven molt amagades en el teu subconscient… Aprens molt, com a autora, en el procés de portar el text a escena, o que te’l porten. És meravellós. I he tingut la sort de treballar amb gent molt bonica, que s’ha implicat molt en el procés creatiu i, alhora, s’ha compromés socialment i políticament amb el públic i la història, tal com requeria el text.
En Una carretera sense arbres presentes dos personatges força polèmics del món del teatre més acadèmic. Es parla d’assetjament o d’abusos sexuals en el marc dels estudis de dramatúrgia. Tu no ets actriu, però sí que estàs dins d’aquest món. Com veus l’acadèmia pel que fa a aquestes relacions de poder que planteges?
“Posant els abusadors i els qui els fan costat junts en escena, fent-los parlar i fent que es defensen, és com he aconseguit denunciar-los”
Jo em vaig formar a l’Institut del Teatre, vaig fer un màster de direcció i dramatúrgia. Quan hi vaig entrar és quan van començar a destapar-se tots els casos d’abusos i violacions. Entre els acusats, hi havia Joan Ollé, un dels professors i directors de més renom en l’escena catalana. També alguns professors que en aquell moment em feien classe, com ara Boris Dausà. Quan vaig estar a França, a un festival de teatre, el director, Michel Didym, ho va haver de deixar i ningú explicava per què. Després vam descobrir que havia d’assistir a un judici acusat de violar una actriu. Va ser el moment en què s’atacava les víctimes, se les insultava… va ser horrorós. Va ser aleshores quan vaig començar a escriure el text: en tenia la necessitat. Una carretera sense arbres no parla per les víctimes, sinó que posa els monstres en escena. Ho vaig voler així, perquè el públic poguera jutjar per ell mateix. Sé que pot semblar paradoxal, però posant els abusadors i els qui els fan costat junts en escena, fent-los parlar i fent que es defensen, és com he aconseguit denunciar-los. El públic, en aquesta obra, acaba sent com un tribunal que observa i després decideix. Es pot exculpar algú que comet abús de poder? Mireu els monstres i jutgeu per vosaltres mateixos: hi ha encara algú que siga capaç de defensar que ells no han fet res malament? Que no són responsables dels seus actes?
Veient aquesta mena de situacions, diries que l’àmbit del teatre és més propens a què ocórreguen? Potser perquè és un món molt hermètic?
No pense que el teatre siga hermètic ni que els abusos de poder sorgisquen només en l’àmbit teatral. De fet, crec que l’abús de poder està pertot, com el masclisme. El tema és saber identificar aquestes situacions per a poder combatre-les. En teatre, com es treballa amb el cos, potser hi ha situacions en què ens costa assimilar que hem sigut víctimes. Però això passa en tots els altres àmbits, no crec que el teatre siga un camp més propens ni molt menys. Ara bé, sí que pense que el tema de l’abús de poder encara és un tabú i que encara hi ha molta feina a fer. És un assumpte que molesta. De fet, sense anar més lluny, Una carretera sense arbres, al País Valencià, l’hem fet amb una companyia amateur. En molts dels teatres professionals valencians no la volien representar perquè, segons em van dir, “encara no estem en condicions d’implicar-nos en aquest tema”. L’obra demana un posicionament de l’equip artístic, perquè és una denúncia, i no tothom està disposat a donar la cara. Potser perquè protegeixen els abusadors, potser per por que se’ls tanquen les portes a noves feines… En tot cas, amb Lluna Plena Teatre l’hem muntada pel nostre compte i ha arribat a un públic molt ampli. Hem rebut molts premis i n’estem molt contents, perquè no hi hem renunciat: hem posat el tema sobre la taula igualment, n’hem parlat, malgrat els impediments institucionals. No a tothom li ha agradat que ho férem. I això és bo, això vol dir que ha fet el seu paper.
Normalment, fas servir casos reals per a portar-los després al marc de la ficció. Què és el que et mou d’un fet que ha passat i com ho fas per narrar una història?
“La negació a l’oblit i la ràbia que em provoquen històries com la del càmping dels Alfacs és el que faque vulga partir de la realitat a l’hora d’escriure”
Acostume a tindre una idea prèvia, un esbós d’una història que vull explicar. Si la història parteix de la realitat, que és el que m’ha passat darrerament, hi ha un segon procés molt llarg de recerca i d’investigació, que em permet tindre més eines i idees per abordar la història. Ara bé, de vegades, en aquests processos de recerca et trobes coses que no t’esperes. Per exemple, en el cas d’Un estiu, volia treballar la idea de l’estiu com el moment més feliç de l’any: concretament, quan eres menut. Volia parlar d’aquesta sensació de les vacances infinites, de tenir molt de temps, d’un temps que se’t presenta com infinit. També volia que passara alguna cosa en la qual aquesta vida somiada es trenca, inesperadament. I, no sé per què, aquesta idea es va creuar amb un record, una imatge de l’incendi que hi va haver al càmping dels Alfacs l’any 1978. Evidentment, jo això no ho he viscut, però a casa meua se n’havia parlat molt. Ma iaia i ma mare recordaven les imatges de la gent que es cremava i me les evocaven. La història em va impactar i se’m quedà al cap. Quan estava escrivint Un estiu em vaig posar a buscar què havia passat exactament, perquè la memòria de ma mare i de ma iaia, així com la de la majoria de la gent, només recordava les imatges d’un camió que va explotar, com si es tractara d’un accident. A mesura que avançava en la investigació, anava trobant coses molt grosses. Era tot tan bèstia… La història, si l’heu llegida, us recordarà un poc al que hem viscut amb la dana. Es va intentar “vendre” allò com un accident, com una catàstrofe, però de seguida es va descobrir (gràcies a la premsa internacional) que hi havia uns responsables directes, uns culpables de la mort de més de 200 persones: els empresaris d’Enpetrol (l’actual Repsol) i els polítics del moment. O bé per inèrcia o bé per cinisme, s’estava posant la gent en perill. I els va ser igual. I la gent va morir per culpa de la seua ineptitud o de la seua avarícia. La negació a l’oblit i la ràbia que em provoquen històries com aquesta és el que fa que vulga partir de la realitat a l’hora d’escriure.
Amb aquesta ràbia i l’exercici per no oblidar, diries que fas una acció de memòria històrica als teus textos teatrals?
En algunes peces més que en altres, però sí, d’alguna manera sí que es podria veure així. Ara, per exemple, estic escrivint una obra que parla sobre la censura i sobre el feixisme a la Itàlia dels anys setanta. I de com els grups neofeixistes col·laboren –quina sorpresa!– amb les forces policials de l’estat. És clar, la història passa a Itàlia, però tots sabem que és com el que passa ací i a tot arreu. Utilitze un cas real perquè em preocupa que certes coses, certes agressions, certes històries queden relegades a l’oblit. I em molesta, perquè oblidar és com anestesiar. Em preocupa que fins i tot jo mateixa ignore o oblide moltes d’aquestes històries. Que haja de fer un esforç per rescatar-les, per conéixer-les…
Parlant dels temes que t’interessen i d’aquest enfocament crític de les teues obres, podries assenyalar quins són els teus principals referents literaris i quins en podem trobar al País Valencià?
Te’n diria tants… Jo llegisc molt i, sobretot, llegisc molt teatre. Sempre vaig canviant el meu “autor preferit”, però acostume a tornar a Arthur Miller, perquè a partir d’històries íntimes és capaç de fer-te un retrat crític i detallat de la societat i de carregar-s’ho tot. És brutal. També m’agrada molt Sarah Kane, Anne Carson, Tiago Rodrigues, Wajdi Mouawad, Benet i Jornet, Sergi Belbel, Victoria Szpunberg, Carles Batlle… I, per descomptat, del País Valencià: comencem amb els referents del teatre independent, un teatre combatiu i contra el franquisme, que va sorgir gràcies a autors com Rodolf Sirera i Manuel Molins. Després, també te’n citaria molts altres, com ara Juli Disla o Núria Vizcarro, per exemple. Tots ells han escrit textos de gran qualitat literària i els admire molt. Llegiu-los.
