Ens trobem amb Enric Casasses (Barcelona, 1951) al barri de Sant Antoni de la seva ciutat. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2020, destaca com a poeta, rapsode, traductor i divulgador d’altres poetes. Recentment, ha publicat el poemari A la raó amb Edicions 62. Casasses ens rep a la terrassa de la Calders, un establiment que, de forma provocadora, es defineix com a “llibreria especialitzada en llibres”. És una tarda fresca de finals d’abril i ens posem a parlar amb el poeta del seu darrer llibre, de la vida, de poesia, de política, de compromís social, de l’amor i de la llibertat.
Per què “A la raó”?
Doncs no tinc ni idea, vaig començar a ajuntar aquests poemes i vaig posar aquest títol. El primer poema del llibre comença: “si la raó em paralitza” i “si la raó” no em va agradar i el vaig canviar per “A la raó”.
Quins temes i emocions creus que són més prominents en aquest llibre?
Els de sempre, la gana i l’amor, i el perquè de l’energia vital. L’alegria que hi ha dins de la tristesa. La tristesa que hi ha dins de l’alegria.
Quin és el missatge principal que esperes que els lectors rebin d'”A la raó”?
“No tinc un esquema quadrat ni un mètode ni una idea fixa. L’essència és la multiplicitat d’individus, la multiplicitat de coses, la diversitat de la vida. Seria la gana, l’amor i el perquè sí”
No en tinc ni idea del missatge. De missatge principal no en tinc. No tinc una idea que vulgui encolomar a ningú. Va lliure la cosa, ara tira cap aquí i ara tira cap allà. És com la vida. Quin és el missatge principal de la natura? La varietat, la diversitat, la multiplicitat. Cada poema és individual.
Quin consell donaries als lectors que s’apropen per primera vegada a la teva poesia a través d’aquest llibre.
Els meus llibres alguns són molt diferents els uns dels altres. Però sempre hi ha un nou esperit a dins. No tinc un esquema quadrat ni un mètode ni una idea fixa. L’essència és la multiplicitat d’individus, la multiplicitat de coses, la diversitat de la vida. Seria la gana, l’amor i el perquè sí.
Quina creus que és la responsabilitat del poeta davant les injustícies socials?
La responsabilitat del poeta és la responsabilitat de tota persona humana. O col·labores o lluites en contra, una de dues.
Com intentes assumir aquesta responsabilitat a través de la teva obra?
“La responsabilitat del poeta és la responsabilitat de tota persona humana. O col·labores o lluites en contra, una de dues”
Jo considero que si escrius en llibertat diguem, doncs es veu que xoques contra una sèrie de coses que van en contra de la llibertat i que et volen imposar. Jo del que estic en contra és de la imposició. Jo vull que cadascú visqui com vulgui ell, que ningú em digui com he de viure. Sempre que, és clar, jo no trepitjaré a ningú. Per mi, la primera regla és no emprenyar, no molestar i que no m’emprenyin i ni em molestin. Això portat a l’extrem és la llibertat total, és l’anarquia. És el contrari del feixisme. El feixisme és l’amargor i que has de viure d’una manera determinada perquè t’ho diuen ells. D’això estem en contra.
Al poema “Fort i flux” fas referència a les guerres dels imbècils i a l’imbècil déu de les guerres. Contra ells, tu sol no pots. Llavors qui pot contra ells?
Hi ha molta gent que creu que ha de seguir consignes i gurús. I el que hauríem de fer és anar tots lliures i entre tots podríem trencar-ho: jo sol no puc.
Qui són els herois [del poema Herois] que encara són més heroics si dormen com uns socs?
Aquí estic dient que qualsevol persona humana és heroica. Pel sol fet de viure, encara que dormis, estàs sotmès a una sèrie de pressions i de coses de la mateixa vida, a part de les injustícies. D’una banda, de la natura mateixa, i després les de la societat, de la policia, de tot. Encara que no facis res, encara que no vulguis, ets un heroi.
Al “Poema déu”, el voltor de la muntanya, per què vol netejar el paradís?
És un joc una mica conceptual, aquest ocell que s’alimenta de cadàvers neteja. És una reflexió sobre la natura, deixar els ossos pelats, perquè per a ell és el seu aliment.
Aquest voltor no creu en Déu?
Déu és una idea molt rara, jo ni crec ni no. No sé si crec en Déu o crec en la Caputxeta Vermella o crec en el Patufet, però en el Déu que ens imposen evidentment no hi crec. Jo tinc la idea de William Blake que diu que si Déu va dient que jo soc l’únic Déu, aquest és Satanàs.
Als poemes “Sacrifici borinot”, a “Paisatge”, a “Tramuntanada” evoques paisatges, espais naturals. Quina importància té aquest entorn en la teva obra?
“No sé si crec en Déu o crec en la Caputxeta Vermella o crec en el Patufet, però en el Déu que ens imposen evidentment no hi crec. Tinc la idea de William Blake que diu que si Déu va dient que jo soc l’únic Déu, aquest és Satanàs”
Crec que si els polítics es dediquessin al que s’han de dedicar, en comptes de dedicar-se a la merda del poder en què estan, lo guapo del món hauria de ser el primer punt del seu programa, i no dedicar-se a destrossar-ho tot i convertir-ho tot en un puto camp de golf. La natura té un punt cruel, evidentment, nosaltres també som mortals i acabem morint, no hi ha més remei, però lo guapo és molt guapo, si es pogués viure a partir d’això, podria estar molt bé. Hi ha una part de dolor que no es pot suprimir, que és el mal de queixal o mal de ventre, però n’hi ha una part de dolor que és provocat per la ximpleria humana i això es podria estalviar si fóssim una mica més intel·ligents.
Ens van enganyar a la transició (o trànsit d’una dictadura a una monarquia parlamentària)?
En la transició no ens van enganyar. Va morir Franco dient: “atado y bien atado” i era veritat, no hi havia engany, estava claríssim. Jo no vaig caure en cap moment. Jo hi era allà d’adult amb la Constitució. I anava dient “a què hem d’anar a votar la constitució?”. S’ha mort el dictador, trenquem-ho tot, jutgem a tothom o no, però esbandir i netejar. Però no van continuar els mateixos. I ho tenien agafat i ben agafat, no “atado y bien atado” sinó “matado y bien matado”.
I ara estem pagant els plats de no haver trencat amb la dictadura?
Doncs sí. Jo crec que sí. És l’única dictadura que no ha caigut, ha evolucionat finament, enganyant a tothom. Quan s’acaba una dictadura, s’ha de començar de zero, trencar-ho tot i gent nova. I no, no va ser això. A les primeres eleccions es van tornar a presentar els mateixos franquistes de sempre, Fraga Iribarne i companyia, i no pot ser. Aquí va ser la primera cagada. De fet, no ha passat res des de la transició fins a l’any 2017 amb la moguda independentista, suposadament, que el poble es va ficar a fons i els polítics tampoc no van respondre. Però el poble hi era. És la primera vegada que vaig veure una possibilitat de fer alguna cosa, que tampoc va donar fruit. Però va ser un moviment del poble.
Quin món deixem a les noves generacions que pugen?
“No va passar res des de la transició fins a l’any 2017 amb la moguda independentista, suposadament, que el poble es va ficar a fons i els polítics tampoc no van respondre”
Malament. El que m’ha tocat a mi era una merda i continuem igual. Hi ha algunes coses en què hem evolucionat, en alguns temes concrets, especialment amb el tema amorós i sexual, que sembla que hi ha una evolució que va començar amb els hippies. Però amb la resta estem igual, continuen manant els mateixos especuladors. I encara falta per veure si els canvis –diguem– entre sexuals i amorosos, fins a quin punt no portaran a un nou puritanisme o realment donaran llibertat.
Qui tenim davant? Contra qui hem de lluitar?
No està molt clar, amb les revolucions històriques com la francesa o la russa, que es van dedicar a la guillotina o a matar opressors, l’opressió va continuar. No és qüestió de matar als repressors, és qüestió d’acabar amb l’opressió, amb la misèria. Jo no sé com acabarà la cosa, però menjar n’hi ha prou per a tothom. La qüestió és que està mal repartit. És una qüestió d’organització, no és qüestió de mística ni de metafísica, sinó repartir bé.
L’educació ha de jugar un paper important en aquest canvi?
Hauria de jugar, però hauria de ser tots amb tots i tothom amb tothom. Que cadascú aportés la seva part.
Què prepares ara?
A veure si fem un altre llibre, més canyero i més radical, que és la idea. Tinc un llibre en projecte, fet, escrit i amb una persona que m’ha fet els dibuixos, que es dirà La policia irà de bòlit, de coses escrites l’any 2018 i 2019. I a part vaig escrivint, vaig pensant, vaig donant-hi voltes.
