L’emancipació de gènere i, de fet, qualsevol cosa, sempre sona meravellosament bé quan es tracta a través del gaudi. Un llenguatge —sí, diguem-ho— universal que la divulgadora Valentina Berr (Barcelona, 1993) coneix amb tota la seva dimensió holística. Des que va llançar el podcast La respuesta a todo, on les dones o persones trans* compartien apunts vitalicis, ens han pogut les ganes de més i la seva investigació s’ha convertit en un llibre-assaig: La respuesta a todo lo que preguntarías a una tía trans (Editorial Egalés, 2023).
La proposta de Valentina Berr parteix de la premissa que el gènere ens limita a totes i que més llibertat afavoreix tothom, més enllà de la fal·làcia del sistema capitalista que si dones drets a algú li treus a la resta. Busca, no només fer totes les nostres identitats possibles, sinó també desitjables. I obre òptiques tan interessants com la que el model de família productivista i heteropatriarcal no és l’únic suport possible, ni les seves normes la nostra única via d’acceptació i de potència de gaudi.
Potser no us calen més spoilers. Deixem-ho en què la intenció de cara al públic generalista és resoldre interrogants més enllà de l’“això no es pregunta”; perquè, com diu Berr, aquesta resposta “no té l’efecte desitjat per ningú. Així que aquí teniu, totes les respostes, i ara anem a fer-nos preguntes més interessants i multidireccionals, sobre mi però també sobre tu”. Així llança tantes preguntes que, com més persones les responguin, millor.
Comencem pel clickbait: el teu llibre ha tingut tanta repercussió que fins i tot Ada Colau va voler entrevistar-te en la trobada setmanal que organitza Me Siento Extraña al bar Candy Darling. Quins van ser per a tu els descatats de l’encontre?
Per mi el highlight per excel·lència va ser abans de començar el conversatori: estar tancada amb ella, soles, en una cambra fosca, durant 45 minuts, coneixent-la de prop, tenint una conversa transgeneracional sobre sexe no normatiu, no monogàmies i maneres de viure des de la dissidència. Em sap greu que us ho perdéssiu, això, perquè va ser top. Va ser molt generosa, i el Candy Darling estava a rebentar de lesbianes, bisexuals i no binàries entregades a la conversa. Aquella nit vam ser molt felices totes!
La ‘potentia gaudendi’ té gènere? Quins poden ser alguns els horitzons desitjables més enllà del gènere que menciones al llibre?
Penso que la potentia gaudendi està segrestada pel gènere, pel capitalisme i pel colonialisme. Quan moltes de les companyes transfeministes parlem de l’abolició del gènere, ho fem en clau expansiva: no es tracta de negar o eliminar identitats, sinó d’alliberar-les i alliberar-nos de la seva rigidesa. Això té molt a veure amb els horitzons desitjables, amb un món més comunitari, més connectat cap endins i cap a fora. Em sembla molt encertat lligar-ho amb Don’t Hit a la Negrx, perquè la seva proposta és justament la creació d’aquests espais de resistència vers el sistema des del plaer, a través de la música, dels cossos, del ball… Un horitzó desitjable també l’imagino en tant que la solució a la malaltia no és només curar, sinó acompanyar, la qual cosa és una tasca que ens hem encarregat de desvaloritzar i relegar als subjectes atrapats en la categoria “dona” i a persones migrants precaritzades. També penso en les criances comunitàries, on ser mare no sigui una qüestió individual (o de família nuclear) que hàgim de romantitzar per donar sentit al fet d’haver de suportar tot el pes que implica fer-se càrrec d’una o més criatures. I, què coi, poder no fer res també és un horitzó desitjable i que pot ser molt plaent fora del marc de la (re)productivitat!
Una de les teves propostes és que tothom hauria de poder experimentar amb el seu cos. Quines eines ens poden ser útils per a començar a fer-ho?
Mira, penso en tots els passos que he fet jo al llarg de la meva transició de gènere, perquè poden servir d’exemples: el canvi de nom, pronoms, manera de vestir, gestualitat, cabell, maquillatge, tractaments hormonals, provar aficions associades a la feminitat (que m’havien estat negats socialment)… Tots aquests són passos que he donat buscant encaixar en una categoria (dona, en aquest cas), per fugir del dolor. I ara que ja estic assentada en la categoria “dona” i la majoria dels meus entorns em reconeixen com a tal, m’adono que em puc escoltar, i que hi ha vida més enllà d’aquesta fugida del dolor.
“Ja no espero que entenguin el meu gènere: ara m’agrada que el meu gènere confongui”
Que tots aquests passos també es poden fer des del plaer. El fet de trobar-me en una etapa molt més no-binària també ajuda. Ja no espero que entenguin el meu gènere: ara m’agrada que el meu gènere confongui. I això en el dia a dia es trasllada en què si durant uns mesos deixo el tractament hormonal i em surten pèls al bigoti, o m’aprimo i perdo pit, o tinc la veu més ronca i greu, no m’hipervigilo tant ni vaig per la vida amb por a no encaixar en el que esperen de mi. Portem dècades de discurs (trans)feminista reivindicant això com a cosa bàsica, però fins que no ho traslladem al cos i a la pell no ens adonem de la seva potència.
També és útil experimentar amb el llenguatge i tu ho has fet amb els teus textos de divulgació i l’assaig. Dius que té a veure amb haver crescut a Ripollet, en quin sentit? Què imagines que diria l’escriptora Brigitte Vasallo al respecte?
M’acabes de generar la necessitat que la Vasallo llegeixi el meu llibre per saber què en pensa de com està escrit! Ella ens provoca a moltes una eufòria de classe tremenda quan parla d’arrels i de llengües. En el meu cas, a l’escola i l’institut, al barri de Can Mas, sempre hem parlat en espanyol entre col·legues. No dic castellà perquè era una barreja de l’espanyol de molts països diferents d’Amèrica Latina. I també de maneres de parlar molt “chonis”, perquè allà moltes som així i ho reivindico. De fet, tot i que m’estimo la llengua, jo vaig créixer assimilant el català com l’idioma de l’autoritat: el que es parlava amb mestres i amb els meus pares. Això ha configurat en mi una manera de ser particular. No és casualitat que escrivís el llibre en castellà, perquè volia fer dels textos una conversa amena i accessible. Si l’hagués escrit en català no m’hauria sortit de manera orgànica aquest registre col·loquial, hauria quedat forçat, perquè jo en català acostumo a ser lingüísticament molt “correcteta”. Excepte quan foto castellanismes cada dos per tres (riu). En fi, suposo que, per tornar a la Vasallo, ella ho resumiria amb què “la meva llengua materna és la misèria”.
Què és per a tú el concepte de feminitat?
La feminitat és un llenguatge infamat. Entenent que és un conjunt de codis que hem construït per entendre’ns en col·lectivitat, les relacions de poder patriarcals que serveixen al sistema de producció capitalista han relegat la feminitat a una posició inferior. Alhora, el binarisme de gènere ha dibuixat una frontera entre aquells subjectes que tenen vetat l’accés a la feminitat, i aquells que estan obligats a performar-la, permetent un trànsit molt limitat d’una a l’altra i sempre que sigui sota unes regles estrictes, fiscalitzant-nos.
“Tot i que m’estimo la llengua, jo vaig créixer assimilant el català com l’idioma de l’autoritat”
No sé si per si mateixa la feminitat té res que m’atregui o no, és tot contextual per a mi. Com a lesbiana no binària, el meu context en relació amb la feminitat és particular, fins i tot conflictiu. Recordo que fa poc, a TV3, em van maquillar tant que quan em vaig veure vaig sentir fins i tot una espècie de disfòria de gènere, vaig pensar “uh, quin rebuig, semblo una dona” (riu). Per això et dic que és tot contextual. Recomano llegir la Noemí López Trujillo o la feina de la Juana Dolores i els ballroom encounters de Jayce Bodega, que treballen la feminitat des de perspectives molt més interessants que el que pugui dir jo.
Treballar a partir de categories pot servir com per visibilitzar la situació d’una majoria invisibilitzada, com per deshumanitzar un problema. Com atenuar aquest biaix?
Crec que hi ha pocs problemes en aquesta societat que no ens travessin d’alguna manera, i més amb la globalització. Com a mostra, la crisi de la covid. Per tant, no sé si té massa sentit fragmentar categòricament uns malestars que en realitat són col·lectius. Si jo pensés que, per exemple, les violències que pateixen les persones intersex no tenen res a veure amb mi, estaria ignorant que la violència no és el fet mateix de ser intersex, sinó habitar una societat on es permet que el sistema biomèdic tingui accés a intervenir els nostres cossos en contra del nostre desig i a pressionar-nos per encaixar en unes normes concretes. Això serveix per les sexualitats dissidents, però també pel racisme, el colonialisme, el capacitisme… Que la policia faci controls selectius de documentació a persones en funció del seu color de pell no és un problema sols de les persones racialitzades o migrants (que per descomptat són qui més pateixen les conseqüències), sinó que és un problema de totes les que vivim en una societat on l’estat i les forces de seguretat tenen el poder de controlar els nostres moviments pels territoris d’acord amb els seus criteris. La interseccionalitat no és incloure persones negres a les fotos de l’Orgull LGTBI+, és abolir les presons, les fronteres, la policia i els papers.
Com exercites la paciència? És cert que això de la feminista rabiosa és només una fase?
En realitat, no sé si l’exercito tant, la paciència. Més aviat sento l’excitació pròpia d’estar hackejant el joc: abans havia de parlar de la (meva) transexualitat en contextos on no em venia de gust, i ara el que faig és agafar totes aquestes preguntes que em feien, i proposo espais de conversa (com el llibre, les entrevistes o les xerrades) on poder-les abordar i amb l’objectiu de donar-li la volta a l’interrogatori perquè se les faci la gent que no s’entén com a trans. El llibre m’ha permès tenir un recurs fantàstic per no haver de dedicar les meves hores d’oci o de ligoteo fent pedagogia “bàsica”.
“El llibre m’ha permès tenir un recurs fantàstic per no haver de dedicar les meves hores d’oci o de ligoteo fent pedagogia”
Per altra banda, jo abraço la feminista rabiosa sempre. És una emoció més i no entenc la revolució sense emoció. El fet que pugui ser una fase deu tenir més a veure amb l’edat o el context vital, no ho sé. Jo continuo rabiosa, però potser escullo millor les batalles individuals i m’envolto millor. Alhora, crec que els espais amb una mirada dissident aspirem a parlar un idioma molt més polièdric, on a més de la ràbia i la paciència hi convisquin l’escolta, la curiositat, la comèdia, la sensibilitat, la seducció, la vulnerabilitat, la comprensió o la col·lectivitat.
Sortir de l’armari és una concatenació: primer surts de l’armari de la identitat de gènere, després del de l’orientació sexual. Dona aquest impuls ganes d’obrir més portes? I d’escriure més llibres o de no escriure’n mai més?
És una evidència que un cop perceps les costures de les normes que t’apreten per una banda, és més probable que comencis a notar-les per tot arreu. Quanta gent autista també escapa de la cissexualitat? Quanta gent trans també és bisexual o gai, o lesbiana? Es parla molt de les sortides de l’armari com a procés individual i introspectiu, i jo penso que el que més et proporciona són eines per col·lectivitzar qüestions que creies que només et passaven a tu. Les identitats no es construeixen individualment. I els llibres, tampoc. Per mi, escriure és una manera d’establir contacte amb una altra, amb una altra amb qui em desitjo entendre. I aquesta “altra” no és mai una sola persona. Escric per poder estimar-nos col·lectivament. Així que sí: mentre em quedi amor, continuaré escrivint, i en això estic. Ara estic enfeinada amb la meva primera novel·la!
El motor que suposa el desig, no haver d’estar sobre-reaccionant constantment a l’agenda política, això també té a veure amb el fet d’escriure una novel·la en comptes de fer un altre assaig? Amb la possibilitat fer un altre tipus de literatura? També m’interessa la capacitat transformadora que té la ficció, l’autoficció i la ciència ficció.
Totalment! És un “¡ahora voy a hablar de mi libro!” de manual. Amb aquest llibre que he publicat, el que he fet és entrar en la conversa de la gent i dir la meva. I amb la novel·la que estic escrivint tinc moltes ganes de fer el contrari: proposar un text que posi sobre la taula una conversa pròpia, i col·lectiva, sobre les qüestions que m’envolten i que em ve de gust explorar. Aquest cop vull convidar a tothom a entrar a la meva/nostra conversa, i estar escrivint-lo des de l’autoficció és una aposta pel plaer, per la diversió pròpia i aliena.
Quines són les preguntes que et fas més sovint a tu mateixa? Creus en la importància de donar respostes? O en la possibilitat que alguna resposta ens satisfaci?
Les preguntes que més em faig, o que més em costa respondre’m, tenen a veure amb la sexualitat. El territori del desig i del sexe és pantanós perquè els mandats de la cisheterosexualitat permeen en tothom, també sobre les lesbianes i les dissidències en general. I costa molt trobar respostes a com gaudir del sexe. Jo últimament penso que quan més lliure soc, pitjor follo (riu), i això té a veure amb la incertesa d’estar perduda en la immensitat de possibilitats que ofereix el sexe fora de la norma, però també amb la falta de referents, sense oblidar la lluita constant contra les tensions pròpies d’una societat que ens hipervigila perquè seguim comportant-nos com toca, obligant-nos a assumir els rols establerts d’home i de dona que ens oprimeixen per a ser desitjables i desitjades. Està sent tota una feina preguntar-me què m’agrada, què desitjo… Les respostes són importants, però més ho són les preguntes. També et dic que se li pot trobar el gust a això de perdre’s en companyia en el sexe.
