D’on sortiu? Per què Batec?
Antònia Maria Dols: Sorgeix de trobar-mos nombrosos joves en els darrers anys en espais diversos d’aquest país. Tenim un denominador comú que és que mos manquen constantment els nostres drets i poques perspectives de futur, patim per la nostra generació i decidim organitzar-nos d’alguna manera. En un context de desmobilització per la pandèmia que hem viscut en els últims anys, un context on les retallades en drets no s’han aturat, considerem que cal tornar-nos a mobilitzar, tant sigui per la Renfe com per altres qüestions.
Us considereu una organització juvenil?
Oriol Sales: Un moviment, no una organització. Una xarxa, al final. No és una organització amb uns quadres i unes línies estratègiques. És un moviment, una xarxa de gent arreu del país organitzada per a dur a terme accions de desobediència civil. Ara, concretament, en defensa del transport públic i per denunciar la falta d’inversions en Rodalies a Catalunya.
Aposteu per la desobediència. Si mirem enrere el moment més gran de desobediència va ser l’1 d’Octubre de 2017. Us ha inspirat?
O. S.: Venim una mica d’allà. Potser ja havíem participat abans de l’1 d’octubre, aleshores jo tenia 20 anys i l’Antònia 19. Per la nostra generació és un punt d’inflexió. Ens trobem i comencem a participar de la vida política del país i de cop ens passa una cosa tan bèstia que ens desperta per sempre i des d’aleshores entenem la importància de la mobilització, de la desobediència civil i de l’organització popular.
A diferència de l’1 d’Octubre vivim temps de certa frustració. Quin contrast no?
O. S.: Ni punt de comparació, perquè fa cinc anys la il·lusió era tremenda i el projecte era molt engrescador. Tothom creia que hi havia canvis per aconseguir i victòries per fer, o com a mínim un embat a l’Estat. Ara la sensació general no és aquesta, però no per això hem de deixar de mobilitzar-nos ni de defensar els nostres drets. Més que mai és moment de seguir dient que som aquí, que hem estat dos anys tancats per la pandèmia i que malgrat viure una situació de postprocés que no ens està acompanyant, precisament per això hem de mantenir viva la protesta, la xarxa i l’organització. Cal actuar perquè les perspectives de futur són un desastre. O ens hi posem o aquí ningú ens regala els nostres drets.
I com us afecta el moment social, laboral, de model econòmic que viu la vostra generació?
A. M. D.: Som pessimistes perquè fa temps que mos diuen que serà sa primera generació que viurà pitjor que ets seus pares. En tot cas hem decidit començar per Renfe perquè creiem que és un tema bastant transversal i el transport públic afecta qualsevol altre aspecte de sa nostra vida: de poder anar a una feina, de poder anar als nostres espais de lleure. És cert, però, que hi ha moltes altres mancances en drets, com trobar un habitatge o una feina en condicions mínimament dignes.
Entenc doncs que les futures accions no estaran centrades només en el transport públic?
A. M. D.: En part dependrà de com respongui la gent amb la mobilització. El que estem fent amb aquest llançament públic de Batec és una proposta de dir-li al país, joves i no joves, tenim una situació molt greu en matèria de transport públic, particularment en Rodalies perquè l’Estat espanyol no està complint, perquè hi ha grans mancances d’inversions i això requereix una mobilització. A partir d’aquí tota mobilització que pugui venir serà benvinguda, però tampoc ha de ser Batec qui la proposi i la dirigeixi. No venim a convocar o desconvocar a ningú, aquest país ja n’està tip de promeses de mobilitzacions o de falses esperances en mobilitzacions amb esperit transformador i al final res, la gent s’ha desencantat. Tot dependrà de les forces que tinguem i de les ganes de protestar que sumem.
Teniu esperit unitari? Voleu arribar al màxim ventall de persones?
O. S.: Com tot moviment social. El que busques és sumar gent. Tampoc ho penses en termes de quotes de representació d’entitats, partits o sectors. Les problemàtiques amb Rodalies ens afecten a totes per igual, assenyalem l’origen del problema i els responsables de què les inversions no es compleixin, que al final és l’Estat espanyol i convidem tothom a mobilitzar-se. Amb unitat? Doncs sí. El moviment per l’habitatge també espera que se sumin totes les veïnes del carrer a l’hora d’aturar un desnonament, perquè al final és un problema col·lectiu. Quan parlem d’un moviment en xarxa, la unitat és la de tothom que vulgui afegir-se a la denúncia.
El missatge de la primera campanya està centrat en la xarxa de Rodalies. Què li dieu a l’Estat?
A. M. D.: Que paguin. Clar i senzill. Que compleixin amb lo que han promès. Que executin ses inversions previstes. No pot ser que cada dia mos trobem amb mil desastres, avaries, retards, unes connexions horribles. Hem de solucionar el problema que tenim amb Rodalies a Catalunya. No tenim la fórmula màgica de si el traspàs de competències és millor, de si la Generalitat les hauria d’assumir, o si ho hauria de portar tot Adif, però també sabem que no s’hauria de liberalitzar. El que sabem és que Madrid no està complint amb les inversions, doncs que paguin, sobretot perquè hi ha un greuge comparatiu enorme. Rebem moltes menys inversions que Madrid o altres territoris de l’Estat.
Tenim el govern més progressista de la història de l’Estat i una evident capacitat de pressió a Madrid d’ERC i Junts. Com valoreu que, així i tot, la Generalitat no aconsegueixi resoldre-ho?
O. S.: El govern català també hauria de fer la seva feina i haurà de ser la seva prioritat. Ens afecta de manera transversal a les nostres vides, en termes de justícia climàtica, de classe social i ho pateix molt més la població de la plana de Lleida o de l’Alt Pirineu que la gent de l’àrea metropolitana i la gent de classe treballadora que no pas qui pot permetre’s omplir un dipòsit de benzina tal com estan els preus. Tenen una responsabilitat i no volem tirar pilotes fora. La lectura que fem és que s’han de posar les piles, sigui la Moncloa, la Generalitat de Catalunya o l’Ajuntament de Barcelona.
Quan vau presentar la primera campanya a molta gent ens va venir al cap el «No vull pagar» dels peatges de les autopistes. En què us inspireu en la vostra lluita?
A. M. D.: D’entrada en la vaga de tramvies de l’any 1957 a Barcelona. A conseqüència d’una apujada del preu dels bitllets i per unes condicions de vida pèssimes, la decisió de la gent de no pagar el bitllet va comportar que l’alcalde va haver de dimitir. També el cas de Xile. Comencen colant-se al Metro els estudiants i acaben amb un procés constituent. Agafar aquests referents per veure que la mobilització serveix i el «no vull pagar» és un molt bon exemple. No deixava de ser una forma de desobediència i d’organització popular que no requeria ni tan sols d’una xarxa. S’ha de mantenir el dret a la protesta perquè hi ha fets que no són justos, en el cas del «no vull pagar» perquè hi havia una empresa enriquint-se a costa dels peatges de milers de catalans. Entenem que potser no totes les mobilitzacions comporten un canvi, però sí que tots els canvis venen acompanyats de mobilitzacions i protestes.
Com us organitzeu arreu del país per fer les accions i les encartellades?
O. S.: Ens coordinem amb la gent que forma part de la xarxa territorial. És un procés natural de teixir la xarxa amb gent que et vas trobant i coneixent en la vida política i social del país. Ens coordinem amb grups de Signal, intentant mantenir certs nivells de seguretat perquè ja sabem que no és senzill poder-ho fer amb llibertat en aquest país, ni a l’Estat ni a Catalunya. Volem que sigui un moviment que pugui arribar arreu i això ho tenim garantit amb gent a totes les comarques, però a banda volem que més gent s’hi sumi i ho apliqui al seu poble o barri a la seva manera, com s’imagini.
Patiu per les sancions? Com afronteu les conseqüències repressives de la desobediència civil?
A. M. D.: Encara no ens ho hem plantejat gaire, bàsicament perquè no ens ha arribat res. Dubto que si ho fa molta gent puguin arribar a denunciar i posar multes a tothom. RENFE pot obrir procediments administratius, en podran obrir un, quinze o cinquanta, però si n’ha d’obrir milers la cosa canvia. S’ha d’entendre que les accions de desobediència comporten uns costos individuals i que qui no ho vulgui assumir no passa res, és comprensible. També ens multen per anar a aturar desnonaments i a ningú se li acut deixar d’anar-hi. Fa unes setmanes multaven a la gent del Bloc Llavors, però és que és l’única manera, cal que sigui massiu, cal fer-ho gros, és com acaben funcionant les accions de desobediència civil. A nosaltres tampoc ens fa especialment gràcia sortir a donar la cara als mitjans, ja sabem com va, hi ha molta gent pillant per la repressió a la dissidència política en aquest país. Multes, acusacions demencials, gent a la presó i gent a l’exili, però les expectatives de futur són un desastre i arriba un moment que dius «som-hi».
Penseu que vivim en una democràcia?
O. S.: No. Estic molt emprenyat. No obstant això, tampoc vull entrar en si és o no una qüestió democràtica. Estem demanant que es compleixin les inversions a Rodalies, no estem demanant que pengin al rei d’Espanya. No és tant una qüestió de democràcia, sinó de coherència ideològica i política.
Passen coses molt greus i hi ha poca reacció. Dissabte vinent tornarà el rei emèrit Juan Carlos I, amb moltes evidències de corrupció durant el seu regnat, però probablement no passarà res…
O. S.: Precisament per això no ens queda altre remei que intentar mantenir la mobilització. L’Estat no canviarà, les clavegueres no canviaran, la inacció dels governs no canviarà. Doncs, almenys, que canviï la resposta de la gent i a veure si forcem els canvis. Quants anys fa que patim retards i avaries constants en el servei de Renfe a Catalunya? Com ens afecta això? I com afecta al planeta? I ningú ha fet res, tot i passar-hi governs de tots els colors. Ara “el Gobierno más progresista de la historia” amb ministres comunistes no està complint tampoc amb les inversions i l’any passat n’executava un 20% de les previstes. Doncs escolta, a veure si aquest canvi el generem a partir de la mobilització.
