Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Reivindicacions polítiques arran de gespa

L'acció convocada per Tsunami Democràtic aquest dimecres coincidint amb el partit entre el Barça i el Real Madrid al Camp Nou ha despertat una gran expectació. Però el cert és que el club blaugrana, al llarg dels seus 120 anys d'història, ha estat utilitzat en força ocasions com a palanca per visibilitzar reclamacions de tota mena, moltes, però no totes, relacionades amb les aspiracions del catalanisme i l'independentisme; i les protestes aprofitant el ressò mediàtic del futbol en l'actual món globalitzat s'han convertit en una eina habitual per a tota mena de moviments reivindicatius arreu

La Via Catalana cap a la Independència al seu pas pel recinte del Camp Nou durant la Diada de l'Onze de Setembre de l'any 2013 / Pere Prlpz

L’acció misteriosa convocada per la plataforma Tsunami Democràtic demà a la tarda a Barcelona coincidint amb la disputa del partit de futbol entre el Barça i el Real Madrid ha aixecat una enorme expectació que ha desbordat els cercles futbolístics i ha traspassat fronteres, fins al punt que molta gent considera que, passi el que passi finalment, la convocatòria ja ha estat un èxit pel gran ressò mediàtic obtingut abans de dur-se a terme.

Ara bé, al marge del que succeeixi demà al vespre al Camp Nou i als voltants de l’estadi, no serà el primer cop que el club blaugrana és utilitzat durant la darrera dècada com a altaveu del moviment independentista. Desplegar pancartes de gran format a les graderies ha estat una fórmula que s’ha repetit en diverses ocasions. El 12 de setembre de 2017, a les portes del referèndum de l’1-O, i en un matx de competició europea contra la Juventus de Torí, se’n van exhibir dues que proclamaven “SOS Democràcia” i “Welcome to the catalan republic”; la primera, duia els logotips d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Empleats de camp de la UEFA les van fer retirar al cap de pocs minuts. Dies abans, en un partit contra l’Espanyol, se’n va veure una altra, firmada per l’efímera plataforma Esport pel Sí, demanant el vot afirmatiu a la consulta, amb la consigna “El teu sí ens fa guanyar”. L’octubre de 2018, en un altre partit de Champions League, amb l’AC Milan, una nova pancarta saludava l’afició italiana amb un “benvenuti nella republicca catalana”. El febrer passat, en el darrer clàssic entre el Barça i el Madrid, es va despenjar un altre cartell de grans dimensions amb l’eslògan, en anglès, “l’autodeterminació és un dret, no un crim” i el segell de l’ANC; aquell dia, moltes assistents van enarborar estelades, repartides per l’entitat. I encara el 3 d’octubre passat, a les portes de fer-se pública la sentència pel referèndum de l’1-O, una pancarta de grans dimensions que penjava de la segona graderia afirmava, també en anglès, que “només les dictadures empresonen líders polítics pacífics”; la proclama, de nou amb la firma d’Òmnium i l’ANC, va indignar el regidor de Barcelona Manuel Valls, que va afirmar a Twitter que “no hauria d’estar permesa”.

Oficialment, la directiva blaugrana sempre s’ha desentès de totes aquestes formes de protesta, pel temor de sancions i multes de la UEFA o la Reial Federació Espanyola de Futbol, que prohibeixen l’exhibició de consignes polítiques als estadis

Oficialment, la directiva blaugrana sempre s’ha desentès de totes aquestes formes de protesta, pel temor de sancions i multes de la UEFA o la Reial Federació Espanyola de Futbol, que prohibeixen l’exhibició de consignes polítiques als camps de futbol. El club blaugrana ja va ser multat amb 30.000 euros per l’òrgan regulador del futbol europeu a causa de la presència massiva d’estelades a l’Estadi Olímpic de Berlín durant la final de la Lliga de Campions de l’any 2015, una sanció que, tot i els esforços de la Junta presidida per Josep Maria Bartomeu, no ha estat retirada. Abans, durant la Diada de l’any 2013, el club sí que va permetre que un ramal de la Via Catalana, que va recórrer Catalunya de Sud a Nord, penetrés a l’estadi barcelonista i s’enfilés per la graderia (però no per la gespa, com prèviament s’havia especulat).

Una altra forma que, aprofitant la palanca blaugrana, ha proliferat durant la darrera dècada per visualitzar el rebuig a les més altes institucions de l’estat, han estat les xiulades contra el rei i l’himne espanyol cada cop que el club ha disputat una final de la copa que du el nom del monarca (que han estat nou de les deu últimes edicions). Les esbroncades han estat més evidents quan el club blaugrana s’ha enfrontat a l’Athletic de Bilbao (en tres ocasions des de l’any 2009) i amb l’Alabès (el 2017), ja que l’afició basca també s’hi ha adherit de forma molt massiva; i també han superat amb èxit el relleu al capdavant de la primera magistratura de l’Estat (entre Joan Carles I i Felip VI). De fet, en les finals posteriors al referèndum de l’any 2017 la xiulada ha estat encara més palesa.


Quasi cent anys xiulant l’himne espanyol

Però molt abans de tot això, quan encara el futbol no tenia el ressò d’avui ni quedava constància gràfica i audiovisual de tot el que succeïa en un terreny de joc, el camp del FC Barcelona i la seva afició van ser protagonistes d’una excepcional xiulada contra l’autoritat política. Els fets van succeir el 14 de juny de 1925. Les graderies del camp de les Corts (que tot just s’havia inaugurat tres anys abans) es van omplir a vessar amb 12.000 espectadores, per presenciar un partit amistós entre l’equip titular del camp, i el CE Júpiter, programat per tal de celebrar que ambdós clubs havien guanyat la Copa Catalunya i el Campionat d’Espanya de segona categoria, respectivament (aleshores encara no existia la lliga de futbol estatal). Segons recullen les cròniques, la banda militar d’un vaixell de l’armada britànica, coincidint que passava per Barcelona, va amenitzar els minuts previs al partit i, encara que no era un encontre oficial, van interpretar el “God Save the Queen”, i l’himne d’Espanya, la “Marcha real”. Amb un ambient polític molt escalfat entre tots els sectors del catalanisme per les mesures empreses per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, en el poder des del 1923 –com la supressió de la Mancomunitat de Catalunya i la prohibició de la llengua catalana en tots els afers públics–, el públic barcelonista va esclatar en una sonora xiulada contra l’himne espanyol, mentre que el britànic va ser saludat amb aplaudiments.

L’episodi s’ha llegit com un moment clau de la identificació del club barcelonista amb el moviment catalanista, no tant pels fets en si sinó per la repressió implacable que les autoritats hi van infligir a posteriori: per ordre del governador civil de Barcelona, el general Joaquim Milans del Bosch (avi d’un dels militars protagonistes de l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981, Jaime Milans del Bosch) i el Governador Militar de Catalunya, Emilio Barrera, van decretar la clausura fins a nova ordre de l’estadi barcelonista (no es va aixecar fins al cap de sis mesos) i de retruc, es van prohibir les activitats de l’Orfeó Català, que no li anava ni li venia res en la protesta. El president barcelonista, Joan Gamper (fundador de l’entitat, que complia la seva quarta etapa com a màxim responsable del club) es va veure forçat a deixar el càrrec i exiliar-se a Suïssa, el seu lloc de procedència, durant uns mesos.

Explosió de senyeres al Camp Nou el 28 de desembre de 1975, un mes i escaig després de la mort de Franco |Arxiu

 

Cinquanta anys més tard, un recinte barcelonista tornaria a ser aparador reivindicatiu, en aquesta ocasió, de l’anhel democratitzador i de recuperació de l’autogovern de bona part de la societat catalana durant els darrers batecs del franquisme. El 28 de desembre de 1975, un mes i escaig després de la mort del Caudillo, el Barça rebia el Real Madrid al Camp Nou. Dies abans, ja havien desaparegut discretament de l’exterior de l’estadi la placa que honorava els “caídos por Diós y por Espanya” i el bust de Franco de les oficines del club. La nit del partit, la graderia blaugrana es va convertir en una explosió de senyeres, que ningú va saber d’entrada d’on havien sortit: la bandera catalana, encara que no oficialment prohibida, era vista aleshores encara com un estendard clandestí i antifranquista, i era molt rar que aparegués en actes públics. Anys més tard, en les memòries de l’aleshores president del Barça Agustí Montalt, s’explicava que l’operació va ser preparada pels dos principals executius aleshores de l’entitat, el gerent Jaume Rosell (pare del futur president blaugrana Sandro Rosell) i el secretari general Joan Granados. Tots dos es van encarregar d’encarregar les teles, ja que aleshores la senyera no es comercialitzava; i distribuir-les en els accessos a l’estadi: cal dir que bona part de la directiva del club estava aleshores emparentada amb el sector tèxtil. Segons el llibre El Barça i el franquisme de Jaume Santacana, també va aparèixer a la graderia una pancarta que reclamava “Amnistia i llibertat”, que va ser retirada per les forces policials. Però amb les banderes quadribarrades van quedar fora de joc.

Però no tots els cops que s’ha fet servir el plató del Camp Nou per escenificar una reivindicació política han estat vinculats al catalanisme o a l’independentisme. El 16 de març del 2002, el clàssic Barça – Real Madrid va coincidir amb una gran manifestació a Barcelona, com passava amb el d’aquest any, previst pel 26 d’octubre. Però aleshores no es va suspendre, com va decidir enguany la Lliga de Futbol Professional. Hores abans del matx, centenars de milers de persones (mig milió segons les convocants, 250.000 segons la Guàrdia Urbana) es manifestaven contra la Cimera del Consell Europeu de la UE que aquells dies s’havia celebrat a la ciutat. Durant els dies anteriors, concentracions de més petit format s’havien saldat amb contundents càrregues i una trentena de detencions per part de la Policia Nacional espanyola que aquells dies havia blindat la ciutat amb un espectacular operatiu. Aquella nit, a l’estadi barcelonista, quan es portaven dos minuts de joc, dos activistes de l’organització Endavant van saltar a la gespa i es van encadenar a un dels pals de la porteria que defensava el barcelonista Roberto Bonano, tot lluint una samarreta amb el lema “Contra l’Europa del capital”.

El 16 de març de 2002 un Barça-Madrid va ser interromput per dos militants d’Endavant que es van encadenar al pal d’una porteria, en protesta contra la cimera del Consell Europeu que s’estava celebrant a Barcelona

L’acció va obligar a suspendre el partit uns deu minuts, fins que es van serrar les cadenes. Tots dos van ser detinguts durant tres dies, tot i que finalment van ser jutjats tan sols per una falta contra l’ordre públic, en un procés en el qual el club blaugrana, llavors presidit per Joan Gaspart, es va personar com acusació particular. En primera instància van ser condemnats a tres setmanes d’arrest, una multa de 120 euros, i a indemnitzar l’entitat barcelonista amb una quantitat per determinar; però més endavant l’Audiència de Barcelona els va absoldre. Curiosament, aquell dia, l’estadi blaugrana va ser prolix en reivindicacions: més endavant del partit un activista de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va intentar saltar al camp amb una pancarta contra el Pla Hidrològic Nacional, a les acaballes del matx, diversos representants de l’esquerra abertzale sí que ho van aconseguir, tot desplegant ikurriñes i mostrant samarretes que reclamaven l’acostament de les preses polítiques al País Basc.


La gespa com a plató global

Interrompre un partit saltant a la gespa ha estat una tècnica emprada per gent espontània amb anhels de fama i publicitat des que el futbol és un espectacle televisiu de masses, però també per moviments reivindicatius de tota mena. No només l’estadi blaugrana n’ha estat protagonista els darrers anys. Durant la celebració de la final de la passada copa del món entre les seleccions de França i Croàcia, a l’estadi Luzhiniki de Moscou, quatre integrants del col·lectiu punk i feminista rus Pussy Riot van ocupar el rectangle de joc i van aconseguir encaixar les mans amb diversos jugadors, abans de ser detingudes pel personal de seguretat. L’endemà, en un comunicat, el grup va reivindicar l’acció i va assegurar que tenia per finalitat reclamar l’excarceració de totes les “preses polítiques a Rússia” i posar fi a “les detencions il·legals durant les manifestacions”. Malgrat l’enorme audiència televisiva d’una final d’un mundial, l’acció va passar força desapercebuda, a causa del veto que habitualment practiquen les cadenes televisives encarregades de les transmissions amb aquesta mena de protestes.

Una activista del col·lectiu Pussy Riot saluda el futbolista francès Mbappé després de saltar a la gespa durant la final del darrer Mundial de futbol, a Moscou |Arxiu

 

Sí que ha tingut conseqüències un episodi més recent, del passat octubre, durant l’enfrontament d’una eliminatòria de la Lliga Europa entre els modestos clubs de l’F91 Dudelange de Luxemburguès i l’FK Karabag, representant de la federació de l’Azerbaidjan. Al cap de pocs minuts de l’inici del partit, disputat al ducat luxemburguès, un dron que duia la bandera de l’Alt Karabagh, regió del nord del país autoproclamada independent i que Armènia reivindica com a part del seu territori, va sobrevolar el terreny de joc, fet que va obligar l’àrbitre a enviar els futbolistes al vestidor, i que el ministre d’Esports luxemburguès, present a l’estadi, s’adrecés a les assistents per disculpar-se. El grup proarmeni First Armenian Front va reivindicar l’acció a les xarxes socials.

El passat octubre, un dron que duia adherida una bandera independentista de l’Alt Karabagh va sobrevolar el terreny de joc mentre un club d’aquesta regió que es disputen l’Azerbaidjan i Armènia disputava un partit de la Lliga Europa a Luxemburg

L’onada de convulsions socials que es viu a Sud-amèrica ha afectat també el futbol. A Xile, enmig de les grans mobilitzacions contra les polítiques de retallades socials del govern, la lliga de futbol fa setmanes que es troba aturada. Fins i tot els jugadors del combinat nacional xilè (que majoritàriament juguen a equips de fora del país) van decidir fer costat a les manifestants i es van negar a disputar un partit amistós que tenien programat al Perú el 19 de novembre passat. El jugador blaugrana Arturo Vidal va publicar a les seves xarxes socials que “donem suport a les manifestacions, però sense violència i ferits, ni per la banda dels manifestants com la de les forces de l’ordre. Xile necessita pau, però tampoc que s’oblidin les demandes que van originar aquest moviment”.

Al Brasil, país on el futbol és tota una institució troncal de la societat, els moviments de protesta política també se n’han servit en alguna ocasió. Particularment va succeir durant el cicle durant el Mundial que s’hi va disputar l’any 2014, i encara més durant la Copa de Confederacions de l’any anterior, celebrada enmig d’un enrarit clima polític marcat per grans manifestacions estudiantils amb suport d’altres col·lectius socials com sindicat agrícola Moviment dels Sense Terra, que reclamava reformes al govern presidit aleshores per Dilma Rousseff, i criticava l’enorme despesa dels grans esdeveniments esportius. Es van convocar concentracions al voltant dels estadis durant bona part dels partits d’aquella competició, però la situació més tensa es va viure en la semifinal que van jugar els combinats espanyol i italià a l’estadi Antonio Castelao de Fortaleza, on es van aplegar prop de 5.000 manifestants, algunes de les quals van intentar irrompre al recinte esportiu desbordant el cordó policial. L’intens llançament de gasos lacrimògens i bales de goma, així com desenes de detencions, ho van evitar.

Articles relacionats