Cal que Catalunya faci un altre referèndum per autodeterminar-se i ser independent? Sembla que els partits polítics que en aquests darrers anys s’han considerat independentistes (CUP, ERC, Junts) pensen que si, tot i que cada vegada és més clar que estan plantejant diferents tipus de referèndum. Pel que fa a altres organitzacions, com l’ANC o el Consell de la República, semblen defensar que el referèndum d’autodeterminació ja es va fer l’1-O de 2017 i que ara caldria fer efectiva la declaració d’independència que va quedar suspesa. (Confesso que em veig incapaç de dir que opina actualment Òmnium Cultural sobre el tema). Pel que fa als molts independentistes que no pertanyem a cap partit o a cap d’aquestes organitzacions, cal suposar que les seves opinions són molt variades, sobretot entre els que no es manifesten a les xarxes socials, on sens dubte són molt nombrosos tant els desencantats amb partits i organitzacions, com els partidaris de fer efectiva la independència.
Alguns critiquen els referèndums com a forma de participació democràtica perquè diuen que poden servir per manipular i perquè tendeixen a crear divisió i conflicte entre la població. Són o bé els autoritaris antidemocràtics o els que estan molt còmodes amb una democràcia formal consistent en el fet que la gent voti cada x anys i després es quedi callada i sense participar en la vida política fins a les pròximes eleccions. Unes democràcies, per cert, que es van tornant cada vegada més autoritàries, il·liberals les anomenen alguns, i més fàcils de manipular i divisives que un referèndum, que si es fa de forma adequada i amb una pregunta clara i concreta és, sens dubte, més entenedor per a la gent que unes eleccions formals, sobretot si són amb llistes tancades. Els referèndums, com ens demostra el cas de Suïssa (i altres països) són un exemple magnífic de democràcia directa i participativa, que produeix enveja sana, i que fa que el país sigui un dels més estables políticament del món (probablement, el cas suïs té altres elements que no mereixerien un comentari tan favorable).
Els constitucionalistes espanyolistes i fanàtics de la “unidad de España” són contraris ferotges d’un veritable referèndum d’autodeterminació i faran el que calgui perquè no es pugui fer mai més
Aterrem de nou al cas de Catalunya, si cal o no un altre referèndum d’autodeterminació per esdevenir independents. Evidentment, els constitucionalistes espanyolistes i fanàtics de la “unidad de España” són contraris ferotges d’un veritable referèndum d’autodeterminació i faran el que calgui perquè no es pugui fer mai més. Com deia Josep Costa en un article recent, “per a ells, tots, la unitat d’Espanya no es pot sotmetre a votació”.
Pel que fa a Junts es fa difícil definir una única posició. El que sí que sembla clar és que té molt poc a veure el que en pensen Trias i Ortega, per exemple, i el que opina gent com Borràs, el MHP Torra o Madaula. Els primers, de fet ho va dir fa poc Ortega en una entrevista, no creuen que sigui possible (ni probablement convenient) la independència i, en conseqüència, no tenen gens d’interès a organitzar cap nou referèndum d’autodeterminació. Els segons francament no ho tinc del tot clar: semblaria que donen per bons els resultats del referèndum de l’1-O i que, per tant, només caldria fer efectiva la declaració d’independència ja feta i actualment suspesa. Tanmateix, no tinc clar que, seguint el tòtem trampós que “els catalans som més democràtics que ningú i no ens fa gens de por votar sempre que faci falta”, no estiguessin disposats a votar en un nou referèndum pactat, supervisat internacionalment, cosa que, per cert, amb l’Estat espanyol, no passarà mai.
Evidentment, l’autodeterminació i la independència només s’aconseguiran a partir d’un conflicte o confrontació entre les dues legalitats, la catalana i l’espanyola
Pel que fa a la CUP, la seva posició oficial és la de fer un nou referèndum d’autodeterminació a partir de provocar un embat, una confrontació o un conflicte amb l’Estat espanyol per obligar-lo a permetre’l (possiblement forçats també per la pressió internacional). No queda massa clar, em sembla, amb qui, com i quan s’arribarà a aquesta situació. De fet, fa poc un destacat membre de la CUP piulava a Twitter: “L’única solució possible és el referèndum. Però l’Estat espanyol mai pactarà un referèndum si no és forçat per una situació de ruptura insostenible”. Però la pregunta continua essent: cal fer un nou referèndum d’autodeterminació si ja es va fer i guanyar el de l’1-O? Per la persona que he esmentat fa un moment, està clar: l’1-O ja no serveix, i per això piulava: “L’1-O va provocar (una) situació de ruptura, però es va fer insostenible…, no per falta de múscul social, (sinó) pel tremolor de cames del govern de la Generalitat. El govern arribava fins a l’octubre empès per la pressió popular i per la CUP, però lluny d’estar alineat amb una estratègia de ruptura. Vam perdre la batalla. No va ser possible culminar la ruptura i sostenir un pols negociador per forçar un referèndum. Però vam guanyar en experiència: sabem que tenim múscul social i sabem com articular el carrer. Cal reactivar aquest múscul, sabem com fer-ho. Però sobretot és clau situar al capdavant del govern un grup de persones completament alineades amb aquesta estratègia de ruptura”. M’agradaria saber si totes les ànimes polítiques que conviuen a la CUP comparteixen aquesta anàlisi.
Realment es va perdre la batalla? El referèndum es va fer i es va guanyar tot i la repressió salvatge de les forces de l’ordre espanyoles. I el referèndum era legal i legítim, segons la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya el setembre. Sí, ja ho sé, el referèndum era contrari a la legislació espanyola. Evidentment, l’autodeterminació i la independència només s’aconseguiran a partir d’un conflicte o confrontació entre les dues legalitats, la catalana i l’espanyola. I alguns afegiran que no tenia el vistiplau internacional, però calia? I en cas afirmatiu, de quin organisme internacional? Evidentment, de la UE actual, la dels estats existents, tampoc el tindrem mai, sempre s’alinearà amb l’Estat espanyol.
Alhora, caldria concretar, molt i molt més, com es reactivaria el múscul social i el carrer, ja que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. I més en una situació com l’actual, en la que massa gent s’ha cansat, cremat, decebut, etcètera. Perquè, a més, i com ha explicat de forma magnífica Josep Costa en l’article abans esmentat (“Autodeterminació o claudicació“): “El més important és que per a exercir l’autodeterminació no és necessari cap acord. Si l’autodeterminació és un dret, que ho és, no cal permís ni acord com a condició necessària per a exercir-lo. Sens dubte pot ser útil i convenient. Però Catalunya ja ha exercit aquest dret sense acord com a resposta a la pura i simple intransigència de l’Estat, que ha bloquejat qualsevol negociació sobre l’estatut polític del nostre país. Si l’acord és imprescindible, no és autodeterminació”.
D’acord amb l’acord de claredat ja no es tracta de com ser independents sinó de “resoldre o aportar solucions al conflicte polític”; ja no cal fer un referèndum d’autodeterminació sinó fer un “referèndum sobre el futur polític de Catalunya o altres mecanismes anàlegs”
Ens queden finalment els que ara estan al govern de la Generalitat (ERC), que van començar aprovant que proposaven fer un referèndum com a Montenegro (quines condicions mai van acceptar els independentistes montenegrins), que després varen acordar amb el govern espanyol que de tot se’n parlaria per arribar a un acord i dintre del marc de la Constitució espanyola, ergo del Règim del 78. Fins a on som ara, parlen de l’acord de claredat que, recordem-ho, va ser proposat pel govern del Canadà i mai acceptat pel govern i el parlament, en aquell moment independentistes, del Quebec.
Ara, coneixent ja els experts nomenats (i els que no han acceptat) pel “consell acadèmic” (sic) assessor del govern per a la proposta de l’acord de claredat i, sobretot, sabent les preguntes que els hi ha adreçat el president de la Generalitat, no sembla que tingui cap intenció de fer un veritable referèndum d’autodeterminació, ni d’obtenir la independència. Així, les preguntes ens parlen de “resoldre” o “aportar solucions al conflicte polític”, de la “funció” i les “característiques” d’un “referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs per a resoldre el conflicte polític” “amb la màxima legitimitat i inclusió i assegurant-ne la validesa i implementació”. Doncs, ja veieu, ja no es tracta de com ser independents i proclamar la República catalana sinó de “resoldre o aportar solucions al conflicte polític”; ja no cal fer un referèndum d’autodeterminació sinó fer un “referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs”; i molt em temo que, quan es parla de màxima legitimitat i inclusió i assegurant-ne la validesa i implementació, el que es vol dir realment és amb el vistiplau de l’estat postfranquista i monàrquic espanyol. Per això, no és gens estrany que el membre més espanyolista del “consell acadèmic” s’hagi afanyat a declarar que “d’acord amb l’actual model constitucional un referèndum no és possible” i que “aquesta consulta pactada aspira a un referèndum sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya”. És a dir, (en Josep Costa ho explica millor de com podria fer-ho jo): “la cerimònia de la confusió creada amb la claredat té un objectiu molt evident… relegar i negar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Hem passat d’una fase en què es negava que Catalunya hagi exercit aquest dret l’1-O a una fase en què la idea és negar que en sigui titular. El plantejament del mal anomenat acord de claredat suposa no només enterrar l’1-O sinó també la noció mateixa que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Suposa la immoral socialització, en nom del país, de la claudicació personal d’uns líders ineptes”.
