Los residuos coloniales siguen tatuados
en nuestras ciudades;
edificios,
calles,
museos,
estatuas…
en nuestras relaciones.
Estableciendo así,
de manera sutil,
el poder de unos sobre otros.
Emergiendo así,
de manera sutil,
la imposibilidad de la igualdad.
Parece ser que no hay pastel para todos
Sembla que el colonialisme ha calat en els discursos públics, i va en augment, així com la seva instrumentalització. Està de moda. Fa poc temps vaig intervenir en un acte en el qual una de les participants va recordar la importància de parlar del colonialisme i l’antiracisme en la institució que dirigeix. No va entrar en disquisicions, ja que sabem que allà poc es reflexiona al voltant de la colonialitat, però ella va entendre la importància de la menció. Dies després, va tornar a sorprendre un altre al·legat que al·ludia, a manera d’afegitó i des del més absolut buit, a la necessitat d’abordar el colonialisme en les polítiques interculturals. Més tard vaig assistir a actes plens de públic: la visita guiada a l’exposició de l’artista peruana Daniela Ortiz, Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos, a La Virreina Centre de la Imatge, i el seminari Modalitat i iniciatives de desgreuge, restitució i reparacions, a la Fundació Tàpies, a partir de l’exposició Errata d’Ariella Aïsha Azoula.
No tinc el menor dubte que cada setmana tenen lloc esdeveniments on es qüestiona la colonialitat. Aquest ressorgir enuncia ferides obertes i manifesta, d’una banda, que la “voluntat de poder” i el domini sobre els pobles que es van considerar “inferiors” segueix vigent; i per una altra, que s’ha creat una contrarèplica a través dels fills de les diàspores postcolonials. El mateix nacionalisme que va portar a sotmetre a altres, i que va conduir a una política de prestigi en la qual tots els països competien pel repartiment del món, avui funciona aixecant fronteres i limitant drets de ciutadania als immigrants. Drets que Europa va aconseguir a cop d’armes fins a controlar el 60% del territori mundial, oferint la possibilitat d’anar omplint mapes en blanc i de crear riqueses a costa de la tirania.
No existeix la possibilitat del creu i ratlla davant episodis d’opressió tan brutals com l’esclavitud o la colonialitat, ja que les relacions de poder del present estan subjugades per aquest passat d’opressió i discriminació racial
Encara que inacceptable, la història colonial és un reflex de les relacions humanes basades en l’autoritarisme, la imposició de poder, l’anul·lació i l’oblit dels altres… No obstant això, convé remarcar que la crueltat de l’imperi europeu segueix afectant la vida i l’agenda de milions de persones. És més, m’atreviria a dir que les tenebres dels nostres dies esdevenen com una vendetta del passat, fent ressorgir el rastre colonial que està en el ciment que cobreix les nostres ciutats, en les plaques que denominen els carrers, en les estàtues que aclamen herois amb les mans tacades de sang. Per tant, no existeix la possibilitat del creu i ratlla davant episodis d’opressió tan brutals com l’esclavitud o la colonialitat, ja que les relacions de poder del present estan subjugades per aquest passat d’opressió i discriminació racial. El domini polític i militar que els europeus van desplegar per a garantir l’explotació de la feina i les riqueses de les colònies en benefici propi, han tingut unes conseqüències que no poden esfumar de qualsevol manera.
Llavors, en aquesta era neocolonial en la qual vivim, proliferen les veus que posen en relleu com la història colonial contemporània ha estat un dels traumes socials més invisibilitzats del nostre temps. Perquè, encara que sembli que el colonialisme va finalitzar, vivim immersos en la complexitat d’una colonialitat que opera sota els mateixos patrons, que naturalitza les jerarquies territorials, racials, culturals i epistèmiques, possibilitant així la reproducció d’uns mateixos llaços de dominació. O, dit d’una altra manera, a Europa hi ha una continuïtat colonial respecte a la construcció de L’altre. Tal com defensa Yolanda Aixelà Cabrer al seu llibre La gestión de la diversidad religiosa, étnica y cultural en Europa en el S.XXI, les polítiques de diversitat europees són un miratge colonial, ja que es basen en les mateixes polítiques que van aplicar en els territoris colonials. Com desprendre’ns d’aquest llast per encarar la difícil tasca de crear ciutadania en moments d’opacitats?
Davant la urgència per mantenir aquests residus colonials ocults i marginats, cada vegada succeeixen més projectes, accions o gestos que desestabilitzen les narratives oficials i els ordres normatius del record, excavant experiències silenciades i reactivant lluites soterrades. L’escriptor moçambiquès Mia Couto considera que “ara és el moment d’explicar les nostres històries. Fins ara el colonitzador europeu és qui ha explicat la Història”. Ell, que va formar part d’un procés de descolonització armada, entén com pocs la complexitat dels dispositius colonials, així com les relacions de familiaritat o de difícil ruptura entre colon i colonitzat. En qualsevol cas, això no ens impedeix recuperar la dignitat robada, el passat no comptat i censurat, la voluntat de guarir el trauma social per afrontar i participar de manera activa en possibles futurs.
No deixo de celebrar que la denúncia colonial s’hagi convertit en una tendència, encara que m’afligeixi quan s’aclama des de la superficialitat, una cosa tan perjudicial com la seva omissió
En aquest sentit, no deixo de celebrar que la denúncia colonial s’hagi convertit en una tendència, encara que m’afligeixi quan s’aclama des de la superficialitat, una cosa tan perjudicial com la seva omissió. Al meu entendre, parlar de colonialitat o decolonialidad, és parlar de compromís amb l’evolució de les societats actuals, immerses en la seva majoria en crisis nacionals. És parlar de reparacions, restitucions i de revisions dels vincles de poder que es perpetuen des de l’era colonial. Es tracta d’un compromís que comporta múltiples negociacions davant les desigualtats. Suposa entendre diferents experiències de colonització, del Marroc a Sud-àfrica, de Mèxic a l’Argentina o de l’Índia a Nova Zelanda.
Les classes subalternes han perdut la por a parlar, però el seu rebrot identitari i les seves estratègies de representació incomoden, irriten perquè des d’aquí s’exerceix una crítica ferotge als espais normatius, que al seu torn responen amb impugnacions i queixes davant d’un suposat excés de radicalitat, advertint-nos que cal tornar al que érem abans; però, què érem?
Hi ha un sector d’aquesta societat que no admet actes emancipatoris. D’altra banda, la institucionalització del discurs antagonista és perillosa si el que pretén és aconseguir atenció pública sense cap objectiu transformador. El que em fa pensar que la colonialitat transformada en pròtesi crítica produeix un estat de banalitat simbòlica que incita a estratègies de neutralització i rebuig de la dissidència.
La colonialitat transformada en pròtesi crítica produeix un estat de banalitat simbòlica que incita a estratègies de neutralització i rebuig de la dissidència
Ara més que mai necessitem lucidesa i compromís per fer front a aquells relats polítics que criminalitzen l’alteritat, les migracions i les accions d’emancipació. No és moment de versions simplificades del passat i de la realitat. Tampoc és temps d’essencialismes que fomentin relacions polaritzades. Perquè el totalitarisme no només s’està imposant en les fronteres, sinó també dins de les nostres ciutats, en els nostres entorns privats. Com bé denúncia Emmanuel Rodríguez des del seu article “España para los españoles o el fin de Europa” s’està propiciant un sistema d’apartheid intern.
Davant d’aquesta situació, davant les lleis i estats cada vegada més escèptics i més bel·ligerants amb la diversitat no podem quedar-nos observant, reprimint els nostres discursos perquè no ens acusin de radicals. Mentrestant, la guerra continua al carrer, alimentada pels partits extremistes (o no), que nodreixen les seves files de cares de diferents colors, com si això els legitimés davant de lleis i retòriques anti-migrants. És una nova colonització, una nova conquesta que ens llançarà de nou cap al cor de les tenebres. Necessitarem forces per afrontar la complexitat dels temps. Ja ho deia Marlow: “La conquesta de la terra (…) consisteix a arrabassar-la als que tenen una pell de color diferent o nassos lleugerament més xatos que els nostres”.
