S i bé sempre han existit representacions LGBTIQA+ als dibuixos animats, sovint han tingut biaixos discriminatoris, enquadrant en rols estereotipats els personatges, més o menys subtilment. Alhora, acostumen a ser presències secundàries, gairebé anecdòtiques. O bé la seva representació se centra només en la seva sexualitat o identitat de gènere, arribant a estigmatitzar-la.
Per sort, moltes creadores han trencat amb l’heteropatriarcat a l’animació, tant a l’occidental com a l’asiàtica. I no només quan les fans a internet fan l’exercici de reimaginar les línies narratives amb un prisma queer, ampliant les històries més enllà del cànon oficial. A dues de les grans indústries de l’animació global –els dibuixos animats produïts als Estats Units i l’anime japonès– s’estan movent coses. Alerta, que hi ha espòilers!
Diversitat gens ensucrada
Als Estats Units, des del 2010, existeixen diverses sèries amb aquestes característiques emeses a una cadena tan mainstream com Cartoon Network (Warner Bros. Entertainment Inc.). Si cal destacar un nom entre les qui van obrir camí i van aconseguir l’impensable en un canal televisiu orientat a generar guanys a l’estil Disney –per mitjà de la venda de marxandatge dels productes culturals– és el de Rebecca Sugar, qui va participar en la sèrie Adventure Time (2010) i és creadora del magnífic imaginari d’Steven Universe(2013).
Com a guionista i creadora de guions gràfics, Sugar va construir personatges que trencaven amb el binarisme de gènere, amb identitats fluides, i una història de dues protagonistes –Princess Bubblegum i Marceline The Vampire Queen– on el rerefons deixava clar que havien tingut una relació amorosa en el passat, represa èpicament al final de la sèrie. Rebecca Sugar va haver de trobar un punt d’equilibri entre la mirada conservadora i capitalista de la cadena estatunidenca –que tradicionalment creia impensable emetre en horari de màxima audiència la història d’una parella de lesbianes empoderades– i el seu esforç per convertir Adventure Time en una sèrie referencial per la llibertat dels personatges, amb atenció especial a la responsabilitat afectiva, el consentiment i el respecte.
Per l’animació occidental és més fàcil trencar amb la cotilla heteropatriarcal quan l’escenari de la sèrie és un món de fantasia o de ciència-ficció
Rebecca Sugar fa un salt endavant amb el projecte Steven Universe, que trenca motlles i porta al centre una representació de la realitat que no cau en el parany de pensar que el món és binari. El protagonista és un nen d’identitat híbrida, fill d’un humà i d’una gemma alienígena. A través de la seva història de creixement, des de la infantesa fins a la primera edat adulta, totes les aventures que viu Steven ens fan testimonis de temes difícils tractats amb molta cura i frescor. A més, la majoria dels personatges, siguin humans o alienígenes, són profundament queer. Podem trobar-hi representacions lesbianes, trans, de gènere fluid… amb un argument que aborda la batalla entre la normativitat i la disconformitat.
Steven és protagonista i hereu d’una lluita mil·lenària entre un imperi galàctic extractivista que vol imposar una homogeneïtat estricta i les dissidents, que no encaixen en el motlle, unides per defensar les seves vides i existències lliures, en tribus i famílies escollides. Tot plegat, amb un abordatge molt curós i empàtic de temàtiques espinoses, com la salut mental, la família, les pressions socials, el desamor, les violències en les relacions o el trauma.
Un remake molt esperat que va entrar a l’animació queer per la porta gran va ser el de She-Ra and the Princesses of Power(2018-2020), reboot de la seqüela original de la mítica He-Man. Emesa a Netflix, narra l’epopeia de la jove guerrera Adora. Un dels leitmotivs de les cinc temporades és el vincle amb Catra, la seva amiga d’infància. La relació es desenvolupa des de l’enemistat, quan Adora escull passar-se a la guerrilla rebel que combat l’estament militar on havia viscut fins llavors. Adoptades quan eren bebès, a poc a poc, les dues van adonant-se que el seu conflicte té l’arrel en sentiments més profunds. És central el paper de l’amistat com a espai de creixement i d’autodescobriment, però també de conflictes i dilemes. D’altra banda, igual que amb Steven Universe, a She-Ra hi ha personatges masculins traïdors a l’heteronormativitat i el rol masculinitzat esperable d’un heroi, a més de comptar amb diversos rols principals i secundaris amb identitats i relacions LGBTIQA+.
En podríem enumerar més, com ara Korra, protagonista de la seqüela Avatar, la llegenda de la Korra (2012), que reprèn l’univers de la icònica Avatar: l’últim mestre de l’aire (2005), ambdues sèries del canal de pagament Nickelodeon (ViacomCBS Inc.). El que tenen en comú totes aquestes sèries és que celebren el trencament amb les conductes, desitjos i estereotips heteropatriarcals. Construeixen imaginaris rics, valents, amb personatges complexos i apassionants, que ofereixen a infants i adolescents un mirall on veure’s reflectides. Però també per a les adultes, sobretot per qui no havia trobat referents així quan eren petites. Són sèries on la tendresa, les cures, la debilitat i les pors es plasmen en una reivindicació política. Ara bé, cal evidenciar que tots aquests exemples citats succeeixen en planetes i galàxies llunyanes, en dimensions paral·leles. Potser per l’animació occidental és més fàcil trencar amb la cotilla heteropatriarcal quan l’escenari és un món de fantasia o ciència-ficció.
Clàssics i nous camins de l’anime
En canvi, a l’anime japonès hi ha prou exemples del gènere realista mundà, on no cal que els protagonistes siguin gairebé criatures mitològiques perquè siguin LGBTIQA+. Històricament, al manga i l’anime, hi trobem reiterats personatges rotundament queer; des d’exemples que van patir la censura en arribar a Occident, fins a altres més subtils, que van aconseguir passar el filtre. Parlem de sèries icòniques, com Sailor Moon (1991) –i la seva recent readaptació, Sailor Moon Crystal (2014)–, Paradise Kiss (1999) o Shôujo Kakumei Utena (1996), on els gèneres lèsbic-gai (en japonès, yuri i yaoi) formen part de trames narratives més complexes. Totes presenten personatges que van esbotzar els binarismes de gènere, sense que això fos un fet estigmatitzador ni discriminatori. Era part de la seva complexitat. Això es va mantenir no només quan van ser publicats d’entrada en còmic manga, sinó també quan després van ser adaptats a l’anime.
En trobem també un mostrari a sèries i pel·lícules més recents, com ara Puella Magi Madoka Magica (2011), Yuri!!! on Ice (2016), la pel·lícula de Ghibli Omoide no Mani (El record de Marnie, 2014), o l’adaptació al manga i l’anime d’una sèrie de novel·les lleugeres, No. 6 (2011). Hoshiai no Sora (Les estrelles s’alineen, 2019) aborda la violència intrafamiliar alhora que integra personatges i històries romàntiques queer dins de la trama del gènere esportiu i evita caure en el patró de centralitzar tota la identitat o les inquietuds dels protagonistes en aquest àmbit.
Per l’animació occidental és més fàcil trencar amb la cotilla heteropatriarcal quan l’escenari de la sèrie és un món de fantasia o de ciència-ficció
Ara bé, l’anime i el manga també cauen en estereotips: hi ha centenars de protagonistes lèsbiques o gais, com ara les germanastres de Citrus (2012), però moltes són representacions rígides, que traslladen el binomi home/dona a un paradigma homosexual, i que fins i tot cosifiquen o patologitzen els personatges. Per això, són sobretot destacables exemples positius a una indústria milionària que es dirigeix a una societat sovint rígida i conservadora, on la diversitat de gènere, origen, classe o identitat és causa de discriminació legal i social.
Destaquem Horo Musuko (El fill transitori, 2002) per l’abordatge curós de les discriminacions. El guió ens presenta dos infants que transiten més enllà del gènere que se’ls ha imposat, i el seu creixement fins a acabar el batxillerat. Les històries i les persones amb qui creixen relaten un camí complex cap a l’autoconeixement. S’enfoca en el rebuig social i la construcció d’una família pròpia on viure. Adaptat a l’anime el 2011, malgrat ser una història dramàtica, el fil narratiu és interessant i els personatges mostren personalitats que fan un equilibri entre les anhelades d’aire fresc i l’empatia.
Per descomptat, també hi ha sèries japoneses on els personatges són queer i no-humans. Encara en procés de publicació, trobem Houseki no Kuni(“El país de les pedres precioses” en japonès, 2012), protagonitzada per espècies humanoides de gènere fluid, amb una comprensió del cos, el pas del temps i de la vida marcades per un paradigma mineral. La protagonitza Phosphophyllite (escurçat Phos) qui viu en primera persona la transició continuada i el flux de la seva identitat, a mesura que avança la trama i canvien els materials mateixos que conformen la seva corporalitat.
Al final, totes aquestes sèries trenquen amb la premissa segons la qual a l’animació –infantil, juvenil o adulta– hi pot haver màgia, naus espacials, mascotes fantàstiques, viatges temporals, superpoders, paletes de colors gens realistes… Hi pot haver de tot, excepte personatges LGBTIQA+. Precisament, com si el menys realista en l’animació no fos que els universos representats siguin uniformement i criminalment heteropatriarcals.
Tot el que es perd de camí cap a Occident
Malauradament, tot i que al manga japonès hi trobem títols que poden ser recomanables per a lectores interessades en personatges LGBTIQA+, complexos i ben construïts, on la línia argumental aborda en diversos registres les identitats queer, no sempre arriben a ser adaptats a l’anime.
Per exemple, a la llista hi trobem Kanojo ni Naritai Kimi to Boku, Uchi no Musuko Wa Tabun Gay, Yuureitou, Boys Run The Riot o Shimanami Tasogare, que destaquem pel seu tractament de l’assetjament escolar, el suïcidi, la malaltia, o l’asexualitat. Són menys famoses, ja que no han arribat a tenir l’èxit comercial que les catapulta a una adaptació animada, el que facilitaria que les coneguéssim a Occident.
En aquest sentit, per sortir dels gèneres on la franja d’edat protagonista és l’adolescència o la vintena, recomanem l’autora Nagata Kabi. Explica el seu autodescobriment adult com a lesbiana, alhora que aborda la depressió i l’alcoholisme a les seves obres autobiogràfiques. Va arrencar la seva carrera com artista manga amb Sabishisugite Rezu Fūzoku ni Ikimashita Repo (“La meva experiència lesbiana amb la solitud” en japonès, 2016) i la seva obra es dirigeix a públics més adults.
