Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No penses tan alt que t'escolte

Els llençols estesos diuen vida. No sempre la vida que voldríem, la que desitjaríem, sovint només la que està de pas per uns dies i no arrelarà, però vida al remat, finestra oberta, algú que dorm, algú que ha dormit. Em pare a mirar-los, són senyal d’estar. D’estar encara. De quan en quan passege per pobles que són ja més silenci que altra cosa, amb cert sentiment de culpa de qui assisteix a l’espectacle morbós d’una mort en directe, quelcom aixina, o de cadàver exhibit, però de cadàver bonic perquè també hi ha, en realitat, una recreació estètica en el paisatge, en la runa. No debades, visitar pobles abandonats ha acabat convertit en passatemps de cap de setmana per a moltes, com qui va a la muntanya, a un toll o al bosc, el poble abandonat també és destí. Visitem espais en runes presents i d’altres en runes futures amb diagnòstics a la mà i solucions a la ment entre l’acció i la desesperança perquè ens diran que podríem ser nosaltres, o no. Sóc i visc a un poble de 500 habitants on les estadístiques diuen que no correm perill, que el número de vius i el de morts guarda la relació justa i necessària per a no ser esborrats del mapa, tot i que el perill de quedar diluïts és més real. Pobladores no sempre vol dir veïnes, i quan a l’últim i enèsim debat on vaig participar al voltant dels problemes del despoblament i els futurs possibles del món rural, les solucions proposades s’encaraven a la recerca de “neorrurals” –una recerca intencionada, dirigida–, em sorprengué que a estes altures de la correguda es continuen sense entendre les obvietats més evidents des de les institucions, es repetisquen fracassos. Però eixa és altra història, carn de videoconferències i informes, paperassa i noves injeccions amb més bona intenció que encert.

S’ha dit sempre allò de poble menut, infern gran, i no és un tòpic gratuït. La pandèmia ha despertat més d’un somni adormit de vides millors i tranquil·les, bucòliques diríem, ací on tot sembla transcórrer a un ritme diferent i les tomaques creixen soles als bancals. No negarem que per a les que estem, és la millor de les vides, que no sabríem portar-ne altra. Tampoc que encara no hem parlat prou de tot allò que encara queda darrere les persianes i baix de l’estora que diu “BENVINGUDES” a la porta de casa. Ací on el que no es parla no existeix, la violència masclista segueix sense rebre una atenció específica per ser abordada, com ocorre amb el que respecte a l’atenció sociosanitària en addiccions o salut mental. Podria passar-me els pròxims mesos dedicant una d’estes columnes a cadascuna de les mancances que als debats ningú no cita sobre el món rural (acabaria l’any i no les hauria dit totes) i com ens hem de presentar amables als possibles nous pobladors que teletreballaran des de cases que de nou seguiran quedant fora del nostre abast, però esta columna mai ha pretés l’anàlisi seriosa de res: més bé fer d’abocador orgànic sense ordre del que en el moment em passara pel cap.

Sóc i visc a un poble de 500 habitants on les estadístiques diuen que no correm perill, que el número de vius i el de morts guarda la relació justa i necessària per a no ser esborrats del mapa, tot i que el perill de quedar diluïts és més real

L’actualitat als noticiaris, eixa llunyana en què ocorren coses que no penetren en la bombolla que se’ns pressuposa als pobles, em recordava estos dies el temps quan fa deu anys buscàvem viure la nostra pròpia utopia pirata a un nord que era terra d’altres i al que participàvem, sense ser-ne massa conscients, d’unes dinàmiques d’explotació del territori que hui condemnaríem però que eren, aleshores, el que ens permetia estar allí. Una utopia que tenia en realitat el tamany de la cabanya de fusta on abraçàvem l’anarcoprimitivisme en la intimitat, sense públic que ho vegera, i on acabàrem per repetir les dinàmiques que ens havien fet fugir dels llocs on vam nàixer; un desastre més. Fou aquells dies, en la impunitat que els espais buits i el silenci donen, on vaig conèixer Pirkku, una dona menudeta que cansada dels quilòmetres que la separaven de qui podria haver-la ajudat i de la inacció d’un entorn on tot s’arreglava de portes cap endins, va matar al seu home després de tota una vida d’humiliacions i pallisses. Sialguna cosa envege encara a aquell racó de món, és l’humor amb què es prenien les desgràcies intrínseques al paisatge –eixes que també veiem ací, tan fàcil establir paral·lelismes més enllà de la densitat de població– i que no feien variar massa el gest davant suïcidis, avortaments, cirrosis o assassinats dels marits. A falta de serveis, i encara que d’humor no puguem sobreviure, ens demane almenys una miqueta d’allò, però diuen que ací som d’altra manera. Pense sovint en Pirkku i en què haurà sigut d’ella; la imagine feliç allà on no queda altra que morir a soles. Pense en altres Pirkku amb noms que sonen més a prop, també.

Ara que a este estiu estrany només li queden les coetades tardorenques dels ponts i festius que encara ompliran els pobles de les que no viuen però de quan en quan estan, la llenya torna a amuntonar-se als carrers en el que tampoc serà l’hivern més atípic de les nostres vides però al que hi ha més nanos matriculats a l’escola i algun cotxe que no se’n va el diumenge de vesprada; el temps dirà. Algunes seguirem amb la perorata eterna de magranes que ja estan bones, transhumàncies de tardor i llampugues que, conforme entren, se’n van fins a l’any que ve (han acabat abans, algunes, al plat d’arròs). Vora foc i records serem menys però serem, i si tot és com voldríem, la quotidianitat enyorada que han forçat pandèmies i altres incidents menuts, no portarà res que no siga la repetició cíclica del que ja coneixíem; un tot més recollit, i al poble del costat han arreglat les campanes. Mentre el got de vi al silló a la plaça, ha parat un cotxe gran i net. Baixa una parella vestida d’acord amb el vehicle que els porta, ell trau el telèfon i fotografia el cartell de “SE VENDE” que penja de la casa del costat. No han dit bon dia. L’amic em mira i riguem. No pensem tan alt, que se’ns escolta.