Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Florencia Arancibia, sociòloga i activista pel territori i la salut

"No crec en la neutralitat de la ciència perquè és un producte social"

La sociòloga Florencia Arancibia ha centrat les seues investigacions en els processos de resposta de les comunitats, així com en l'anàlisi de la relació dels moviments socials amb la comunitat científica / Arxiu

Durant les últimes dècades, la major part del territori argentí ha estat conquerit per les immenses plantacions de soja produïdes utilitzant les noves tecnologies de modificació genètica i l’ús indiscriminat d’agrotòxics. Les poblacions que habiten els territoris més pròxims als camps són les que paguen, amb la seua salut, els efectes col·laterals produïts. La sociòloga Florencia Arancibia ha centrat les seues investigacions en els processos de resposta de les comunitats, així com en l’anàlisi de la relació dels moviments socials amb la comunitat científica i el paper que juga la producció d’evidència científica en la legitimació (o deslegitimació) dels canvis productius i socials. Formada a Buenos Aires, va desenvolupar la seua tesi doctoral entre l’Argentina rural i la Universitat Estatal de Nova York. En l’actualitat, la seua línia d’investigació segueix focalitzada en els conflictes derivats de l’ús d’agrotòxics. Més enllà del seu treball acadèmic, forma part del grup d’epidemiologia, territori i salut Gesta Colectiva i participa activament dins la xarxa d’expertes aliades amb la lluita contra els agrotòxics. Recentment va ser convidada per l’Institut d’Història de la Medicina i la Ciència López Piñero de la Universitat de València, per realitzar un seminari on presentava els resultats del seu estudi sobre el cas de les Mares d’Ituzaingó, un barri perifèric de la ciutat de Còrdova.


Ens pots introduir al context argentí respecte a l’ús d’agrotòxics?

Argentina ha sigut sempre un país agroexportador, però a partir de 1996 es va aprovar l’ús de la soja transgènica resistent al round-up, un herbicida amb glifosat com a principal ingredient actiu. Nosaltres l’anomenem paquet tecnològic. Consisteix a utilitzar la llavor modificada genèticament per a tolerar un producte químic que cap altre vegetal pot tolerar. La mateixa empresa que crea i ven la llavor és l’empresa que desenvolupa i comercialitza el round-up. Per això el considerem un paquet tecnològic que consisteix en llavor i herbicida. Aquesta empresa era Monsanto, que fa poc va ser comprada per Bayern. El 1996 varen patentar aquesta tecnologia i va ser llançada al mercat, tan sols dels Estats Units i Argentina.


Quin és l’efecte de la introducció d’aquests productes i quina és l’extensió actual d’aquest tipus de cultius?

Argentina, en aquest sentit, és un experiment per a aquesta tecnologia. En aquell moment, ningú sabia quins serien els resultats i va ser un èxit, entre cometes, a nivell comercial. Les activitats agroproductives a l’Argentina eren el cultiu de lleguminoses i la ramaderia. El cultiu de soja transgènica es va expandir per sobre de tota la resta de terrenys dedicats a aquestes activitats. Actualment, hi ha uns 24,5 milions de cultius de productes transgènics, dels quals aproximadament uns 20 milions estan destinats al cultiu de soja transgènica. A banda de desplaçar altres cultius i activitats, també va començar a ocupar l’espai que ocupaven els boscos. Es va produir un procés de desforestació molt important per a generar el que s’anomena l’expansió de la frontera agrícola. Per altra banda, es van deixar de produir moltes activitats agropecuàries. Sobretot la ramaderia va perdre molt de terreny.


I respecte a l’ús d’agrotòxics?

“En 1997 s’utilitzaren 123 milions de litres d’agrotòxics a l’Argentina i, al 2012, s’utilitzaven 317 milions, o siga, que es va triplicar. Això ha seguit augmentant a aquest ritme”

No és que abans no s’usaren agrotòxics, sinó que es feia en una proporció molt menor. Principalment, es va disparar el consum de l’herbicida round-up, ja que el que més s’havia estés era el cultiu de soja transgènica. Perquè et faces una idea, en 1997 s’utilitzaren 123 milions de litres d’agrotòxics a l’Argentina i, al 2012, s’utilitzaven 317 milions, o siga, que es va triplicar. Això ha seguit augmentant a aquest ritme. Les poblacions que estan sent afectades per aquests problemes, les que viuen a les zones rurals i periurbanes, representen 12 milions d’habitants.


En un dels vostres estudis, analitzeu el cas del barri d’Ituzaingó (Còrdova, Argentina) com a exemple dels processos de denúncia per part de les comunitats afectades. Què va ocórrer allí i com comencen les mobilitzacions?

Ituzaingó és emblemàtic per ser el primer lloc on van haver-hi mobilitzacions pel tema dels agrotòxics, fins aleshores era un tema invisibilitzat. Diguem-ne que no era un problema per a ningú. En el 2001 començaren les primeres denúncies de poblacions que vivien rodejades de camps de soja, com la zona del barri d’Ituzaingó a les proximitats de Còrdova capital. Aquest grup de dones, que en realitat ni sabien que es tractava dels agrotòxics, van començar allí. Estaven preocupades, perquè veien que hi havia molts veïns i veïnes malalts de càncer, leucèmia i altres malalties. Havia augmentat molt la quantitat de veïns malalts per malalties considerades com a rares, poc habituals. En realitat simplement s’acostaren a les autoritats de salut per dir-los: “Ací hi ha un clúster de càncer i leucèmia. Què passa?”. Suposaven que es devia a algun factor ambiental. Pensaven que era aigua contaminada, però ningú sospitava dels agrotòxics.


Com reaccionen les autoritats a aquestes demandes?

La primera resposta és la indiferència. Després, decideixen fer un revelatge dels casos per fer un mapa amb tots els malalts del barri. També fan una enquesta pel seu compte. Ho porten tot, però tampoc obtenen cap resposta. En el moment en què comencen a fer mobilitzacions més importants als carrers, fan protestes, marxes amb barbijos [màscares quirúrgiques] i, a la vegada, demanen ajuda a la fundació FUNAM (Fundació per la defensa del medi ambient), dirigida pel biòleg Raúl Montenegro. En realitat, ell és el primer a introduir la hipòtesi que les malalties estaven associades a l’exposició d’agrotòxics. La combinació entre l’enrenou als carrers i el biòleg que legitima el reclam, juntament amb la difusió d’un canal de televisió, va provocar que el Ministeri haguera de donar una resposta. La resposta que els va donar va ser que anaven a realitzar un estudi d’aigües, sòl i aire per a observar el grau de contaminació, així com un estudi epidemiològic. Però, no varen publicar els resultats, perquè donaven un desastre. En eixe moment, el biòleg va denunciar -no sé com ell va tenir accés- que els resultats confirmaven una contaminació tremenda i que no s’estaven fent públics per això mateix. Llavors, els veïns van haver, ells mateixos, amb l’ajuda de la Fundació, de generar una evidència que fóra capaç de contradir el que deien les autoritats, que era que no passava res.


Després del revés per part de les administracions, quines estratègies fiquen en pràctica les Mares d’Ituzaingó?

“Les Mares d’Ituzaingó van aconseguir que es promulgara una ordenança i que es declarara l’emergència sanitària del barri. Es prohibeix la fumigació fins a aturar l’emergència, però les fumigacions van continuar”

En realitat, hi ha diverses estratègies que s’interconnecten. Per una banda, han de produir l’evidència científica. Açò és mig pervers. No és que jo diga que està bé que l’hagueren de fer, perquè en realitat és l’Estat qui, davant del dubte, hauria de permetre fer les coses. Però, donat que no ho fan, als veïns no els queda una altra que produir l’evidència. Per a poder produir aquesta evidència, considerada vàlida per aquests polítics, han d’aliar-se amb els que tenen la certificació per a dir que açò és vàlid científica o medicament. Així doncs, s’alien amb el biòleg i amb el metge del centre de salut local. Comencen a desenvolupar molta evidència de contaminació de sòl, aire i aigua, que comparen amb les mitjanes nacionals i les sobrepassen. Les Mares d’Ituzaingó van aconseguir que es promulgara una ordenança i que es declarara l’emergència sanitària del barri. Açò és un avanç. Es prohibeix la fumigació fins a aturar l’emergència. No obstant això, les fumigacions van continuar.


Quina és la resposta del govern front aquest nou procés?

L’estratègia del govern també va canviar. En comptes de negar l’evidència, començaren a obstaculitzar la possibilitat de produir aquesta evidència, amenaçant els metges que estaven amb elles, acomiadant els que treballaven per al centre de salut públic, censurant la publicació de resultats… En aquest moment, és quan elles viatgen cap a Buenos Aires i comença a organitzar-se un moviment a nivell més nacional.


Davant d’aquesta evolució en el conflicte, quin és el paper dels nous actors en l’àmbit científic i legal?

En eixe sentit, és molt important la formació d’aquesta xarxa d’experts activistes, perquè serveixen com a pont per a mobilitzar l’evidència que va produint-se. Es donen tres fenòmens simultàniament. Per una banda, s’estén la conflictivitat social, sorgeixen nous grups com el de les Mares d’Ituzaingó en molts altres pobles rurals. Augmenta la conflictivitat social al carrer. Al mateix temps, es produeix més evidència científica sobre els efectes dels agrotòxics. En Argentina, particularment, no hi havia quasi investigació sobre el tema. A partir del conflicte social es comença a muntar un camp en l’àmbit nacional de producció d’aquesta evidència. Aquesta xarxa pren l’evidència de les biblioteques i les bases de dades de les revistes científiques i la porta a un altre àmbit, que és l’opinió pública, la premsa o les Corts. Molts d’aquests tècnics i científics més activistes acudeixen com a testimonis a parlar en els judicis com el d’Ituzaingó i altres posteriors.


El juny de 2012 comença el judici contra els propietaris i els fumigadors responsables. Quina és l’estratègia que es planteja des del punt de vista tècnic-científic i legal?

“S’aconsegueix que siga un judici oral que va tindre un gran impacte en termes mediàtics. Alhora, acaben condemnant penalment a dos productors rurals i a un aeroaplicador. Açò asseu un precedent important”

En aquest moment juga un paper clau el fiscal. El fiscal acaba també aliant-se dins d’aquesta xarxa i desenvolupa una estratègia legal molt original, que és tipificar la causa com a un delicte penal, punible a través de la llei de residus perillosos. Diu que els agrotòxics utilitzats fora de les àrees permeses poden considerar-se com a residus perillosos que poden afectar la salut pública. Aleshores, amb aquesta idea, s’aconsegueix que siga un judici oral que va tindre un gran impacte en termes mediàtics. Alhora, acaben condemnant penalment a dos productors rurals i a un aeroaplicador. Açò asseu un precedent important.


Quina transcendència té el judici respecte a la lluita dels pobles fumigats a l’Argentina?

Jo crec que va tindre un impacte important. De fet, el dia que es va donar a conéixer la condemna es va iniciar una acampada en la mateixa ciutat de Còrdova perquè no s’instal·lara una planta de Monsanto. Aquesta acampada va estar dos anys ocupant el predi [extensió de terra], impedint que entraren camions. Finalment aconseguiren que la planta no s’instal·lara allí. En l’àmbit local, li va donar molta força al moviment i aconseguiren impedir la instal·lació d’una planta de Monsanto que estava promocionada pel govern. Ara, en l’àmbit nacional, no va canviar la política de regulació i aquesta empresa es va situar en un altre lloc d’Argentina. Però, sí que va permetre que el poder judicial s’involucrés molt més amb el tema. Actualment, hi ha diverses resolucions molt favorables de protecció i altres sentències que condemnaren penalment als que violen les ordenances locals. Tant és així que el govern actual de Macri va pretendre canviar el codi penal perquè no siga possible utilitzar la llei de residus perillosos per a conflictes ambientals.


En la vostra investigació englobeu allò que va succeir a Ituzaingó com a una problemàtica general en les lluites socials i ambientals, sota el concepte de barrera de la perícia (expertise barrier en anglès). Ens podries explicar aquest concepte?

És una definició que van prendre d’un altre autor, anomenat Parthasarathy. Planteja una definició, que s’aplica a un gran nombre de conflictes ambientals que tenen a veure amb la introducció de noves tecnologies i amb els canvis alhora de construir polítiques reguladores. Actualment, les polítiques reguladores esgrimeixen basar-se en coneixement científic, en comptes de, per exemple, decidir que es faça un referèndum per part de la població que rebrà la tecnologia per a determinar si la volen rebre o no. Açò no importa per a aquest tipus de política reguladora. L’únic que importa és que hi haja algun estudi de risc, una legitimitat científica, que declare que un producte és innocu. Amb aquesta lògica, si la decisió política d’aprovar o no aprovar una tecnologia i de definir els límits per al seu ús, només depén del coneixement científic, ningú que no tinga aquest coneixement podrà posar-la en qüestió. Aquest és el concepte de la barrera de la perícia. Consistiria en una sèrie de regles per a definir la política que fa que ningú que no tinga eixe coneixement expert tinga veu legítima per a opinar. D’alguna manera és com si es despolititzara la decisió, perquè d’alguna manera sembla que no siga una decisió política, sinó una decisió tècnica. Però en realitat és una decisió política.


Quines estratègies utilitzades pels moviments socials han sigut identificades per superar aquesta barrera?

“La tercera estratègia és no deixar de posar en dubte la lògica perversa que està darrere d’aquesta forma de fer polítiques reguladores”

Açò també apareix al text de Parthasaraty. Ell defineix quatre estratègies i totes apareixen en el cas d’Ituzaingó. Per una banda, generar evidència pròpia per part dels que estan sent afectats per aquesta tecnologia. Per una altra, aliar-se amb tècnics o científics que puguen desenvolupar aquesta evidència amb el segell aprovat, diguem-ne, del món científic. La tercera estratègia és no deixar de posar en dubte la lògica perversa que està darrere d’aquesta forma de fer polítiques reguladores. I, per últim, posar també en qüestió les normes burocràtiques de com es tradueixen aquestes polítiques reguladores. Però, el que nosaltres vàrem afegir amb l’estudi d’Ituzaingó a la tipologia de Parthasaraty és que en aquestes estratègies es mobilitzen diferents tipus de coneixement i que són importants els tres tipus de coneixement. Tant el local, que parteix de l’experiència pròpia, com el coneixement científic i el legal. I també que és important mobilitzar-lo en l’arena política. No és prou amb produir-lo sinó que cal mobilitzar-lo.


És la ciència neutral?

No. Jo, com a sociòloga de la ciència, considere que la ciència és un producte social, com tot allò que ix de l’home. La producció de coneixement amb certes normes i regulacions definides en institucions, que estan compostes per homes, estan afectades pel context sociohistòric, econòmic i cultural. No crec en la neutralitat de la ciència. És un producte social, per tant, és impossible que siga neutral. Això es pot veure en les agendes d’investigació. Quins temes elegeix un científic desenvolupar o quines tecnologies elegeix un enginyer desenvolupar dependrà del finançament, de les polítiques, dels subsidis… I també dels valors i les ideologies polítiques dels investigadors, que sempre van a jugar un rol.


Com definiries el concepte de la ciència no feta o ciència per fer (traducció del terme acadèmic undone science)?

El concepte de ciència no feta és de David Hess i planteja que la ciència sempre es presenta a la societat com el sistema que tot ho sap i tot ho coneix. Quan en realitat es produeix coneixement sobre un percentatge molt xicotet de tot el que es podria produir. En general, hi ha moltes coses sobre les quals no es produeix coneixement i que serien útils a poblacions excloses o moviments socials que denuncien situacions d’injustícia. Des de les institucions governamentals mai es parla del que no se sap, sempre pareix que es coneix tot, però hi ha moltes coses que no s’estudien. L’exemple d’Ituzaingó també mostra que, quan comencen a estudiar-se les coses que van, diguem-ne, a contrapèl del que està aprovat, tracten de cancel·lar aquests estudis. Però, la ciència no feta és un concepte més ampli que la censura o que la impossibilitat de continuar una investigació. Fa referència a tots els mecanismes invisibles pels quals s’estudien algunes coses i altres no s’estudien.


Actualmen,  formes part del grup d’epidemiologia, territori i salut Gesta Colectiva, un grup d’experts aliats que acompanya les lluites contra els agrotòxics. Quina és la vostra funció i com valores el seu impacte?

“El que passa és que moltes vegades, amb els problemes de salut, molta gent creu que es tracta d’un problema individual, i quan es genera l’espai per parlar-ho col·lectivament, apareix com a un problema col·lectiu”

Ara mateix, estem immersos en realitzar una enquesta epidemiològica a Mar de Plata. Fins ara hem estat desenvolupant-la i hem fet dues proves pilot, perquè la idea és que l’enquesta la puga realitzar qualsevol veí, sense dependre de què hi haja un metge a la localitat on vulga fer l’enquesta. A la vegada, hem estat a un hospital pediàtric, al Garrahan de Buenos Aires, fent xerrades amb els metges i ens sorprén com encara a nivell macroscòpic el tema no està visibilitzat. En general, [la nostra feina] em pareix molt important. En l’àmbit comunitari, encara no podria traure moltes conclusions, perquè ara mateix tan sols hem fet dos estudis pilot i ara eixirem amb tota la resta. En els dos llocs on es van realitzar es van obtenir bons resultats. Sobretot, el que passa és que moltes vegades, amb els problemes de salut, molta gent creu que es tracta d’un problema individual, i quan es genera l’espai per parlar-ho col·lectivament, apareix com a un problema col·lectiu. Açò moltes vegades promou la possibilitat que la comunitat s’organitze i que col·lectivament demande algun tipus de canvi, i no que cadascú se senta sol amb el problema. Però, com sempre diguem nosaltres, formem part d’una xarxa, és a dir, l’enquesta per si sola no genera res. És amb eixa interacció, amb cada assemblea, on apareix el que es podrà generar. No és que nosaltres pretenguem que l’enquesta en si, siga la solució a tots els problemes, ni molt menys. La solució ha de ser la resposta social i això no ho generarem nosaltres des d’un escriptori, però si genera aquesta possibilitat de col·lectivitzar el problema. En l’àmbit dels espais institucionals on intervenim, ací, sí que estic segura que generem un impacte i deixem, a més a més, una idea. Veurem si s’aconsegueix generar quelcom al Garrahan i podem fer alguna cosa.


Quines són les perspectives de futur de la lluita contra els agrotòxics a l’Argentina?

Em pareix que encara hi ha moltíssima feina a fer, perquè en l’àmbit nacional no s’ha aconseguit cap canvi en les polítiques reguladores. Un desafiament important és aconseguir articular les lluites locals, ja que avui dia hi ha molts focus de conflicte en l’àmbit local, però encara no s’ha aconseguit articular el moviment de manera nacional per a poder pressionar a les autoritats nacionals. La dificultat és que, en tractar-se de temes que afecten pobles rurals i aïllats, és difícil aconseguir-ho. Però crec que cada vegada hi ha més atenció mediàtica sobre el tema, més jutges que donen suport a les demandes, i em sembla que hi ha una finestra d’oportunitat per a fer eixe salt a l’articulació en l’àmbit nacional.

Articles relacionats