Mario Santucho és editor de la Revista Crisis a l’Argentina. El mitjà, amb una llarga tradició de periodisme d’investigació, va ser dirigit en una de les seves primeres etapes per Eduardo Galeano. A més, Santucho és fill del militant d’esquerres Mario Roberto Santucho, que va desaparèixer el 1976 durant la dictadura militar, i quan encara un nadó, amb deu mesos, va ser segrestat. Reflexionem amb ell sobre el present i el futur de l’Argentina.
De Milei es diu que és d’extrema dreta, neoliberal, anarcocapitalista… Qui és, en realitat?
Milei és un economista que abans de ser president formava part d’una escola molt marginal dins de la teoria econòmica, l’escola austríaca, i en realitat és ultraliberal. Ell mateix es pensa com a postneoliberal de tan ultraliberal que és i considera socialistes molts dels sectors de la dreta argentina. Jo crec que això és el que ho defineix. En la seva concepció i en la seva formació no podria ser catalogat com a conservador. Ara bé, per a constituir un bloc polític per arribar al govern es va aliar amb sectors de la dreta més conservadora i tradicional. De fet, Victoria Villarruel, la seva vicepresidenta, és filla de militars involucrats en crims de dictadura des de 1975 fins al 1983, i parteix d’una tradició que reivindica la repressió estatal i de la doctrina de seguretat nacional que va ser la lògica anticomunista que va motivar els cops militars a Amèrica Llatina el segle passat.
I per això situem a Milei en l’extrema dreta?
Milei forma part de la dinàmica internacional de l’època i de l’auge d’una extrema dreta d’escala global. Des de la revista Crisis, el vam començar a seguir molt als inicis, quan encara era algú considerat outsider sense cap possibilitat d’arribar al govern, i una figura més aviat pallassesca, que representava un cert malestar que hi havia amb la política tradicional, però que encara no era vist com un subjecte polític a tenir en compte. De fet, vam parlar amb ell en aquell moment i li vam preguntar com veia el mapa internacional de la ultradreta. Aleshores, Bolsonaro governava al Brasil, però Milei va afirmar que Trump era l’únic polític que li semblava digne d’atenció. Malgrat això, ara ja se sent part de l’extrema dreta i de fet ha començat a projectar-se com una figura a escala global d’aquest àmbit ideològic. Participa, per exemple, en els esdeveniments de la CEPAC (Conferència Política d’Acció Conservadora), que s’organitzen des dels Estats Units i que ara comencen a tenir presència en la resta del món. Al febrer va haver-hi un acte del CEPAC organitzat a Hongria per Orbán, i Milei va participar en un esdeveniment celebrat a Texas en el qual va estar present Trump. Després va venir al Foro Europa amb Vox a Madrid. Són esdeveniments diferents, que, encara que en algun moment van competir, ara estan més articulats i Milei participa en tots ells, com si fos una estrella.
I aquestes diferents famílies de l’extrema dreta, no xoquen?
“Hi ha tres vessants de l’extrema dreta: una de tradicional lligada als militars i a l’església, una altra feixista i neonazi, i el sector ultraliberal que avui és el que aconsegueix reunir l’heterogeneïtat d’actors”
L’extrema dreta té diferents vessants. Una d’elles és l’ultraliberalisme. Després hi ha el conservadorisme, on trobem, per exemple, Vox. A vegades aquestes dues branques s’articulen com amb el pinochetisme, a Xile, on els Chicago Boy, que eren economistes ultraliberals, van aliar-se amb la dreta militar. A l’Argentina no va ser tan així, encara que el sector que dirigia l’economia era un sector neoliberal fort. Actualment, a l’Argentina hi ha almenys tres vessants de l’extrema dreta: una dreta tradicional més lligada als militars i a l’església; una altra que és un sector més pròpiament feixista i neonazi i que va tenir més vigència als 90; i el sector ultraliberal que avui és el que aconsegueix reunir l’heterogeneïtat d’actors.
En tot el panorama de l’extrema dreta, què representa Milei?
Bàsicament funciona com una estrella global. Li agrada aquest paper i se sent una espècie de predicador o profeta. De fet, una de les coses que ens crida l’atenció és que sacrifica moltíssim la seva conveniència política exterior, en favor del seu paper de predicador de l’ultraliberalisme. Ve a Espanya i es baralla amb el govern espanyol. Al Brasil està totalment enemistat amb el Lula, i als Estats Units està aliat amb Trump.
Com valores els primers mesos de govern de Milei?
Tinc una sensació doble. D’una banda, d’alarma pel destí del país, però, d’altra banda, d’admiració pel que està fent. Es presenta com outsider que arriba al govern expressant clarament el malestar generalitzat amb la classe política tradicional. En aquest segle a l’Argentina ha tingut preeminència una versió bastant progressista del peronisme amb els governs de Néstor Kirchner i de Cristina Fernández de Kirchner, que van durar 12 anys. Després va haver-hi un interval amb la dreta neoliberal durant quatre anys amb Macri, però tot seguit va tornar el kirchnerisme, aquesta vegada amb una figura més moderada, que era Alberto Fernández. Tot el malestar generat durant aquests anys per la mala situació produïda per un munt de problemes no resolts va anar contra aquest peronisme.
“Algú podria qüestionar que Milei no està fent el que va dir que faria, però la veritat és que comparat amb altres experiències de govern és bastant més coherent”
Així mateix, dins del camp de la dreta va haver-hi un sorpasso, una mica com si Vox tingués més vots que al PP. Va sorgir una figura com Milei que li va superar al macrisme, que era un moviment molt més potent, amb quadres, amb diners i amb suport mediàtic. Tothom pensava que el macrisme tornaria a governar. No obstant això, va emergir la figura de Milei expressant el cansament cap al progressisme peronista i també cap a la dreta neoliberal. Algú podria qüestionar que no està fent el que va dir que faria, sobretot en el model econòmic, però la veritat és que comparat amb altres experiències de govern en les quals hi ha molta distància entre el que es promet i el que es fa, ell és bastant més coherent.
Quina relació hi ha entre les dècades de governs kirchneristes i l’auge de Milei?
El kirchnerisme i la seva experiència de governabilitat va acabar sent bastant dolenta. Va tenir un moment de redistribució d’ingressos, de reconeixement de demandes històriques i d’un cicle econòmic favorable que li va permetre generar polítiques progressistes. Tot això va durar fins al 2008, quan es va produir el primer moment de fallida polític. Allà el kirchnerisme va perdre una batalla important contra el sector dels agronegocis exportadors, que és el sector més important de l’Argentina. Dic que allà va començar la fallida, però és veritat que el kirchnerisme va continuar generant polítiques de redistribució. Amb tot, la dreta va començar a organitzar-se i el kirchnerisme va perdre iniciativa política, la seva capacitat d’incloure a més gent en el sistema d’ascens social i de prosperitat, i va començar a generar malestar. Els seus últims quatre anys, que el kirchnerisme diu que no són propis perquè va governar un altre president, però on, en realitat, Cristina era la vicepresidenta; van generar una pobresa que va deixar moltíssima gent fora… És veritat que va haver-hi la pandèmia i va començar la guerra d’Ucraïna, però va haver-hi un malestar generalitzat. El kirchnerisme, a més, és responsable d’una relació no del tot virtuosa entre narrativa política antiimperialista i progressista, i uns canvis efectius i estructurals que es va prometre i no es va dur a terme.
En quins sectors hauria d’haver fet canvis el kirchnerisme i no ho va fer?
En tots els àmbits, però sobretot en l’aparell productiu que continua estant dominat per poques empreses multinacionals. Va haver-hi alguns assoliments en l’àmbit de l’energia, i la indústria petroliera es va nacionalitzar, però l’agronegoci que implica la meitat de les exportacions argentines segueix totalment controlat per les multinacionals. Molts sectors no van ser transformats: els mitjans de comunicació, malgrat una batalla molt gran; la justícia… En els principals poders no va haver-hi un procés de democratització efectiva.
Quin pes va tenir la inflació en l’auge de Milei?
Moltíssim. La inflació és mortal. Una inflació del 300% anual destrueix qualsevol possibilitat de vida quotidiana més o menys assenyada. La inflació és un fenomen molt lligat a l’Argentina. Aquest va ser un dels elements principals de l’auge de Milei perquè la seva proposta va ser molt radical i va penetrar molt bé en la ciutadania: l’anomenada dolarització. Hi ha alguna gent que diu que avui Milei està postergant la promesa i altres diuen que està preparant-ho tot per a dolaritzar l’economia.
“Una inflació del 300% anual destrueix qualsevol possibilitat de vida quotidiana més o menys assenyada. La inflació és un fenomen molt lligat a l’Argentina”
Això va enganxar molt bé amb l’opinió general. Però, crec que no sols va ser la inflació, era un malestar més general. Resulta sorprenent que en un país on el feminisme té tanta importància, la joventut fos una bossa de vots notable de Milei, quan sempre havia votat progressisme.
Quina ha de ser la proposta de l’esquerra radical a l’Argentina per a combatre a Milei?
La situació de l’Argentina és molt dinàmica, pot passar qualsevol cosa. El govern té molts problemes polítics per la seva pròpia radicalitat, té molts problemes en política exterior i està començant a tenir problemes amb el poder econòmic, que dubta del seu model i del seu projecte econòmic. Pot succeir que tot s’estabilitzi i que Milei aconsegueixi imposar les seves propostes, que generi un auge econòmic perquè actualment hi ha un procés d’estancament i depressió econòmica gegantesc que s’acompanya d’una baixada del salari generalitzada i una pèrdua de capacitat de consum popular molt gran. No obstant això, no hi ha un esclat social com es podria preveure, perquè Milei continua tenint un suport important entre la població que creu que cal travessar un desert per a tornar a estar bé. Front això, des del camp popular, progressista i d’esquerres hi ha dues tasques que en certa manera són contradictòries. D’una banda, necessitem que Milei fracassi perquè sabem que si li va bé, al país li anirà malament. Per a això necessitem aliances àmplies, aïllar-ho, tant en el parlament com als carrers. Necessitem frenar els aspectes més agressius de Milei.
“Gran part del problema del moviment emancipador és que no tenim propostes radicals per a implementar de manera urgent”
Ara bé, la meva visió com a part del moviment emancipador, és que aquesta tasca és pa per a avui fam per a demà. Perquè això acabarà donant-li arguments a la dreta perquè després pugui dir que ells són veritablement transformadors. Milei va tenir molt d’èxit amb la idea de casta i continua mantenint aquesta narrativa, i per això encara té un suport entre una població, que no és feixista, sinó que, en realitat, vol un reordenament de situació radical perquè canviï l’statu quo. Quin és el desafiament? No es tracta només de robar-li la postura disruptiva, que també. Primer perquè és molt difícil que es produeixi un canvi de cicle tan ràpid. Gran part del problema del moviment emancipador és que no tenim propostes radicals per a implementar de manera urgent. Per tant, necessitem fer dues tasques: crear un front democràtic que aconsegueixi posar en crisi el govern actual i construir una proposta que activi transformacions. En aquest sentit, és difícil perquè això implica tenir una capacitat crítica amb el passat immediat de les forces progressistes i continua havent-hi molta nostàlgia respecte als moments feliços de principis de segle.
Vas ser segrestat quan tenies deu mesos d’edat per la dictadura dels militars argentins. La vicepresidenta de Milei va afirmar que els 30.000 desapareguts són un número inventat. Quina relació té Milei amb la dictadura i com t’afecta a tu aquest negacionisme dels crims d’aleshores?
Hi ha un canvi radical de la retòrica oficial respecte al succeït. Però a mi em sembla que això és interessant també perquè ens diu que pensar que hi ha conquestes i assoliments irreversibles és una ficció. Des del moviment per la veritat i la justícia sentíem que si estatalment es reconeixien les nostres narratives sobre el succeït, ja havíem guanyat. Jo em vaig criar a Cuba i vaig tornar a l’Argentina l’any 1993, amb 18 anys. En aquell moment governava el menemisme que tenia un discurs molt diferent del que es va construir després. Llavors hi havia la teoria dels dos dimonis. Un era el bàndol militar i l’altre les esquerres, que s’havien enfrontat i la societat havia quedat al mig, víctima de militarització de la política. El 93 aquest era el discurs oficial que vam anar transformant al carrer, a les escoles, als camps de futbol… Va ser el moviment social, cultural i polític que es va anar imposant i que amb la insurrecció del 2001 contra el neoliberalisme va acabar de configurar-se com un discurs socialment acceptat. Quan va governar el kirchnerisme va ser assumit com un discurs estatal. Jo anava a les escoles a parlar amb nens de sis, set i vuit anys, a explicar-los què era la lluita armada. Ara, en canvi, hi ha una discussió i el discurs oficial està canviant. Hi ha qui assumeix que els militars ho van fer malament —de fet Milei va estar contra la dictadura de joves—, però també existeixen veus com la de Victoria Villarruel, que ho nega. Hi ha un retrocés en aquesta visió de la història. Al mateix temps penso que la història és així i no podem quedar-nos adormits sobre qui plora, contents perquè l’estat ens dona la raó.
“El moviment en favor dels drets humans es va estatalitzar i va perdre potència perquè es va aliar a un govern que va generar molta pobresa”
És per això que el moviment pels drets humans, la veritat i la justícia ha d’estar molt lligat a la gent que ho passa malament i no tant als llocs oficials. El moviment en favor dels drets humans es va estatalitzar i va perdre potència i es va aliar a un govern que va generar molta pobresa. Tenim la necessitat de recuperar concepcions que pensàvem que havien quedat en els 70 sobre com ens defensem o lluitem contra una ultradreta violenta que no tindrà miraments en recuperar certs mètodes del segle XX. No podem descartar que tornin a haver-hi moviments repressius i de violència tant estatal com paraestatals.
Perdona, si ho he entès bé… Estàs parlant de recuperar escenaris com, per exemple, la lluita armada des de l’esquerra?
No, per a res. Però sí que hem de reflexionar sobre com ens defensem d’aquesta mena d’atacs perquè hem perdut capacitat de resposta. Jo crec que una de les coses més importants és el que estem fent des del periodisme: recerca política per a entendre qui són, com operen i com es mouen. Per a mi, això és un element molt important i durant el segle XX es tenia aquesta capacitat. Si tu entenies com funcionava el sistema sabies que aquest sistema reaccionaria quan el posessis en qüestió, i havies de tractar d’entendre com podies cuidar-te a tu mateix i als teus.
Quins són els temes més importants que esteu investigant des de Crisis?
Ara estem concentrats a crear una mapa de la policia que s’encarrega de monitorar la violència policial. Qualsevol persona pot entrar i veure totes les autoritats policials amb noms i cognoms. Es tracta de posar rostre a la policia per a exigir-los responsabilitat quan exerceixi violència. D’altra banda, tenim un formulari de denúncia que està fent que cada vegada més gent denunciï la violència policial. A més, estem fent cobertures col·laboratives de les protestes on hem reunit moltes imatges dels excessos policials. Hem detectat, per exemple, que es llencen gasos lacrimògens caducats.
“A Crisis hem publicat una recerca sobre casos d’atacs contra influencers articulats des dels serveis d’intel·ligència estatals”
A més, estem en un altre projecte que es diu RADAR (Registre d’Atacs de la Dreta Argentina Radicalitzada). Des de fa dos anys, seguim metòdicament els casos d’atacs a polítics, com l’intent d’assassinat de Cristina Kirchner quan era vicepresidenta, els atacs a locals, a militants i activistes per la diversitat sexual, a organismes de drets humans… Són atacs comesos per grups paraestatals d’extrema dreta. Recentment, per exemple, hem publicat una recerca sobre casos de doxeo (violència digital) contra influencers contraris al govern. Són atacs articulats des del govern i els serveis d’intel·ligència i estem tractant de mostrar això vigilant que no sigui per atemorir més a la població, perquè el principal objectiu d’ells és infondre por.
No obstant això, és una tasca difícil perquè el govern ha posat els mitjans en el punt de mira. Quina és la repressió que viviu?
El govern està retirant el finançament a les agències estatals, perquè considera que tot ha de ser privat. A més, va suspendre per un any els subsidis estatals als mitjans de comunicació i nosaltres hem deixat de rebre’ls. D’altra banda, van fer un procés de reconversió de l’agència de notícies estatal Télam, que era la més important del país. En aquest moment és un dels exemples més paradigmàtic del que s’ha anomenat “ajust” i que impacta sobretot en organismes amb acomiadaments massius. D’altra banda, Milei i alguns polítics del govern estan tenint força agressivitat amb alguns periodistes que els qüestionen.
