En el context de les eleccions municipals, vaig llegir un tuit de la Yayo Herrero on deia: “creo en la política como un acto de amor por la gente, la tierra y la vida. Implica proteger las vidas más frágiles y frenar a quines las usan como recursos en su beneficio. Que mi miedo no deje tiradas a las más vulnerables”. Quanta raó aquesta dona.
No sé molt bé encara ara perquè, però aquesta reflexió em va connectar molt fort amb debats que fa temps tenim entre mans sobre el model d’oci que gestionem, promovem i consumim des de les persones militants. Si fer política vol dir protegir les vides més fràgils, respecte per la gent i l’entorn que ens envolta, per què freqüentment quan muntem una festa del rotllo o hi assistisc, sent que això queda en un segon pla, o ni tan sols hi és. A més a més, amb la certesa, que a altres moltes persones els hi passa.
Els moviments populars tendim a organitzar cafetes, concerts o jornades per treure diners per diverses causes, per visibilitzar lluites o per fer política. El que sovint passa és que tot el que envolta a l’oci del rotllo és consum: consum de coses i també de persones
Els moviments populars tendim a organitzar cafetes, concerts o jornades per treure diners per diverses causes, per visibilitzar lluites o per fer política. El que sovint passa és que tot el que respecta a l’oci del rotllo és consum: consum de coses i també de persones. És cert, però, que crec que hi ha propostes, cada volta més, on els ecofeminismes es posen com una manera transversal de sentir-pensar-fer. Ara bé, em preocupa que quasi no en parlem o costi afrontar debats com el del consum de drogues, els dels assetjaments, el de l’antiespecisme, el dels horaris, el de les persones que no se senten incloses, el de la destrucció del territori…
Considere que en principi tenim bastant incorporat el “no tot s’hi val” quan estem de festa. De fet, el moviment feminista ha fet faena molt important sobre la denúncia de les agressions masclistes i LGBTIQfòbiques, des de l’autogestió de punts d’acompanyament davant agressions amb sensibilització i prevenció abans de l’esdeveniment i als mateixos recintes. Es visibilitza clarament el marc dels límits i el que cal acceptar per a poder participar-hi. Fins i tot les institucions comencen a treballar en aquest sentit, no sempre de manera afortunada i moltes voltes per rentar-se cares, sense reflexió ni pràctica feminista darrere. També és cert que les agressions s’hi donen i la mala gestió també. Però des de fa temps teòricament no tot s’hi val quan estem de festa.
Però què passa en la pràctica? Quin oci programem i gestionem? O per l’altra banda, quin oci consumim? Tenim en compte que allò personal és polític? Quan estem de festa, els espais de gaudir també haurien de ser espais on fer política, protegir-nos i que el mantra de les cures siga material, efectiu, prioritari i facilitat per totes les parts.
A vegades, les contradiccions que tenim ben dins ens esclaten a les mans. Com podria ser el fet de defensar ciutats on capiguem totes, inclusives i amables amb les persones i –contràriament– fer esdeveniments exclusius, dirigits a un públic dins del gueto, molt homogeneïtzat i capacitista? Ans com deia la Yayo, els organitzem sense tindre en compte la protecció de les que més ho puguen necessitar. Per exemple, d’entrada, hi ha persones amb mobilitat reduïda que no hi poden accedir, o no assegurem espais i horaris aptes per la xicalla. També els eterns debats evitats entorn de que l’únic camí de finançament siga mitjançant la venda d’alcohol. O la nul·la corresponsabilitat envers les violències i la inseguretat dels espais que gestionem per a moltes de les persones usuàries. Al capdavall, fem esdeveniments amb valors competitius, llenguatge i símbols sexistes, homòfobs i binaristes que exclouen moltes companyes que senten que no hi caben.
Portar a terme actes no és fàcil, és dur i a vegades comporta un desgast terrible per a les relacions dins de les assemblees. Però, mentre treballem, tot s’hi val?
Portar a terme actes no és fàcil, és dur i a vegades comporta un desgast terrible per a les relacions dins de les assemblees. Però, mentre treballem, tot s’hi val? Com dèiem abans, en teoria no, però malauradament en la pràctica sembla que sí: no complim torns, abús de poder, desfases o faltes de respecte a companyes… Moltes feministes lluitem per donar valor a totes les tasques per igual; no unes tasques si i d’altres no. Lluitem per no reproduir com es mou el món ni perpetuar l’existència dels “treballadors xampinyons” de l’Amaia Pérez Orozco. Malauradament, són batalles desvaloritzades, minoritàries, de les pesades que sempre estan posant pals a les rodes. Per una altra banda, no ens preguntem mai qui cuida a les que gestionen el nostre oci o de quina manera tractem a les companyes i companys que s’ocupen de tots i cadascun dels quefers necessaris.
Gaudir del temps lliure, relaxar-nos i evadir-nos d’aquest món és lícit i necessari. Però a vegades tirem per la borda tots els discursos amb els quals ens omplim la boca molt fàcilment. Ens saltem els límits acordats. Fem sentir malament els altres. Fem oci consumista que gentrifica i turistifica els nostres barris. Per descomptat, no acabem d’abordar la polèmica de la mala gestió que fem quan consumim drogues –incloent les legals– ni de les relacions d’exclusivitat que generem en converses, les gràcies, les anades i tornades a barra, al bany o on siga; són punts d’inflexió que canvien la dinàmica grupal. I és que en general, ens calen debats i corresponsabilitats amb la mala gestió de totes les violències derivades. Per què, qui ens cuida quan estem de festa? Les consumidores d’oci som molt més diverses que homes, blancs, joves, amb certa solvència econòmica i competències socialment desitjables. Tenim necessitats i desitjos diversos. I l’exclusivitat majoritària exclou cada volta a més de nosaltres.
Com diu la Yayo, que la por no ens faça deixar tirades a les més vulnerables ni la terra que habitem. Per descomptat, també quan estem de festa. No vull sentir-me obligada ni pressionada a consumir drogues o alcohol per poder gaudir-nos, ni destrossar tot allò que ens envolta i el descans del veïnat de manera sistemàtica, ni que companyes se senten excloses, ni que d’altres se n’aprofiten de la feina que fem quan estem a l’altre costat de la barra, ni sentir violències als nostres cossos, ni acabar caient en lluites de poder entre nosaltres… Vull triar defugir de la realitat alienant, ballar fins no poder més, riure, fluir i tindre un bon sabor de boca l’endemà, o que no siga necessàriament per la nit, sense sentir-me fora de lloc. No vull haver de maleir les dinàmiques capitalistes i patriarcals que acabem reproduint i sentir-nos podrides per dins. Per mi, fer política ha de ser compatible amb la diversitat de vides que vulguem viure de manera digna, alegre i combativa.
