La proposta de construir una canonada que connecti la xarxa Ter-Llobregat i la del Consorci d’Aigües de Tarragona va entrar en escena a mitjan desembre, de la mà de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua (format pels col·legis d’enginyeria de camins, enginyeria industrial, enginyeria agrònoma i el d’economistes). Una resposta davant les restriccions per la sequera que, més recentment, ha estat reivindicada per organitzacions empresarials del sector turístic i, també, per Foment del Treball.
El plantejament va fer saltar, de bon inici, les alarmes a la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), ara, en plena campanya de reactivació. “Ja ningú parla de transvasament a Barcelona, tothom ha après que no es pot dir, però en un context de més escassetat d’aigua, més ulls es fixen en l’Ebre per treure’n”, assegura Josep Sabaté, activista de la PDE. Hi està vinculat des dels inicis, fa dues dècades. L’any 2000 ell encara era un adolescent i implicar-s’hi, explica, va ser “natural”. “Tothom estava preocupat pel riu, hi havia una consciència col·lectiva que no érem conscients que existia, i té molt a veure amb el vincle i l’estima al territori”, valora. La població de les Terres de l’Ebre va mobilitzar-se massivament per frenar el Pla Hidrològic del Partit Popular i ho va aconseguir. Tanmateix, fins avui, la necessitat de clamar que el riu és vida no ha perdut vigència.
La Generalitat ha descartat la interconnexió de conques pel dany que podria generar en la de l’Ebre. Per què esteu tan preocupats en aquest moment, si construir la canonada no és una mesura que estigui sobre la taula?
El transvasament de l’Ebre a Barcelona s’intenta fer des dels anys setanta. Es va tornar a intentar als anys 80 i als 90. El 2000, amb el Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular, hi havia una part de transvasament —que majoritàriament anava cap al País Valencià— que es preveia que anés cap a Barcelona. El transvasament de l’Ebre forma part d’un projecte estratègic, i pràcticament ideològic, d’un sector de poder amb molt pes. El 2008 amb la sequera es va tornar a posar sobre la taula la interconnexió de xarxes, i no dubtàvem que tornarien a fer-ho. I sempre són els mateixos sectors econòmics i polítics els qui la defensen.
“Els transvasaments de l’Ebre són un punt estratègic per continuar amb el model de creixement il·limitat”
No és una qüestió conjuntural, sinó que la conjuntura serveix com a pretext, com a doctrina del xoc, per intentar tirar endavant un projecte que, sense aquesta conjuntura, seria molt difícil d’acceptar socialment. Quan va haver-hi el temporal Glòria, tota Catalunya estava molt sensibilitzada sobre la fragilitat del delta. En només quatre anys veiem que ha canviat la situació, i no ens sorprèn gens. Els transvasaments de l’Ebre són un punt estratègic per continuar amb el model de creixement il·limitat, de més turisme, expansió de projectes agroindustrials i d’exportacions. No oblidem que de l’Ebre ja se n’han fet nou transvasaments. Ara, del transvasament a Barcelona, en diuen interconnexió de xarxes. Però el projecte és el mateix.
Per tant, veieu necessari recuperar múscul social, per si també guanya múscul la proposta de la interconnexió, en un altre escenari polític?
De la mateixa manera que els lobbies transvassistes estan fent la seva feina, nosaltres hem de fer la nostra per tal de sensibilitzar el conjunt del país amb què aquest transvasament és negatiu per al conjunt de Catalunya. També, per construir aliances amb sectors de l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment el moviment veïnal, el moviment pel dret a l’habitatge i moviments contraris a projectes com l’ampliació de la terminal del port i l’aeroport. Per nosaltres són diferents cares d’un mateix model que deixa, per una banda, sense dret a la ciutat i sense dret a l’habitatge i, per l’altra, asseca els rius.
Quan exposeu els motius per oposar-vos a la interconnexió de conques; a un nou transvasament, mencioneu, a més del model de desenvolupament que nodreix, també el desequilibri territorial. Què té a veure amb les polítiques amb relació al riu Ebre? I què caldria per revertir-lo?
L’economia i el futur se’n va cap on va l’aigua. Des dels 80, existeix el transvasament de l’Ebre a Tarragona, que té el nom de Consorci d’Aigües de Tarragona, i en aquests 40 anys les terres de l’Ebre no han parat de disminuir en població, activitat econòmica i infraestructures de transport, com les ferroviàries que reclamem des de fa molt i que no arriben mai, a més d’altres que necessitem per al nostre desenvolupament social, econòmic i cultural.
“És el mateix model econòmic el que deixa, per una banda, sense dret a la ciutat i sense dret a l’habitatge i, per l’altra, asseca els rius”
Hem estat un territori que s’ha prioritzat per a infraestructures de producció d’energia, com són les centrals nuclears, i per treure’n l’aigua. És una visió molt extractivista del territori, i té molt poc en compte el que pot necessitar. La nostra proposta de país equilibrat territorialment és que tothom tingui oportunitats de futur als seus pobles i ciutats. Un país amb grans concentracions de població a un lloc i gran despoblament en altres genera, entre altres, grans problemes ambientals, com la gestió de residus i l’ús d’aigua. El transvasament ha estat un factor clar de desequilibri territorial. La Plataforma en Defensa de l’Ebre aglutina sectors productius i ecologistes i defensa que tinguem oportunitats de desenvolupament al nostre territori respectant el mateix territori, que no vol dir fer el Hard Rock a les Terres de l’Ebre.
El cap de setmana passat, rere la consigna “Defensem el Camp”, moviment ecologista i pagesia us vau plantar a l’AP-7 per denunciar, entre d’altres, com s’està gestionant l’aigua. Tanmateix, també hem vist recentment, en el marc de les mobilitzacions de la pagesia, com hi ha demandes del sector (en relació amb l’ús de pesticides, flexibilització del pla de sequera…) que xoquen amb les que defensa l’ecologisme. És una relació complexa? En la defensa del riu Ebre, també?
És un sector molt ampli, amb moltes veus, i per tant ens resulta complicat parlar-ne en termes generals. Cal veure si estem parlant d’explotacions familiars o mitjanes arrelades al territori, o si és una multinacional. Tampoc és el mateix un rec de subsistència o de suport a cultius de secà que donar suport a polítiques d’expansió del regadiu en llocs que són de secà.
“Hem de trobar l’encaix entre la conservació dels rius i els ecosistemes, la sobirania alimentària i la supervivència de la pagesia”
La pagesia l’hem de defensar per l’impacte positiu en el territori. Hem de trobar l’encaix entre la conservació dels rius i els ecosistemes, la sobirania alimentària i la supervivència de la pagesia, perquè és un sector estratègic i essencial, no només alimentàriament, també culturalment i pel que representen pel territori. Nosaltres tenim bona relació amb la pagesia de les Terres de l’Ebre, que, de fet, s’ha vist afectada per les restriccions. Malgrat tenir el riu allí la vora, l’estiu de 2023, els arrossaires del delta han tingut la meitat d’aigua respecte d’altres anys. I aquest és el riu que voldrien transvasar de nou. Tothom ha vist el que ha passat a Doñana: grans cultius l’han assecat. Hem de posar-ho sobre la taula i hem de reforçar els espais de diàleg entre el moviment ecologista i la pagesia perquè tenim més punts en comú que en contra.
La PDE neix l’any 2000, davant el Pla Hidrològic Nacional durant el govern de José María Aznar. Vint anys després, els reptes i necessitats a què respon la PDE han evolucionat?
Naixem per aturar el Pla Hidrològic del Partit Popular i, amb més ganes i ingenuïtat que no pas estratègia, vam aconseguir articular un moviment social capaç de tornar a fer grans mobilitzacions socials a Catalunya. Jordi Pujol deia que la seva gestió del Pla Hidrològic havia marcat el seu final polític. El final dels 23 anys de govern de Convergència, en part, venen motivats per la sacsejada de la mobilització entorn de la defensa de l’Ebre. Tota aquella mobilització va servir també per generar un canvi cultural en relació amb la identitat del territori mateix. L’any 2000, ni les Terres de l’Ebre tenien consciència de ser-ho, ni la gent de la resta de Catalunya sabia de què parlàvem amb Terres de l’Ebre. Avui, la visió és de lluita en defensa del territori.
“Amb la sequera del 2008, el Tripartit proposa el transvasament, i tot allò que pensàvem que havia estat assumit per la classe política i la societat, veiem que no. Ara ens passa el mateix”
L’oposició als transvasaments i el concepte de nova cultura de l’aigua s’instal·len en aquells anys a l’agenda política i mediàtica. Ara bé, com passa amb el canvi climàtic: tenim molt après el discurs, però amb l’acció som una mica trumpistes il·lustrats; anem fatal. Amb la sequera del 2008, el Tripartit proposa el transvasament, i tot allò que pensàvem que havia estat assumit per la classe política i la societat, doncs veiem que no ho estava. I ara ens passa el mateix. Però ja ningú parla de transvasament. Tots els polítics saben que no poden dir transvasament. El que ha canviat avui és que tenim una força que fa vint anys no teníem.
Què hi ha en risc amb el delta en risc?
El del delta de l’Ebre és un sistema molt fràgil. S’ha anat construint al llarg de segles a partir dels sediments que anaven arribant al mar, i també de l’activitat humana: tal com el coneixem també és fruit de l’activitat dels arrossaires, que han format aquest mosaic agrícola entre llacunes, que li ha donat molt de valor ecològic. Des dels anys cinquanta, els embassaments que es van construir retenen un 90% dels sediments. Si no hi ha sediments, la costa no té capacitat de regenerar-se amb sediments. Per tant, fa 70 anys que el delta de l’Ebre està en contínua regressió. Recula uns 15 metres a l’any. I ho veiem. Jo tinc el record d’anar de menut a la platja de la Marquesa i caminar molt per arribar a l’aigua, i això ja no és així. És dur.
“L’índex WEI (Water Exploitation Index) xifra en un 31% el consum de més que té Catalunya respecte a les seves reserves d’aigua”
Prens consciència que el teu territori s’està ensorrant. Haurien d’arribar nous sediments i sobreposar-se damunt els que ja hi ha per mantenir el nivell. El delta s’enfonsa i el mar puja arran del canvi climàtic. Els informes de l’IPCC informen que el 2050, si no hi ha canvis en la gestió del riu, el delta no té viabilitat. El delta dins és com una esponja i té, o bé aigua salada, o bé aigua dolça. Si l’aigua és salada, hi ha vida que no pot subsistir. Les grans riuades el que fan és netejar, regenerar i que hi torni la vida. Els discursos anticientífics que diuen que l’aigua es perd al mar no tenen cap mena de sentit. Tot l’ecosistema marí també depèn del riu. Els anys que el riu Ebre baixa ple es veu un creixement dels peixos i de la fauna marina, tant a Tarragona, com al País Valencià com a les Illes Balears. L’aigua dolça necessita baixar amb prou força per arribar al mar.
Per això reivindiqueu, més enllà d’evitar cap interconnexió de xarxes o transvasament més, que el riu recuperi el seu cabal. Què ha de passar perquè això sigui possible?
Tècnicament és viable, el problema és la cobdícia sobre l’aigua. Encara més en un context d’augment de la temperatura i davallada de les precipitacions constants i en què l’aigua serà un bé cada vegada més escàs.
“Tenim la imatge de l’os polar al qual se li desfà el gel als peus a causa de l’escalfament global, però el delta de l’Ebre és la realitat més propera que veurem desaparèixer si no es prenen les mesures per evitar-ho”
És una lluita d’interessos dura, però creiem que tenim la força, no només per evitar un nou transvasament, sinó per reclamar que el riu Ebre sigui un riu amb vida i que el delta pugui subsistir. Tenim la imatge de l’os polar al qual se li desfà el gel als peus a causa de l’escalfament global, però el delta de l’Ebre és la realitat més propera que nosaltres veurem desaparèixer si no es prenen les decisions per evitar-ho. El delta és un parc natural amb molta biodiversitat. És una riquesa.
La negativa del territori davant els plantejaments de transvasaments, o interconnexions, s’ha plantejat com a insolidaritat territorial. Com ho valores?
És cínic que hi hagi sectors empresarials que juguin a fer una guerra territorial, en lloc de plantejar quin model necessitem per a poder mantenir la vida i la nostra societat amb unes garanties de justícia social i sense trinxar el territori. És important trencar-los el marc de conflicte territorial i situar-ho en un pla de conflicte social davant de determinats interessos. La pregunta és, a més dels impactes en la conca d’on es treu l’aigua, allà on la volen dur, per a què servirà i a qui servirà? En el dret a la vida, a la natura, a ecosistemes vius, ens hi trobem molta gent que està defensant el dret a l’habitatge i a una ciutat que no sigui un parc temàtic per a turistes.
“El gremi d’hotelers va dir que seria una vergonya que Barcelona no tingués les piscines plenes a l’estiu. S’estan fent moltes pressions”
La disponibilitat d’aigua hauria de limitar el creixement de les activitats. No poden fer un Pla Director Urbanístic amb 217.000 habitatges nous a l’àrea metropolitana de Barcelona, perquè no hi ha la disponibilitat d’aigua per continuar creixent. El que s’ha de fer és recuperar pisos i infraestructures dedicades al turisme, no construir més.
Què defineix la cultura de l’aigua que defenseu?
La nova cultura de l’aigua demana adaptar la teva vida a aquelles reserves d’aigua que tens, garantir la qualitat i la vida dels aqüífers, dels rius, dels pous, de les zones humides, i no viure-hi d’esquena. L’Índex WEI (Water Exploitation Index), que l’utilitzen les Nacions Unides i els Estats, xifra en un 31% el consum de més que té Catalunya respecte a les seves reserves d’aigua. Una mirada no tan extractivista del territori també permet una economia: els musclaires a les bahíes del delta també generen economia. També ho fa l’agricultura que hi ha. Hem de defensar que el que nosaltres plantegem no està en contra de l’economia, sinó a favor d’una economia en què les persones i els ecosistemes tenen un paper central.
La Taula Nacional de l’Aigua és l’espai previst pel Govern per tal que agents econòmics i socials marquin la “nova política de l’aigua”. Diries que s’hi està avançant?
La Generalitat no aposta per un canvi de model. Estem en un moment crític i ens ha de permetre plantejar una crítica al model i alternatives. De la sequera en podem sortir amb una mirada encara més extractivista, neoliberal i tecnooptimista, és a dir, una mirada que no considera que hem de parar de créixer i que, si cal l’aigua, ja durem l’aigua d’on sigui, o ja la fabricarem. O bé aconseguir una reflexió social i política, i potser empresarial, de quins recursos tenim i com els gestionem. De la Generalitat el que més ens manca són dades dels consums d’aigua per tipologies de sectors econòmics i indústries. A les conques internes s’ha permès una reducció dels cabals ecològics que posen en risc la supervivència dels ecosistemes i això ens preocupa molt. El gremi d’hotelers ja va dir que seria una vergonya que Barcelona no tingués les piscines plenes a l’estiu i que el transvasament de l’Ebre calia per assegurar això. És una situació complexa en què s’estan fent moltes pressions.
