Eman Abdelhadi és sociòloga, activista i escriptora. Treballa a la Universitat de Chicago, on investiga sobre diferències de gènere en les trajectòries de les persones musulmanes dels Estats Units. Com a activista, ha estat vinculada a diverses lluites, com la solidaritat amb Palestina, l’antiracisme, la lluita contra les presons i el control social, o grups musulmans queer. Amb M. E. O’Brien, van portar el seu imaginari polític a la novel·la amb Tot per a tothom. Una història oral de la Comuna de Nova York, 2052-2072 (Manifest, 2026), on viatgen mig segle al futur per explicar-nos, a través d’una història oral ficcionada, com es va crear la comuna de la capital nord-americana.
Podem confiar en el fet que el futur serà millor que el present?
No és una qüestió de si podem o no, hem de creure que serà millor, perquè això ens orienta a una forma diferent de vida i de subjectivitat. Si creiem que el futur pot ser millor, estructurem les nostres vides cap a aquesta millora. Els moviments socials ho intenten un cop i un altre i potser són derrotats un cop darrere l’altre, però no hi ha cap escenari en què guanyem sense intentar-ho. No hi ha cap escenari en què guanyem un món millor sense moviments socials, mai ha passat i mai passarà. El que hi ha són molts escenaris en què hem tingut moviments socials i hem perdut i perdut i perdut, i algun cop hem guanyat. Però també té a veure amb les vides individuals i col·lectives que volem viure. Com serien sense aquesta esperança i aquest compromís? Crec que serien molt difícils de viure, i per mi aquesta és la pregunta real.
Un element crucial de la vostra novel·la és el plaer i el que aprens de gestionar coses col·lectivament, sigui un hospital, un campus o una festa.
Efectivament, el plaer. Si pensem el factor eròtic no només en un sentit sexual, sinó com una força creativa, el capitalisme ens està robant això sistemàticament. La majoria ens passem la vida fent coses que no volem i els beneficis de les quals no són nostres. En el llibre imaginem que la força eròtica de tothom està bolcada en la revolució i la cura col·lectiva, i hi ha un plaer enorme en això. Als capitalistes els encanta dir que les comunistes odiem el treball, que som mandroses, però és un llibre on tothom treballa amb un gran plaer, i de forma més productiva i eficient. M’agrada que preguntis pel plaer perquè és part central del llibre. El plaer de crear, de veure i gaudir els fruits del teu treball, i que aquests fruits es puguin estendre a altres persones. Això no ho tens treballant com a caixera en un supermercat o com a oficinista en una gran corporació, aquestes feines les fem per pagar el lloguer i menjar. No podem ni començar a imaginar les possibilitats de posar en comú tota la nostra energia vital, la creativitat de tothom per l’alliberament col·lectiu.
Parleu d’experiències molt locals i aterrades que ens apropen a l’alliberament. La revolució que relateu no ve d’un gran partit o una estratègia unificada.
“La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació”
La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació. No vol dir que construirem la comuna i serà una idea tan atractiva que tota la resta s’ensorrarà. El que passa és que tota la resta s’està ensorrant, i en aquestes escletxes és on construïm la comuna. Aquest ensorrament és clau en el llibre. Per alguna gent potser és dur perquè es pensen que si fem un partit prou gran, llavors… Potser tenen raó, no sé què passarà, però sé que les estratègies que hem provat els darrers cent anys no han funcionat. Per escriure un llibre que fos realista amb les crisis que vivim i plausible en la seva transició cap a un món millor, havíem de tenir present que és improbable que aquestes estratègies puguin funcionar d’un dia per l’altre.
No plantegeu una utopia naïf, sinó que de fet en el llibre les coses es posen molt pitjor del que estan ara, que sembla la tendència des que el vau publicar el 2022. Això és el que sovint paralitza la gent.
Crec que justament per això el llibre està funcionant tan bé i cada any se’n venen més que l’anterior. Diria que és perquè la crisi està en el llibre. Podríem haver anat cinc-cents anys cap al futur, o a un altre planeta i una altra espècie, totalment desvinculades del present. Però volíem imaginar el col·lapse, i com en sortia alguna cosa millor. Crec que la gent necessita poder imaginar que, tot i que les coses segueixin el curs actual, podem construir una alternativa.
En les històries del llibre la violència hi és molt present, no només la del poder, sinó també la violència revolucionària cap a presons, policies, colons, propietaris… Ho veieu com una necessitat?
“És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme”
Probablement vivim l’època més violenta en la història de la humanitat. Als Estats Units tenim el govern més violent que ha existit mai pel que fa a les seves intervencions. Hem de reconèixer això, i aquest reconeixement passa també per assumir que hi haurà violència en resposta. El capitalisme no col·lapsarà només perquè decidim que és dolent. Tots els intents de canvis socials massius s’han trobat una violència extraordinària de l’Estat i el capital, i això sempre serà així. És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme, l’Estat i el colonialisme d’assentament, també avui. I una altra motivació per incorporar aquesta violència revolucionària al llibre és desnaturalitzar la idea que la violència de l’Estat no ho és i que la dels moviments socials o la revolucionària és l’única violència. Això és el que vol l’Estat que pensem.
Dos moments al llibre m’han semblat especialment emocionants. Un és l’alliberament de Palestina.
I tant.
Què ens ensenya la lluita del poble palestí avui?
Palestina ha conquerit els cors i l’atenció de tothom durant dècades perquè sempre ha estat l’excepció que confirma la regla; Palestina no és l’excepció, és la regla. Si tens un món en què s’accepta el colonialisme d’assentament, llavors el colonialisme d’assentament és la regla. Si tens un món en què tot un poble pot ser subjugat durant vuit dècades, aquest és el món on vius. Mentre l’elit global ens vol convèncer que vivim en un món basat en regles, i que si segueixes el camí correcte tot anirà bé, Palestina és la gran bandera que diu: no, això no és real.
Quan en aquesta lluita diem que nosaltres no estem alliberant Palestina, que Palestina ens està alliberant a nosaltres, el que volem dir és que està exposant totes les contradiccions que estructuren la nostra societat. I quan es posen aquestes contradiccions al descobert, sabem quines són les falles d’aquest sistema. Crec que per això aquest capítol és particularment emocionant. I el llibre va sortir el 2022, no m’imaginava que prendria aquesta vida davant el genocidi.
No només en el capítol sobre Palestina, sinó en el llibre en general estan molt presents la identitat, la cultura, la religió… En canvi, una part de l’esquerra esperaria que un futur utòpic hagués superat les religions i les identitats.
Crec que sota el comunisme moltes de les divisions que existeixen ara perdrien rellevància, però no sabem de quina manera. D’aquí a cinquanta anys, encara que estiguem en transició cap al comunisme, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, encara hi seran. Una altra cosa és si estructurarien la societat de la mateixa manera. Tenim diferències que no estan estructurant la nostra societat, com el color dels cabells, així que crec que moltes d’aquestes diferències tindran un altre rol. Imaginar l’alliberament és imaginar un món on aquests no siguin els principis organitzadors de la vida, però poden ser una font d’afinitat, d’alegria, de connexió i de confort espiritual.
Un altre moment especialment emocionant és al capítol sobre una persona que viu en una comunitat cristiana d’extrema dreta. En un moment diu: “Volíem el món nou amb totes les nostres forces, però quan finalment va arribar, sentíem que no érem capaces de viure-hi”. Hi ha aquesta tensió constant entre com canviar el món i com canviar nosaltres, i es parla molt de trauma a la novel·la.
“Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna”
El trauma és un tema molt important per nosaltres. La meva coautora, M. E. O’Brien, és psicoterapeuta, i és algú que pensa molt en la psique, i jo també hi penso molt, tot i que potser d’una manera menys informada. Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna, perquè viure en aquest sistema té un impacte. Estem en una batalla ideològica constant, i és una batalla per les nostres pròpies subjectivitats.
Per exemple, jo treballo una quantitat brutal d’hores, i intento dir-me que és perquè estic fent coses bones, estic organitzada i escric ficció revolucionària, i no treballo només pels diners, i tal i tal altre… Però no hi ha dubte que he estat emmotllada per l’imperatiu de produir i consumir, per estar en un estat de producció constant, i producció amb resultats mesurables. En el llibre assumim el fet que hi ha generacions senceres que han estat conformades per aquest sistema, però que també són part de la revolució en aquesta transformació de la personalitat.
Igual que intentem ser realistes sobre la transició en l’estructura social, intentem ser-ho també sobre la transició en la psique individual. La gent en sortirà portant molt de trauma i dolor, i intentant transitar cap a una manera millor de viure. En aquest sentit, l’estructura del llibre ha estat molt útil, perquè ens ha permès escriure personatges que han viscut la major part de les seves vides en el món que coneixem, però també altres que han nascut i crescut a la comuna, i hem pogut jugar amb aquestes diferències.
Vau publicar el llibre el 2022 i des de llavors han passat moltes coses.
Déu n’hi do la dècada que vivim.
Com porteu la comparació entre el futur que vau imaginar i el que s’ha anat desplegant en aquests quatre anys?
Els detalls del que està passant varien, però la dinàmica general de precipitar-se cap al desastre és bastant coherent; massa, pel meu gust. A vegades parlo sobre el llibre amb gent que té una visió del canvi social més basada en l’Estat, que confien a prendre el control de l’Estat, desenvolupar la socialdemocràcia. Per mi, que tothom ho provi tot. Com a persona que viu una vida bastant decent, espero genuïnament que tinguin raó i jo no. No vull veure el nivell de patiment que relatem. Però no veig com aquestes institucions que han estat tan perverses i el poder de les quals no ha parat de créixer, puguin fer un canvi i ser institucions benignes. Per exemple, algun cop he rellegit el capítol sobre Palestina i m’ha semblat molt naïf no haver anticipat el nivell d’horror amb el qual podia actuar Israel, el que hem vist els últims dos anys. El que veiem és la precipitació cap a la barbàrie. Quan diem “socialisme o barbàrie”, és que la barbàrie és aquí, és per tot arreu. I empitjora, és cada cop més descarada.
Al llibre apareix la guerra, i concretament la guerra contra l’Iran, com una crisi per l’imperi. La guerra que veiem ara ens mostra aquesta crisi?
El que passa ara als Estats Units, al cor de l’imperi, és que l’imperi actua amb continuïtat, molt més del que molts progressistes volen creure. És una bèstia moribunda que es torna tan violenta com pot. Però això també vol dir que és al seu llit de mort, això és molt clar. Als Estats Units la gent s’està adonant que no som guais, ens estem posant al dia amb el que la resta del món ja sap: que és un imperi sanguinari que ha portat una destrucció enorme arreu.
“Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món”
Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món, que era el sistema d’educació superior dels Estats Units, que portava la gent més talentosa de tot el món al servei dels negocis i l’imperi americà. Això s’ha autodestruït com molta de la infraestructura interna i la població dels Estats Units és cada dia més miserable.
I quin hauria de ser el nostre rol en aquest moment?
Crec que tenim dos rols. Un és treballar tant com puguem per millorar les condicions materials de la gent. No podem seure a casa a esperar la revolució, a esperar que caigui l’imperi. I després hem de continuar construint assajos d’espais de llibertat, continuar cuidant-nos les unes a les altres per crear aquestes missives des del futur. Crec que ho fem cada cop que fem una cuina comunitària, o una acampada, o simplement una protesta en què la policia ens persegueix per la ciutat. Estem demostrant la nostra capacitat d’autogovernar-nos i de construir infraestructures i xarxes per estar preparades per cuidar-nos les unes a les altres mentre el sistema fa aigües. I per fer això crec que és molt important tenir clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics, i enfocar-nos clarament en la classe dominant com l’enemic, i tenir el cor tendre entre nosaltres. En els nostres moviments hem de ser amables i agraïdes entre nosaltres i reconèixer que ningú té les respostes. Cap de nosaltres sap exactament què passarà.
