Periodista, llicenciat en Sociologia i en Ciències Polítiques per la Universitat de València i especialitzat en el màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona. L’any 2018 va publicar el llibre Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de Valencia, fruit de la beca de periodisme d’investigació Josep Torrent atorgada per la Unió de Periodistes Valencians i la Institució Alfons el Magnànim, sense la qual, reconeix Marco, no existiria, ja que el va dotar dels recursos econòmics necessaris per a realitzar
la investigació.
Quin és el motiu que et porta a realitzar aquesta investigació?
M’interessava sobretot el reciclatge que es va fer en la Transició de destacats agents de la repressió franquista a partir de la mort de Franco. Eixe fenomen em pareixia prou interessant i vaig pensar que, per a explicar-lo, calia explicar les arrels històriques de la repressió policial franquista i en concret de la Brigada Politicosocial. A diferència d’altres països, com podrien ser Portugal, Alemanya o França, a l’Estat espanyol la repressió de la dictadura és un tema que està molt poc investigat i que és interessant tant per a les persones que des de l’antifranquisme van viure i van patir eixa repressió com per a les noves generacions de hui en dia que també volem conéixer la memòria històrica d’aquest país.
Quan i com sorgeix la Brigada Politicosocial (BPS)?
A finals del segle XIX l’Estat espanyol es troba amb una situació de violència insurreccional per part de l’anarquisme, un moviment que té una força descomunal. Les arrels de la BPS es troben en la creació d’una brigada especial contra l’anarquisme que després va evolucionant i es va adaptant a cada període històric de la primera meitat del segle XX, tant en la dictadura de Primo de Rivera com en la República. Després de l’any 1939, quan el franquisme consolida diversos cossos repressius i els unifica, la BPS es converteix en l’instrument policial per excel·lència de la repressió a l’antifranquisme, encara que hi havia altres instruments, com per exemple la Guàrdia Civil, que va tindre un paper molt important en la repressió dels maquis, que era un fenomen més rural.
La BPS és un cos urbà o rural?
“En llocs on hi hagué presència de l’exili republicà també hi hagué, a través de les ambaixades, aquesta persecució”
En l’època de la postguerra perseguien més aviat els enllaços urbans amb els maquis, que era molt important perquè sense els enllaços urbans es quedaven desconnectats; però és cert que la BPS se centrava més en l’àmbit urbà. En la postguerra, en el moment en què la repressió fou salvatge, bàsicament es tractava d’impedir que les organitzacions republicanes, especialment comunistes i anarquistes, es reorganitzaren. A partir de la dècada dels 60, sobretot a partir de la creació de Comissions Obreres, la BPS s’especialitza en àmbits molt específics. L’ex-fiscal general Villarejo explica, en el cas de la BPS de Barcelona, els diferents grups que la conformaven, on entren des de la persecució a comunistes, sindicalistes i estudiants fins a moviments com els escoltes en el cas de Catalunya, que estaven vinculats al nacionalisme, etc.
Hi ha connexions entre la BPS de les diferents etapes històriques, també entre la republicana i la franquista?
La trajectòria d’Antonio Cano exemplifica prou eixe fenomen. Tampoc cal ser ingenu, en qualsevol règim, democràtic o no, hi ha uns cossos policials que reprimeixen o controlen les amenaces a la seua seguretat. Manuel Ballbé, en un estudi clàssic, diu que la República no fou capaç de fer una reforma dels cossos policials i que va heretar molts agents de l’època anterior. Sí que és cert que Cano entra uns mesos després de proclamada la República i l’envien directament a la BPS de Barcelona, on es dedica bàsicament a la repressió de l’anarquisme, tot i que no sols. En les diverses transicions que hi ha hagut en la història de l’Estat espanyol en el segle XX, s’observa que aquests agents s’adapten prou bé perquè al cap i a la fi la lliçó és eixa i l’Estat recicla aquests agents perquè li són útils per a la repressió cap als desafiaments a la seua seguretat.
Al llibre assenyales la influència que té la Gestapo en la gestació dels cossos policials franquistes.
A partir dels acords entre el bàndol franquista i l’Alemanya nazi hi ha un ventall d’intercanvis formatius i de cooperació policial. En una de les primeres reformes de la policia franquista, abans de la fi de la Guerra Civil, ja s’inclou el judaisme i la maçoneria com a objectius específics de la repressió per part de la policia política. Això és un canvi molt important que respon precisament a eixa aliança. El que interessava a les autoritats nazis a l’Estat espanyol era la persecució de jueus, i, encara que menys important, de maçons i sobretot d’antics agents de la Internacional Comunista i antics brigadistes internacionals que s’havien quedat atrapats en la clandestinitat. Aquest darrer cas és el d’Heriberto Quiñones, un cas molt interessant perquè era un agent de la Internacional Comunista i pareix que, tot i que no està estudiat, fou especialment perseguit per agents de la Gestapo. El poc que es coneix és el paper de Paul Winzer, que era l’agregat de l’ambaixada alemanya a Madrid, però poc més.
També parles de la persecució internacional de les persones exiliades.
Aquesta col·laboració, a banda del que comentàvem abans, es va donar sobretot a la França ocupada, on la prioritat absoluta per part del franquisme era la persecució de l’exili republicà i particularment de les seues autoritats. De fet, molts d’ells, fins i tot ministres, van ser segrestats, deportats i afusellats. El que em sorprén és que aquesta presència a França es va mantindre durant molts anys. Vaig localitzar un document oficial dels anys 60 de la BPS i del Ministeri de l’època que es referia al seu servei d’espionatge a França en els cercles del Partit Comunista de l’exili. És un tema poc estudiat, malauradament, però sí que ens indueix a pensar que en altres llocs on hi hagué presència de l’exili republicà també hi hagué, a través de les ambaixades, aquest tipus de persecució.
Parlant ja dels personatges, al llibre té molta presència la figura d’Antonio Cano…
Al final he construït el relat a partir dels personatges dels quals tenia més informació. Cano fou el cap de la BPS i després fou cap superior de policia durant més temps. És un personatge important. Una altra manera de mesurar qui era important i qui no era l’opinió dels detinguts antifranquistes, que t’indicaven qui tenia més paper i qui menys. La història de Cano és interessant perquè vaig aconseguir el seu expedient del Ministeri d’Interior, molt complet, i va tindre una evolució interessant des del principi de la República, passant per la quinta columna, fins després la postguerra i més enllà. Però cal dir que mentre no hi haja un accés menys restringit als arxius, singularment del Ministeri d’Interior però també d’altres, no podrem tindre una imatge exacta de qui eren els personatges més importants.
Ara bé, també desfilen per les pàgines personatges singulars com Pedro Cava i José Sánchez Peinado, que, si bé no eren de la BPS, tenen històries sorprenents.
“El perfil més vocacional de la BPS era franquista i molt apassionat en la tasca repressiva”
Sánchez Peinado era de la Brigada Criminal i figura en el llibre per la història d’amor amb Angelina Gatell. Pedro Cava era de la Brigada d’Informació. De fet, per a mi Cava era un intel·lectual republicà que per una sèrie de qüestions increïbles sobreviu i ha de conviure en aquest ambient tan inquietant de la postguerra. Una de les millors definicions d’aquests tipus de personatges me la va fer Antonio Montalbán, un dels fundadors de Comissions Obreres a València, que els va conéixer molt de prop. Ell sostenia que hi ha dos perfils: el perfil més vocacional, que era marcadament franquista i molt apassionat per la seua tasca repressiva, com podrien ser des de Cano fins als més joves com Solsona o Ballesteros, i després hi havia un altre perfil de gent que havia ingressat en la policia durant el franquisme i havia sigut destinada a la BPS com hauria pogut ser destinada
a un altre lloc. A banda d’eixa distinció, crec que hi ha altra distinció temporal, que són els que van viure la Guerra Civil –com Cano, Tomás Cosías, un altre personatge interessant que va participar en la División Azul, o Oleza– i després la segona generació de gent més jove que no va participar en la guerra però que va ingressar en la BPS en els anys 50. Això és important perquè la repressió de la postguerra fou salvatge, això imprimeix, i per això moltes fonts policials que vaig consultar destacaven prou com l’experiència de la Guerra Civil fou definitòria per a aquests personatges.
Ens podries parlar més de la història entre Sánchez Peinado i Angelina Gatell?
Sánchez Peinado l’ajuda i se la juga per a col·laborar amb el Socorro Rojo Internacional, l’organització clandestina internacional que ajudava els presos republicans, en aquest cas creant documentació falsa perfecta, perquè era documentació que ell furtava en comissaria. Em va paréixer una història interessant perquè em va paréixer la contrahistòria, igual que Pedro Cava, del que era la policia política franquista, que també mostra que en situacions i èpoques tan complicades hi ha gent que està disposada a jugar-se-la per amor o per qüestions polítiques.
Què ens podries dir de Benjamin Solsona i Manuel Ballesteros, els darrers personatges més funestos de la BPS?
Els personatges d’aquesta segona generació crec que es troben un poc desbordats per l’efervescència de l’antifranquisme, sobretot en fàbriques i universitats. Tampoc cal magnificar-la, però respecte a èpoques anteriors –com la dècada dels 40 i dels 50, quan la repressió salvatge de la postguerra havia fet el seu efecte–, en els 60 sí que sorgeix una nova generació. A partir de la dècada dels 70 cal destacar també el sorgiment de moviments
a l’esquerra del Partit Comunista d’Espanya (PCE), que tenien tàctiques, per dir-ho d’alguna manera, semiinsurreccionals, entre els quals, segons em comentaven policies de l’època, el que més els preocupa és el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). El fenomen d’ETA els enxampa en aquesta època sols localitzat al País Basc. Aquests moviments com el FRAP i d’altres comencen amb una espècie de violència urbana de baixa intensitat que sí que els preocupava. No eren els típics militants comunistes de la universitat o de les fàbriques, que feien propaganda política i organitzaven vagues. Una cosa que no trec en el llibre però que vaig aconseguir eren manuals de l’escola de policia d’investigació politicosocial. Tenien molt estructurat i estudiat cada vessant i cada grupuscle de l’esquerra antifranquista, encara que foren uns manuals lamentables des d’un punt de vista de la teoria política.
Hi ha dos moments claus pel que fa a la repressió d’aquesta nova generació antifranquista.
L’any 1968, quan és detingut Palomares, que és una història molt térbola perquè és un home que pateix un autèntic calvari, la seua aleshores dona, Rosalía Sender, també dirigent comunista, fa un intent d’escarni a través de Radio Pirenaica denunciant el cas internacionalment. Però l’escarni més important per al relat del llibre és el d’un parell d’anys després. L’any 1971 hi ha una caiguda prou important d’estudiants, que són maltractats. Eixa detenció provoca que es faça una espècie de llista en una publicació del PCE amb adreces, telèfons i noms complets. Després de la publicació del llibre, alguns militants antifranquistes de l’època m’han contat que de vegades sí que telefonaven des de cabines als telèfons i feien eixe tipus de jugada psicològica. Tinc la teoria que els treien dels sumaris del TOP o de les diligències policials on figurava el nom complet de cada inspector
i que després buscaren en les guies telefòniques de l’època, que eren molt completes. Tot i que a ells, segons comenten fonts policials de l’època, no els va afectar gaire, és interessant hui en dia perquè eixos números de telèfon –que són de sis xifres, si li afegeixes el 963– continuen operatius i corresponen, si són vives, a eixes persones.
També hi ha uns espais molt simbòlics de la repressió a la ciutat de València.
“El Palauet de Samaniego és un lloc en la memòria de l’antifranquisme; s’hi produïren tortures salvatges”
El Palauet de Samaniego serveix com a prefectura superior de la ciutat. La BPS estava allí. Aquest lloc és prou important en la memòria de l’antifranquisme de la postguerra, i això es pot veure en memòries, biografies, etc., on està molt present com un lloc on es produïren tortures salvatges. No he pogut esbrinar a partir de quina data, però sospite que seria en la dècada dels 50 quan es traslladen a la Gran Via, on està hui en dia la Prefectura, que és un edifici molt més gran, molt més modern, i es queden des d’aleshores.
En el llibre esmentes algunes continuïtats en aquests personatges després del franquisme.
Per exemple, Ballesteros és un dels responsables més importants de la policia espanyola en el que es refereix a la lluita antiterrorista, i Solsona no va arribar tan alt però sí que primer el destinen com a cap superior a Bilbao i després a Palma. Aquest reciclatge és denunciat per antics antifranquistes i pels sindicats policials demòcrates, que eren molt minoritaris però cal reconéixer-los. El que és més cridaner –perquè això comença amb els primers governs de la UCD– és que els primers governs del PSOE entren en el joc de reciclatge d’aquests personatges amb l’excusa del combat contra ETA, per al qual són reutilitzats.
A Solsona concretament se l’ha intentat portar davant la justícia diverses vegades.
Cal dir que aquestes coses de vegades no són tan boniques com es conta. Efectivament, la primera querella que es va presentar davant la justícia argentina va ser arxivada perquè, per exemple, sense anar més lluny, la fiscal general de l’Estat en l’època del PP va ordenar a totes les fiscalies provincials que no prengueren declaració ni als acusats ni als querellants. Recentment altres detinguts han interposat una nova querella, en aquest cas directament davant la justícia espanyola. Un jutjat d’instrucció de València va obrir diligències, però això no significa res. És més important perquè se’n parle i per a crear uns antecedents jurídics però, malauradament, tampoc veig que tinga gaire recorregut.
Finalment, quina sensació tens? D’impunitat?
Impunitat total. Era una policia política d’una dictadura i després, durant la Transició, a diferència del cas de Portugal, que és molt interessant, no hi hagué cap mínima depuració. No et dic ja una repressió ni ser jutjats, sinó simplement una depuració dins d’una nova policia democràtica. El que no és possible és que aquesta policia democràtica herete aquests personatges, i a més com a caps.
