Has menjat alvocat últimament? És molt probable que sí, perquè territoris com Catalunya, el País Valencià i les Illes han més que duplicat el seu consum en la darrera dècada. Però, segurament, el fruit que ens mengem no ha estat produït a casa nostra, sinó a milers i milers de quilòmetres. Els principals països productors són Mèxic, el Perú o Colòmbia, on grans empreses agrícoles han vist en el monocultiu d’aquest fruit verd un bon negoci que no para de créixer. Però l’èxit d’alguns és a costa del desastre d’altres. El cultiu intensiu d’alvocat té un greu impacte ambiental i social, a causa de la gran quantitat de recursos hídrics que reclama a escala global o la contaminació derivada de les creixents importacions i exportacions i de la desforestació de boscos. Els Països Catalans no s’han quedat al marge de l’auge del fruit amb més reclam del mercat. Al País Valencià, on més ha arrelat, en deu anys la superfície productiva ha augmentat un 97 %, passant de les cent hectàrees en 2009 a les 2.093 en 2021. Experts com l’activista per la sobirania alimentària i membre de l’equip editor de la revista Sobirania Alimentària, Gustavo Duch, qui ha investigat el negoci de l’alvocat i els seus impactes, veu amb preocupació l’increment d’aquest monocultiu i defensa un sistema agroalimentari fonamentat en l’agricultura diversa i el consum responsable.
Quins són els principals països productors d’alvocat i a quins territoris proveeixen?
Els principals països productors són Mèxic, el Perú i Colòmbia, tot i que cal esmentar l’Estat espanyol, on també en produïm molt. L’alvocat cultivat a Amèrica Llatina o al sud d’Europa salta als països del nord, és a dir, el sud proveeix al nord. Cal destacar que la producció espanyola no busca principalment satisfer les necessitats locals, sinó que es ven al mercat del nord global i a la població amb més poder adquisitiu que pot permetre’s pagar una fruita molt més cara que altres.
Les darreres dècades hi ha hagut un increment de la demanda. Per exemple, a les llars de Catalunya, el consum d’alvocats s’ha més que duplicat en els últims deu anys: 6.750 quilos en 2013 i 14.565 quilos en 2023. Al País Valencià, ha passat dels 3.286 als 10.302. Com s’explica aquest augment?
“La indústria no té en compte els impactes socials i ambientals que està provocant el cultiu intensiu d’alvocat”
Darrere del fet que un producte es posi de moda, com la carn ara fa unes dècades, estan les indústries alimentàries. Posen molts diners per estimular el consum d’un aliment en concret. En el cas de la carn, l’argument era perquè és un producte molt enèrgic; i en el cas de l’alvocat, l’argument que defensen és que es tracta d’un aliment molt saludable. El problema és que, encara que sigui saludable, la indústria no té en compte els impactes socials i ambientals que està provocant el cultiu intensiu d’alvocat. L’interessa estimular el consum pels evidents beneficis econòmics que genera, i busquen amagar els impactes en el territori.
Per un interès econòmic, s’ha incorporat l’alvocat com un aliment que ha d’estar present en totes les dietes saludables?
El relat de l’alvocat com a aliment saludable l’ha impulsat la indústria alimentària. Han aconseguit incorporar en el nostre imaginari un aliment que fins fa poc no se sabia ni que existia. Hem de despertar el nostre pensament crític i hem d’anar més enllà de la purificació d’aquests missatges. L’alvocat està de moda: “Menjo alvocats i soc saludable, i em faig fotos menjant alvocats i les pujo a Instagram… Tot això em posiciona com una persona molt preocupada per aparentar i cuidar la nostra salut”. Hauríem d’aparentar menys i pensar més com afecta el planeta els nostres models d’alimentació i agricultura.
Quins són els principals impactes sobre el territori?
Un dels principals impactes és la sobreexplotació de recursos hídrics. A escala global, el cultiu d’alvocat necessita molta aigua i climes suaus. A l’Amèrica Llatina, hi ha un clima tropical, amb climes suaus i més pluja que aquí, i encara així, estan patint una disminució dels recursos hídrics per culpa del cultiu intensiu d’alvocat. A l’Estat espanyol, o a territoris com Andalusia o el País Valencià, on hi ha hagut un creixement notable de la producció, no tenim tanta aigua. En el pla social, el primer que hem de visibilitzar és que els alvocats que arriben aquí no els pot exportar la petita pagesia de Colòmbia o Mèxic. Són les grans multinacionals, moltes vegades amb capital internacional, les que estan fent negoci amb l’alvocat, mentre que expulsen les petites pagesies que tenien els seus horts, el seu ramat i la seva forma de viure. Se’ls ha desposseït i això és l’impacte més greu d’aquests conreus.
Un altre dels grans impactes és l’elevada petjada de carboni que genera. Com es calcula? És major que la d’altres productes?
En primer lloc, hem de mirar si darrere d’aquest cultiu hi ha desforestació. En el cas de l’alvocat, sí que n’hi ha. A Colòmbia, per exemple, les comunitats camperoles estan denunciant que s’estan arrasant boscos natius i selves senceres per plantar-ne. Això suposa una pèrdua de carboni de la terra. En segon lloc, s’han de mirar les emissions generades en el transport. Estem parlant d’un producte del qual s’importen moltes tones només per a reexportar-les, i juguen un paper clau territoris com Catalunya, on ha augmentat molt el seu consum i també les importacions i exportacions cap a Europa. És un producte que, a escala global, es mou molt més que altres productes, per tant, hi ha més contaminació per transport.
Al País Valencià, l’alvocat s’està convertint en un conreu complementari a la taronja. Dos cultius de regadiu en un context d’augment dels períodes de sequera…
“La gran diferència entre altres aliments de regadiu i l’alvocat és que aquest, en ser procedent de països amb un clima subtropical, requereix molta més aigua”
La gran diferència entre altres aliments de regadiu i l’alvocat és que aquest, en ser procedent de països amb un clima subtropical, requereix molta més aigua. És per això que la substitució o complementarietat del cítric per l’alvocat pot ser un perill, perquè demana més volum d’aigua que de forma natural la quantitat de pluges del País Valencià poden carregar els aqüífers. Plou molt menys que fa anys, però estem plantant conreus per sobre de la capacitat de recuperació hídrica que té el nostre territori. És un acaparament d’aigua per part de la indústria alimentària que repercutirà en menys aigua per a altres consums, com la ramaderia o altres conreus. Com sempre, es posen per davant les voluntats econòmiques, desobeint les necessitats de sostenibilitat del territori. El clima mediterrani no és òptim per a cultivar alvocat o altres cultius tropicals perquè ens manca aigua. Al País Valencià, comença ara haver-hi un creixement notable de l’alvocat perquè es paga molt millor que la taronja, però arribarà un moment en què, si hi ha més producció que demanda, els preus baixaran. A més, s’ha de tenir en compte que la taronja tampoc és un cultiu tradicional. Existeix des de fa molt de temps, des que els àrabs les van portar, però la massificació que teniu ara és recent des d’un punt de vista històric.
Quins impactes en la sostenibilitat del territori presenta un sistema agrari basat en els monocultius?
Els monocultius són un error del sistema, una plaga que arrasa amb els sistemes naturals de la vida. Les repercussions són òbvies, i moltes. S’expulsa la població local camperola que tenia una cultura i una forma d’habitar el món diferent del monocultiu; basada en la diversitat i l’autosuficiència. Se li trenca la seva forma de vida. A més, els monocultius són responsables de l’extinció de milers i milers d’espècies i varietats vegetals i animals per l’ús de pesticides, fungicides… També és un dels grans responsables de la crisi climàtica. Després d’anys d’imposició d’aquest model, a València amb el cítric, a Catalunya amb els ports, o al Brasil amb la soja, la mala ciència ha aconseguit que ens oblidem que hi ha altres formes de treballar la terra. A València sembla que tota la vida hagi hagut taronges i, evidentment, abans hi havia altres conreus més enllà del monocultiu.
No es tracta, doncs, de decidir entre l’alvocat o la taronja, sinó de canviar el model…
“S’hauria de revisar el model de sistema agrari que volem: un País Valencià com a gran exportador, ja siga de taronja o d’alvocat? O preferim reformular el sistema agroalimentari valencià perquè no depengui de les exportacions o de què el sistema capitalista funcioni?”
Efectivament. No hem de decidir entre taronja o alvocat. S’hauria de revisar el model de sistema agrari que volem: un País Valencià com a gran exportador, sigui de taronja o d’alvocat? O preferim reformular el sistema agroalimentari valencià perquè no depengui de les exportacions o de què el sistema capitalista funcioni, i s’impulsi la sobirania alimentària i la seva autosuficiència alimentària? Ha d’haver-hi més terres disponibles que no es destinen al monocultiu de qualsevol producte, sigui la taronja o l’alvocat. Jo faria un paral·lelisme amb la dana. El debat no és com reconstruir, sinó plantejar que cal deconstruir i treure edificis, polígons i ciment. També ha d’haver-hi una deconstrucció en l’agricultura del monocultiu i tornar a les hortes petites, a la biodiversitat, a mirar la terra com aquell sistema del qual depenem. L’agricultura s’ha d’adaptar al territori i no a l’inrevés, però també cal trencar el monocultiu de pensament.
Qui es beneficia amb aquest model alimentari?
Les empreses i polítiques globals han decidit especular amb el sistema agroalimentari. En un marc capitalista, el resultat lògic és el creixement de les més grans, les més potents, en detriment de les més petites. En l’agricultura, és molt evident en dos escenaris. D’una banda, en l’escenari de la producció, per exemple, les empreses valencianes controlen moltes terres, tenen una capacitat productiva de taronges molt gran i controlen una bona part de la producció citrícola. I pot ocórrer, si no està passant ja, amb l’alvocat. D’altra banda, les empreses acaben exercint un gran control agroalimentari en els preus. Tenim un oligopoli en l’escenari de la distribució. Tres grans empreses, Mercadona, Carrefour i Alcampo, acaben decidint el preu perquè no hi ha cap política pública per a regular-lo.
