La Directa ha tingut accés a la gravació d’una sessió formativa del Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització Islamista (PRODERAI) dels Mossos d’Esquadra impartida davant d’un equip de docents de diversos centres escolars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquesta formació, una agent de la policia catalana descriu com a possibles indicadors de radicalització islamista trets culturals i religiosos propis de la comunitat musulmana, com menjar de tradició halal, el fet de no maquillar-se, no celebrar el Nadal o portar tatuatges amb henna, un tint natural molt emprat als països àrabs.
Les formacions del programa PRODERAI s’han realitzat, des de novembre de 2016, a tots els equips directius dels centres educatius –públics i concertats– de Catalunya. Com ja explicava la Directa en un reportatge publicat el mes de novembre de 2017 –a través de testimonis–, els indicadors que haurien d’activar les alarmes d’un possible cas de radicalització islamista “estigmatitzen i criminalitzen” pràctiques habituals de la comunitat musulmana. Aquest supòsit queda confirmat a través de les gravacions inèdites que ara donem a conèixer.
Com a conseqüència de la falta de transparència i informació sobre aquestes formacions per part del departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, fins ara només s’havia tingut accés als indicadors gràcies a les notes i apunts que prenien durant les formacions algunes membres dels equips directius. Ara, un any després, hem tingut accés a la gravació completa d’una d’aquestes formacions –de quatre hores de durada– on es detallen aquests indicadors i els perfils que el professorat hauria de vigilar, segons els Mossos d’Esquadra, com a “potencials terroristes” dins les escoles.
Tot i que el representant d’Educació remarca que l’objectiu del programa és “detectar tota mena de radicalització”, aquesta formació només se centra en el “radicalisme islamista”, i per tant només es basa en el comportament de membres de la comunitat musulmana
La formació, impartida per un “representant del Departament d’Educació” i una “representant” del Departament d’Interior (agent dels Mossos d’Esquadra), comença amb una descripció del programa i l’explicació sobre quin ha de ser el paper de l’educació quan es donen processos de radicalització a les aules, i també de com han d’actuar els docents. Tot i que el representant d’Educació remarca que l’objectiu del programa és “detectar tota mena de radicalització”, aquesta formació només se centra en el “radicalisme islamista”, i per tant només es basa en el comportament de membres de la comunitat musulmana.
Per tal d’introduir i contextualitzar el protocol, l’agent dels Mossos d’Esquadra comença parlant de l’Islam, sempre remarcant la diferència entre “ells”, en referència als musulmans, i “nosaltres”, en referència a persones de cultura cristiana. “L’Islam és la religió que professen els musulmans. 1.500 milions de musulmans en tot el món,i l’islamisme és que l’Islam imperi en tots els aspectes de les vides de les persones, en l’aspecte econòmic, cultural, ètic, legal, jurídic… És aquí quan entra una mica en confrontació amb la nostra societat. Nosaltres tenim unes lleis, tenim una cultura, tenim uns models de viure… que és el que xoca amb els models que tenen ells, perquè volen que l’Islam imperi en tots els aspectes. Que regeixi la seva vida. Llavors no tenen en compte que l’Islam que és una religió que ve del segle VII, voler instaurar l’Islam en tots els aspectes de la vida és, a hores d’ara, en la nostra societat, un punt de confrontació bastant elevat”.
Un cop feta la introducció, l’agent de la policia passa a donar detalls sobre la suposada societat que pretenen construir des dels moviments islamistes, i redueix la daua –que és l’exercici encomanat de propagar els missatges de l’islam– a una mena d’estratègia de captació cap a una forma d’entendre l’Islam que la mateixa agent qualifica de “radical”.
“La daua són els seus serveis socials. Com que ells volen viure en una societat paral·lela a la nostra, que és islamitzada, és a dir que l’islamisme regeix tots els aspectes. L’aspecte social és un, ells ho volen fer a través dels donatius, conformar un mode de vida que no ens necessiti a nosaltres. D’aquesta manera aconseguiran que l’islamisme imperi a tots els aspectes de la seva vida. Aleshores, si no ens necessiten, pensaran que només necessiten la seva daua, seran com autosuficients. És una manera de captar a musulmans cap a l’islamisme a través de la daua”.
Just abans de fer aquesta descripció, ubica el centre del radicalisme als corrents salafistes d’arreu del món, i explica el que entenen per salafisme i la seva presència a Catalunya: “Aquí a Catalunya, dels 286 oratoris que tenim, 117 estan sota la influència d’actors islamistes, que no vol dir que siguin tots radicals. Però sí que estan sota la influència de persones que volen que l’Islam estigui a tots els aspectes de la seva vida. De 117 que estan sota influència d’actors islamistes, 75 oratoris són salafistes. Val? Què vol dir “salaf”? Literalment vol dir retornar a l’època de Mahoma. Retornar als orígens. Aleshores si pensem que el que volen és tornar als orígens, i tornar al segle VII, evidentment hi ha una contraposició directa amb la societat actual, que és el que està passant. El salafisme fa una concepció de l’Islam molt molt rigorista, i molt literalista. Aleshores el que diu l’Alcorà s’ha de portar a terme fil per randa, sense tenir en compte que estem en una societat més avançada”.
Després s’introdueix el terme gihadista, reduint la seva polisèmia a la gihad menor o gihad bèl·lica, que, deixa fora altres formes de gihad diari –entesa com l’esforç quotidià– i que tendeix a malentesos tal com venen advertint moltes comunitats de tradició musulmana. La representant del Departament d’Interior, llegint textualment d’un document, s’adreça al professorat amb la definició del que considera “radicalització islamista violenta” i diu: “Transformació que pateix una persona o un col·lectiu que implica l’assimilació d’idees polítiques intransigents vinculades als objectius que persegueix l’islamisme, no l’Islam, i l’assumpció de la voluntat d’actuar de forma violenta per tal de provocar canvis profunds en la societat”.
A continuació, comença a definir els potencials subjectes a vigilar per part dels docents: “Jo us donaré uns indicadors i un mètode per detectar la part visible de la radicalització. Depèn molt de la psique de la persona, depèn dels valors arrelats que tingui, depèn molt de la seva identitat. Penseu que són adolescents que no se senten ni d’aquí ni d’allà, perquè són segones generacions, llavors van al seu país. Van al Marroc o van a Tunísia o van a Algèria. Ells no se senten identificats allà perquè no parlen àrab, ni se senten identificats aquí perquè a casa tenen una cultura i quan surten al carrer tenen una altra. Llavors és una mica el que aprofita Daeix. La radicalització exprés depèn de la persona, de l’entorn, pot vindre des de diferents llocs, des de l’imam, l’oratori, l’entorn d’amics, que els pares són salafistes. Llavors el nivell de rapidesa de la radicalització depèn de molts factors”.
La xifra de barris “amb 99% de població musulmana” aportada per l’agent dels Mossos d’Esquadra és falsa i no reflecteix la realitat de la població musulmana a Catalunya que, segons dades oficials –sumant persones amb nacionalitat espanyola i estrangeres–, no arriben al 7% de la població total, i als municipis i barris amb major concentració en cap cas se supera el 50%.
I també els “espais urbans de risc” que podem trobar a Catalunya: “Aquí a Catalunya i a Espanya el tema dels guetos, com tenen concepció a altres països, encara no ens ho hem trobat. Sí que és veritat que hi ha poblacions que tenen molta més presència i barris de musulmans que intenten viure com en un país musulmà aquí. Si tu vas al Marroc, hi ha determinats barris aquí a Barcelona o a Santa Coloma o a Badalona, Vilanova, Vilafranca, Viladecans que són barris que són d’ells. O sigui que ells se senten còmodes així. La gent autòctona ja no vol entrar allà, pels motius que sigui, i ells creen els seus propis guetos. Guetos com la concepció que es té en l’àmbit europeu aquí encara no s’està parlant, però sí que és veritat que hi ha barris que el 99% de la població és musulmana. Aquest és un entorn radicalitzador en tant que el discurs que s’estigui fent en aquest barri, en aquest oratori, en aquest entorn, si és radical, arribarà a la gent que viu allà”.
Però aquesta xifra de barris “amb 99% de població musulmana” aportada per l’agent dels Mossos d’Esquadra és falsa i no reflecteix la realitat de la població musulmana a Catalunya que, segons dades oficials –sumant persones amb nacionalitat espanyola i estrangeres–, no arriben al 7% de la població total, i als municipis i barris amb major concentració en cap cas se supera el 50%.
Després d’una pausa, la formació va continuar amb la part pràctica d’aplicació del protocol, on el representant del departament d’Educació comença definint les competències dels docents i de la policia respectivament, així com la necessària col·laboració entre les parts: “Aquest protocol, com la resta de protocols, està dividit en la part preventiva i de detecció, la part de valoració i la part d’intervenció. En aquest cas, en aquest protocol, com a centres educatius, la part de valoració és la que no ens toca. Nosaltres haurem de treballar preventivament el fenomen, tindrem detectors per poder detectar. Per tant, prevenció i detecció. La part de valoració del cas, no l’hem de fer nosaltres. Això correspon a la policia. I a partir d’aquí, la intervenció educativa que sí que correspon al centre”.
Un cop explicades les competències, entra a definir més específicament els factors de radicalització, considerant els processos migratoris i la precarietat com a factors clau en els casos de radicalització islamista: “Si poguéssim resumir els factors més importants en qualsevol mena de radicalització, serien: el sentiment de pertinença i arrelament al territori, això és un factor clau que quan falla pot provocar que aquests alumnes es radicalitzin, i la construcció identitària. Joves que potser han viscut un procés migratori propi, no volgut evidentment, que ells no decideixen. Aquest procés migratori els ha produït un trencament del que és la seva vida. O de vegades no han viscut aquest procés migratori perquè ja han nascut aquí. Han estat els seus pares que l’han viscut, però a casa encara es viu amb aquest dol migratori”.
A l’hora d’analitzar la relació entre famílies i escola, en cap moment es fa un relat estructural de la situació escolar a Catalunya i es posa en relleu la poca participació de les famílies a les comunitats educatives, arribant a dir que pot ser una qüestió cultural el fet de no sentir-se properes a l’escola: “Factors de risc de l’àmbit familiar. Falta d’expectatives pròpies i respecte als fills. Famílies que arriben i veuen que no és fàcil i aquest pessimisme es pot transmetre als fills. Baix seguiment de les famílies en el context escolar dels fills. A vegades es veuen incapaços de fer aquest acompanyament. Veuen com l’escola és una cosa que no va amb ells, o també pot ser cultural, que l’escola és l’espai on es deixen els nens i ja està.”
I a continuació, la representant del departament d’Interior defineix la tasca de prevenció i detecció que han de realitzar els docents, remarcant que “cap indicador pot indicar per si sol les línies d’un procés de radicalització”, i establint els dos nivells de greuge, segons el protocol: “Els indicadors de nivell 1 pot ser que ens estiguin dient que la família o el nen està entrant en una visió de l’Islam una mica més fonamentalista o polititzada o diguéssim islamitzada. És a dir, això no representa una amenaça contra la seguretat pública, com podria ser el segon nivell, que és el gihadisme, però sí que representa una amenaça per la cohesió al centre i les llibertats individuals i col·lectives. Si aquesta família vol portar a terme aquesta islamització, xocaran amb la nostra societat. Llavors nosaltres, les nostres llibertats individuals i col·lectives de la resta de companys es veuran minvades. Són indicadors que et diuen que aquesta família està patint un procés d’islamització, abans no menjava halal a l’escola, ara vull que el meu nen mengi halal. I el segon nivell serien indicadors per detectar un suport actiu o passiu al gihadisme. Aquest és el que ja ens ha de preocupar. Ens han de preocupar els dos, però aquest és el que ja faria que, o bé el nen o bé el seu entorn entrés en un procés actiu. Està patint un procés de radicalització però amb una finalitat terrorista, gihadista, d’atemptar, o de fer mal, o de fer alguna acció violenta envers els seus companys, a la societat o qui tingui al seu voltant. Tenim una amenaça per la cohesió a les llibertats públiques i a la seguretat pública en general”.
L’agent que imparteix la formació assenyala com elements de sospita pràctiques pròpies de l’adolescència en general, com ara jugar moltes hores a certs videojocs violents, com Call of Duty o Assassins Creed
Segons l’agent de la policia catalana, els indicadors de nivell 1 –que segons el departament d’Interior amenacen “la cohesió del centre i les llibertats individuals i col·lectives” i que han de ser detectats i reportats pels docents a l’aula–, són, en la seva majoria, pràctiques culturals i religioses pròpies de la comunitat musulmana. O bé, pràctiques pròpies de l’adolescència en edat escolar, que si no estigueren filtrats per la pràctica religiosa de les comunitats de tradició musulmana, deixarien de ser elements de sospita de la radicalització: “El tema del vel, de no depilar-se les celles, treure’s o no portar pírcings en cas que en portés, voler-se esborrar els tatuatges, tot allò que representa Occident o que representa a una societat no més avançada però més moderna, que xoca amb la seva concepció de l’islam, una societat més tradicional, més retrograda. No maquillar-se, ni tan sols el maquillatge halal, volen un aspecte físic més retrògrad, no pintar-se les ungles, nois que es deixen la barba llarga, bigoti curt o afaitat, que tenen una durícia al front per resar o que porten la vestimenta tradicional islàmica amb els pantalons amples i arremangats. El tema de l’alimentació. El fet de no utilitzar begudes occidentals –com la Pepsi o la Coca-Cola–. Menors que es neguen a assistir a les classes de gimnàstica o de música, no voler celebrar festes que no siguin musulmanes com el Nadal o Sant Jordi”. “No atendre a l’autoritat dels professors a l’aula, sobretot les dones, no voler que es pengin fotografies d’animals a la classe, no veure canals de televisió occidentals a casa, nines sense ulls o tapar cara de les nines, menors que juguen moltes hores a videojocs de guerra com ara Call of Duty o Assassins Creed, estan jugant en la seva ment a què es traslladen a Síria i es traslladen al combat, el rebuig a les discoteques o locals d’oci, no participar en festes populars, perquè s’escolta música o es veu alcohol, realitzar arts marcials o entrenaments militars o fer dibuixos on apareixen armes”.
I el segon nivell de radicalització, que segons Interior atempta contra “les llibertats públiques” i podria tractar-se d’un jove “amb una finalitat terrorista”, serien: “visitar pàgines web vinculades a Daeix, utilització de codis ocults per navegar per internet o l’exclusió de les amistats no musulmanes i dels musulmans que tenen una visió no islamista de la religió”.
Segons l’agent, “fer una anàlisi en profunditat de cada cas, això ja ens correspon en l’àmbit policial. Vosaltres ens traspasseu tots els indicadors o el que esteu veient d’aquest canvi del nen o de la família, o inputs que us han arribat. D’ençà que hi ha un imam nou, les dones estan portant totes el vel. Els nens ja volen menjar halal. Una sèrie d’indicadors, no que estigui patint el nen, sinó que en el seu conjunt l’entorn de l’oratori o aquest barri està patint un procés de radicalització per inputs que poden venir de l’imam o de feligresos del mateix oratori o d’alguns pares. L’anàlisi en profunditat de cada cas ens correspon a nosaltres. Valorem tota la informació que vosaltres ens envieu i comencem a partir d’aquí l’acció policial”.
La formació acaba amb la intervenció del membre del departament d’Educació, que explica als docents el que han de fer un cop recollida la informació: “Qualsevol persona de la comunitat educativa que vegi o que detecti alguna cosa ho ha de comunicar. Un cop tenim recollida la informació, i tenim confirmació de què pot haver-hi alguna cosa, ho comuniquem a Inspecció, que en teoria són els responsables, que assessoren amb el tema convivencial. Si considerem que potser s’està donant una radicalització, aquesta informació ho hem de comunicar a l’oficina de relació amb la comunitat, els Mossos que tenim al territori. Hem detectat una sèrie de coses, hem de dir el que estem veient. Un cop heu passat la informació d’un alumne que pot fer pensar que hi ha una radicalització, dels Mossos de territori va a unes estructures que el Departament d’Interior sap, policia de proximitat i unitats d’Informació. I quan determinen si hi ha cas, a aquesta informació li donen un nivell de rellevància al cas, que pot ser 0, 1, 2, 3…”. Depenent del nivell de rellevància del cas, es pot traduir en “res”, en una “intervenció educativa”, en “la derivació del cas als serveis socials i DGAIA” o “a la Fiscalia si hi ha un delicte”. Tot i això, segons la mateixa experiència de denúncies de casos en aquests dos anys de funcionament del protocol, el mateix membre del departament d’Educació reconeix que “dels casos que van arribant la majoria es van tancant i no hi ha res”.
Un protocol estigmatitzador
En el conjunt de la formació es detecta un ús intensiu de la paraula islamista com a element de sospita, i per tant de vigilància. El paradigma preventiu del protocol reinterpreta aquest concepte, criminalitza i posa a les comunitats musulmanes que volen viure d’acord amb la seva tradició espiritual, enmig d’una estratègia de vigilància intensiva. Sorprèn l’ús reduccionista de conceptes tan complexos com islam, islamisme, salaf, gihad, xaria, dua, i altres conceptes islàmics emprats en la formació policial a docents. Tal i com explica Luz Gómez al llibre Entre la Yihad y la Sharia. Una historia intelectual sobre el islamismo, els ulemes fa segles que discuteixen sobre aquests temes sense mai haver arribat a consensos entre pensadors islàmics. Les simplificacions denoten un coneixement poc rigorós, en un context social on les possibilitats de discriminació i criminalització són elevades. Judicis de valor com quan anomenen les “societats de l’Islam” com a “societats retrògrades”, mostren una visió com a mínim etnocentrista.
L’islam està present en gairebé tots els països del món i per tant adopta milions de formes en el seu pensament i expressió. Segons l’ACNUR, prop de 50 països tenen majoria musulmana i entre ells trobem països també laics. Edward Said va aprofundir en l’obra Orientalismo en com el relat històric segons el qual les societats musulmanes són d’una determinada manera ha contribuït a consolidar una concepció islamòfoba del món. De fet, abans de morir va expressar que “la invasió i destrucció de l’Iraq l’any 2003 no hagués estat possible sense la visió que Occident té dels “altres i concretament dels musulmans”. Arun Kundnani, professor de Mitjans, Cultura i Comunicació a la Universitat de Nova York, alerta que “la radicalització s’ha convertit en la lent a través de la qual les societats occidentals veuen la població musulmana i contribueix a la justificació del desplegament d’una estratègia global de control i vigilància, sota el vel de la prevenció”.
