La madrilenya Itxi Guerra es defineix com a “estudiant d’educació social, scout i lisiada”. Guerra, com qui escriu aquestes línies, va néixer amb paràlisi cerebral i té reconeguda una discapacitat. Des de ben petita, va començar a buscar informació sobre la discapacitat perquè no li convencia ni la que rebia del sistema sanitari –que entén que la discapacitat és una característica negativa d’un individu concret i que requereix d’unes cures per pal·liar les conseqüències negatives d’aquesta característica– ni el model social que defensen les principals organitzacions pels drets de les persones discapacitades. Ara, s’ha convertit en una destacada activista del moviment anticapacitista radical a Madrid, i difon la seva activitat i idees des del blog Lucha Contra el Capacitismo i imparteix xerrades en diferents centres socials parlant de gènere i discapacitat.
La Generalitat de Catalunya considera 611.035 catalanes com a discapacitades, és a dir, al voltant del 8% de la població. Si bé els criteris per determinar qui és o no discapacitat són objecte de debat, aquesta dada sí que ens serveix per veure quina importància té aquest fenomen a les nostres societats. Les opressions que pateix aquest segment de la població són sistemàticament invisibilitzades, com ho mostra el fet que moltes de les persones discapacitades ni tan sols coneguin exactament què significa el terme “capacitisme” i “anticapacitisme”. És molt difícil trobar informació en català o castellà fora del paradigma mèdic, per això, tenia moltes ganes de compartir dubtes, inquietuds i propostes amb Itxi Guerra. El resultat és aquesta conversa: hem discutit sobre els diferents models a l’hora de concebre la discapacitat, les diferents situacions en què es manifesta el capacitisme, com interacciona amb altres sistemes d’opressió i com articular un moviment anticapacitista potent i radical.
Les principals associacions que reclamen drets per les persones discapacitades s’ubiquen dins del model social que entén que les persones que tenen una discapacitat pateixen una opressió a causa d’una interacció objectiva i un entorn social discapacitador i concep la discapacitat com una construcció social. Tu apostes per un altra manera d’entendre la discapacitat que és el model crític o radical…
Jo estic d’acord en què hi ha una diversitat de cossos: per exemple, jo tinc una lesió cerebral que és objectiva i biològica. Però el model social distingeix aquesta diversitat de la normalitat i diu que el cal fer és canviar l’entorn per incloure cossos que se surtin de la norma. En canvi, el model radical no es limita a admetre la diversitat de cossos, sinó que, a més, vol trencar la norma des de la base. En aquest sentit, el model social lluita perquè es reconeguin uns drets però no per acabar amb la norma. El model crític m’agrada més perquè té una perspectiva política més clara i ho analitza tot des d’una perspectiva interseccional, és a dir: jo, per ser dona i discapacitada, pateixo unes violències diferents que un home discapacitat. Així doncs, la lluita no és només pel reconeixement de drets, sinó per la justícia social. A l’Estat Espanyol, el model social està representat pel Fòrum de Vida Independent i tendeix cap a allò burgès o estatal i no ens permet concretar la lluita a la mobilització diària i a la militància.
Així doncs, el model social podríem dir que se centra en demandes concretes a institucions estatals, mentre que el model radical vol canviar aspectes culturals més estructurals des de la base, com podria ser el llenguatge?
“El moviment Cripple punk pretén desafiar la norma mitjançant el qüestionament de la idea de la persona ‘disca’ com una persona que no ha trencat mai un plat: una persona que no es droga, que no folla…”
Exacte. Jo veig que el model social planteja la lluita de dalt a baix i el model crític de baix a dalt o des de l’horitzontalitat. El model social pot estar bé a nivell institucional, però no serveix per introduir aquest tema a l’agenda pública. Per exemple, els de dalt podrien abolir el tema de l’esterilització forçada, però si a ells no els convé perquè no hi ha lluita al carrer mai ens concediran aquest dret. Des del model radical o crític, el que es diu és: prenguem-nos això per la nostra mà. Sempre hi ha aquesta tensió entre el fet que un es limita a demanar el reconeixement de drets i l’altre va més enllà i demana canviar la idea de normalitat. Tot i així, és veritat que el model social no rebutja totalment la lluita de base. De fet, les grans protestes als EUA dels anys 70 i 80 sorgeixen del model social i és a patir d’aquestes protestes quan es formula el model radical com una resposta a les limitacions del model social.
Quina és la relació entre aquesta proposta política i el moviment Cripple punk?
El Cripple punk és un moviment de persones esguerrades, per a persones esguerrades i per persones esguerrades, que s’inicia a Tumblr l’any 2010. Es relaciona amb el model crític perquè pretén desafiar la norma mitjançant el qüestionament de la idea de la persona disca com una persona que no ha trencat mai un plat: una persona que no es droga, que no folla… Aquesta idea és un mite que s’ha creat sobre nosaltres i ens diu que hem de ser algú que potser no volem ser. A més, qüestionar aquest mite també ens permet trencar l’estigma sobre el llenguatge que fa que sempre haguem de fer servir paraules superboniques com “diversitat funcional” o “persones amb necessitats especials”. Això ens permet generar un discurs propi a les persones discapacitades, sense que institucions o associacions de familiars (com l’ONCE) facin un tipus de discursos que són terribles: són familiars demanant drets sense deixar espai a les persones del propi col·lectiu. Tot això també es relaciona amb el model crític pel paper central que té el llenguatge. El model radical proposa apropiar-se algunes paraules que han estat utilitzades per insultar-nos com ha fet el moviment LGTB amb paraules com “marica” o “bollera”. En el nostre cas, paraules com “tolida”, “esguerrada”, “disca”… es consideren un insult perquè sempre s’han considerat així, però si nosaltres ens les apropiem, les podem ressignificar.
Reivindiques l’ús de la paraula disca o discapacitada en comptes de persones amb discapacitat o persona amb diversitat funcional. Per què?
“El terme ‘diversitat funcional’ pot ser útil en alguns contextos d’intervenció social, però no et posiciona políticament. No descriu la desigualtat de poder que existeix: les no-discas estan a dalt i les discas a baix”
En primer lloc, utilitzo “discapacitada” perquè crec que em defineix i, de la mateixa manera que una persona lesbiana no diu amb persona “amb lesbianisme” o una dona no es diu persona “amb donisme”, jo no vull que em defineixin com “persona amb discapacitat”. No és un complement, sinó que és una cosa inherent a mi i em defineix. Dir persona “amb discapacitat” sento que seria perpetuar la idea del paradigma mèdic; que és un complement que es pot curar, com dir persona amb constipat. Jo seré discapacitada fins que la societat sigui accessible i destruïm el capitalisme, el capacitisme i tots els sistemes d’opressió. En segon lloc, crec que el terme “diversitat funcional” pot ser útil en alguns contextos d’intervenció social, però no et posiciona políticament. No descriu la desigualtat de poder que existeix: les no-discas estan a dalt i les discas a baix. Jo dic, d’acord, totes som diverses, però hi ha unes diversitats que fan que ens assassinin, ens tanquin… Al final és com si enlloc de parlar de dona parléssim de persones, òbviament les dones són persones, però pateixen unes violències específiques per el fet de ser dona.
I prefereixes la paraula “no-discapacitada” a altres paraules com capacitada…
La veritat és que tinc dubtes i és un debat intern que no he resolt. Però, ara mateix, faig servir la paraula no-disca per dues raons. Primer, crec que la paraula capacitada remet a la idea que hi ha algú capaç i algú no capaç i que les persones capaces són les que decideix el sistema capitalista. En segon lloc, crec que la paraula no-discapacitat és una forma d’empoderament perquè defineix el grup opressor a partir de les oprimides.
Una crítica que se li fa a el model radical és que quan ataca la norma dificulta el fet de poder argumentar a favor de mesures de discriminació positiva. Per exemple, si considerem que la ceguesa no és una limitació “objectiva” sinó que és producte d’un constructe social, llavors no té sentit destinar una part especial dels pressupostos públics a investigar la ceguesa. Què opines sobre aquesta crítica?
El model crític el que diu és que la lluita s’ha de fer des de baix i plantejar les necessitats des de la base. El que està clar és que a mitjà termini no estem en condicions d’aconseguir una societat totalment accessible perquè el capitalisme ens ho impedeix. Potser no és tan important que investiguin molt sobre nosaltres, sinó construir xarxes de suport. Sí que és veritat que hi ha investigacions que estan guais i que milloren la vida de les persones amb determinades condicions, però n’hi ha altres que no s’ajusten a les necessitats del col·lectiu. Moltes d’aquestes crítiques es fan sense parlar amb la penya disca i, precisament, el que reivindica el model crític és construir des de baix. El problema de l’anticapacitisme és que molta informació està escrita per persones no-discas. És com si ens forméssim sobre feminisme amb textos d’homes.
Potser es tracta d’entendre que allò que millorarà les nostres condicions de vida no és la investigació, sinó la lluita política, no?
És clar. Ara mateix el que es necessita és suport mutu. Es poden donar milions per investigar, però de què serveix si això no arriba a la base? Potser pot servir a les discas amb poder adquisitiu que podran accedir als resultats d’aquesta investigació, però la majoria de persones discas no necessiten això. L’altre problema és que no hi ha un moviment anticapacistista consolidat a l’Estat Espanyol i sense un moviment fort –com el feminista, l’ecologista o l’antiracista– és molt difícil construir xarxes de suport mutu.. A mi em passa que estic en espais polítics on sóc l’única i primera persona disca i he de fer moltíssima feina.
A més, crec que el fet de ser l’única persona disca en molts espais sumat a la poca consciència col·lectiva fa que moltes vegades t’arribis a qüestionar si estàs sent massa primmirat…
“Quan no et planteges adaptar l’espai ja estàs negant l’entrada d’algunes persones per la seva pròpia opressió. És com si neguéssim l’entrada a les dones de determinats col·lectius només pel fet de ser dones”
Totalment. Moltes vegades la lluita anticapacitista es pren com una lluita de segona. Primer parlem de feminisme, antirracisme, anticapitalisme… I ja després parlem de si adaptem o no l’espai. Quan no et planteges adaptar l’espai ja estàs negant l’entrada d’algunes persones per la seva pròpia opressió. És com si neguéssim l’entrada a les dones de determinats col·lectius o centres socials només pel fet de ser dones. És fort. Abans comentaves que moltes de les crítiques als models vénen de persones no-discas. Personalment, com a persona discapacitada, moltes vegades em qüestiono quina legitimitat tinc per parlar en nom dels discapacitats quan tinc unes limitacions molt menors a altres persones del col·lectiu i han experimentat violències que no conec… Jo també m’ho he plantejat molt: quant disca sóc? Com si fos una cosa que es pugui quantificar com fa l’estat amb les targetes. Però això passa amb totes les lluites. No existeix una definició de ser disca de la mateixa manera que no hi ha una definició de ser dona. Crec que tenim aquesta legitimitat per parlar, però si alguna persona diu: “mira, jo també pateixo aquesta violència que tu no pateixes”, li diem d’acord i cap problema. Al cap i a la fi, som persones que no ens afecta només una opressió. Cal veure-ho des d’una perspectiva interseccional, lògicament ens afectaran violències diferents, però amb punts en comú. Jo parlo com a dona, blanca, cis i esguerrada i estic exposada a unes violències diferents a tu, que ets un home, però també diferents a una persona que no té una mà. La discapacitat és un espectre com ho és el gènere. Òbviament, no podem parlar en nom de totes les persones discas però és que jo tampoc ho pretenc. Simplement, posar les bases teòriques que compartim les discas per enfortir la lluita política. Per exemple, la manca d’accessibilitat –física o cognitiva– és un tema que ens afecta a totes.
Què n’opines de les mesures de discriminació positiva que només beneficien a les persones amb discapacitat acreditada?
Des del model radical acceptem que les persones són o no discapacitades independentment del que digui una targeteta que et dóna un número amb el teu grau de discapacitat. Però a l’Estat no li interessa acceptar aquest marc perquè es veuria desbordat si vol atendre les necessitats de totes. Llavors, és una merda perquè les persones que el model mèdic ens cataloga com discapacitades tenim aquests avantatges, encara que no estiguem d’acord amb aquest paradigma. A mi no m’agrada aquesta situació però sempre utilitzo aquests avantatges. Si al parc d’atraccions puc pagar 20 euros per dues persones, ho faig [riu]. També crec que podem lluitar des d’aquí: és una forma de sabotejar el sistema des de dins. Per exemple, en el tema de la universitat [les persones amb un grau de discapacitat acreditat superior al 33% només paguen les despeses de gestió], si la teva família no té diners i ningú et contracta, és l’única manera de poder estudiar. O el fet que hi hagi uns llocs reservats a les empreses, és que és l’única forma que ens contractin sent discas. I, en aquest sentit, sí que és veritat que les persones discas que no estan acreditades tendeixen a no ser llegides com discas i tenen menys dificultats per trobar feina que una persona amb cadira de rodes. Al final, existeixen uns estereotips que condicionen la teva qualitat de vida.
Ho hem comentat a llarg de l’entrevista, el moviment anticapacitista té molta menys força que altres moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. Tinc la sensació que una de les tasques prioritàries és visibilitzar-se. Explicar clarament què és el “capacitisme” i per què s’ha de destruir…
“És important dotar el moviment d’una idea política forta i això implica construir aliances amb altres col·lectius oprimits. Al final, el capacitisme està a l’arrel d’altres opressions”
Totalment. Molt poques persones no-discas coneixen la nostra opressió i hem de sortir i posar nom a aquesta opressió, assenyalar les violències concretes que existeixen. És veritat que no hi ha un moviment anticapacitista com a tal i això ens impedeix tenir una agenda molt concreta de demandes, però, sí que crec que és convenient des de les individualitats dotar els espais polítics i socials en els quals ens movem d’una visió anticapacitista i des d’aquí construir el moviment. Per exemple, en el Centre Social de la Piluka de Madrid, una amiga que militava allí va proposar que jo fes una xerrada sobre anticapacitisme. Llavors, diverses persones discas de barri es van acostar a la xerrada i, després, es van implicar a el centre i es va construir una mica de moviment. Van començar a pensar com fer accessible l’espai… De moment només ho podem fer a petita escala i no podem canviar-ho tot, però es pot fer la vida una mica més accessible. He de dir que porto tres anys fent xerrades i he notat un canvi brutal: no sortim en tots els comunicats; però a algunes manis hi ha intèrprets en llengua de signes, de vegades s’esmenta l’anticapacitisme… Encara estem lluny d’articular un moviment a tot l’Estat, però estem fent les coses bé. El moviment disca a l’Estat Espanyol, a diferència d’altres països com EUA, ha estat molt poc polititzat i poc present en les lluites. Crec que és molt important polititzar totes les persones discapacitades perquè es mereixen estar polititzades i tenir tota aquesta informació que els condiciona la vida. També crec que és important dotar el moviment d’una idea política forta i això implica construir aliances amb altres col·lectius oprimits. Al final, el capacitisme està a l’arrel d’altres opressions. En molts períodes històrics, s’ha considerat que les dones eren menys vàlides perquè tenien problemes d’histèria. O, inclús en l’actualitat, persones del col·lectiu LGTBI són considerades malaltes.
El discurs hegemònic quan parlem de discapacitat, de l’ONCE i altres col·lectius relacionats amb l’esport, és el discurs neoliberal basat en el “si vols, pots” i que no hi ha límits, que és un discurs que, des del meu punt de vista, comporta molta frustració perquè és mentida, però veig que és molt atractiu. Creus que aquest tipus de discursos s’han de combatre frontalment o és possible reapropiar-se’ls?
Jo ho combatria frontalment. És un discurs que ve de la burgesia: si tens pasta i et pots comprar deu pròtesis, òbviament sí que si vols, pots. Aquest tipus de discursos despolititzen la lluita anticapacitista. Som tan invisibles perquè hi ha gent que diu que l’única discapacitat és la que et poses tu o que et pots curar amb ganes… Si ho analitzes històricament el moviment anticapacista va sortir al mateix moment que el moviment antiracista, ecologista o feminista. Per què el moviment anticapacitista té molt menys pes que els altres? Doncs perquè hi ha hagut un discurs que ha entès la discapacitat com una cosa individual i no com una cosa col·lectiva. A més a més, es va pretendre institucionalitzar tot el tema de la discapacitat als EUA, i a la merda el moviment global. És una mica com el 15-M, els carrers s’han buidat perquè el moviment s’ha institucionalitzat massa. També crec que és molt més fàcil tancar les persones discas; ja sigui a presons, residències o hospitals… sense accessibilitzar carrers. A la resta de moviments et poden posar multes, però això no t’impedeix sortir (tret que siguis disca). En canvi, moltes de nosaltres directament no podem sortir.
He vist que en conferències ets crítica amb la frase d’Emma Goldman de què si no es pot ballar, no és la meva revolució…
“La gent creu que lluitar consisteix a cremar contenidors i estar en totes les manis. Crec que és una visió molt capacitista i perpetua idees capitalistes de valorar les persones en funció de la seva capacitat de produir”
Es parla molt la idea que la lluita està als carrers, però crec que no només està als carrers. La gent creu que lluitar consisteix a cremar contenidors i estar en totes les manis. Crec que és una visió molt capacitista i perpetua idees capitalistes de valorar les persones en funció de la seva capacitat de produir. Cuidar-se i descansar és imprescindible per mantenir una lluita decent. Bé, una lluita i una vida decents. Què passa si no pots ballar? Què passa si no pots lluitar normativament? Les lluites han de tenir en compte les persones discas. Ara, amb la COVID ha ressorgit l’anticapacitisme perquè s’han revaloritzat les formes de lluita no normatives. Sempre es diu: “les xarxes no són guais, no és lluita de veritat”. Però quan estem tancades, llavors les xarxes sí que es converteixen en importants. Però… què passa amb les persones que sempre estan tancades?
Pots recomanar pel·lícules o llibres per a qui vulgui saber més sobre anticapacitisme?
De la pel·lícula que estic enamorada és Crip Camp, que està a Netflix i és l’hòstia. Parla de l’aparició del moviment anticapacitista, es veu un moviment super totxo i surten els Panteres Negres… és meravellosa. Una altra peli que està molt bé és Special, també de Netflix. Llavors, de llibres, jo recomanaria especialment Lectura fácil: ni amo, ni Dios, ni marido, ni partido de futbol de Cristina Morales, una dona no-disca, que és una novel·la de quatre germanes discapacitades que se surten del cànon normatiu de la “bona disca“. Llavors, més a nivell teòric, hi ha altres llibres d’autores discas com Disabilities studies readers de Lennard J. David, que es focalitza en la interseccionalitat o qualsevol de Janny Morris.
