Les violacions a les dones són una de les herències que va deixar la invasió perpetrada al Congo l’any 1996 per tropes ruandeses i ugandeses que els Estats Units van finançar a canvi que s’apoderessin dels seus recursos naturals. Aquesta xacra, importada del genocidi ruandès, va ser denunciada per Julienne Lusenge en nombrosos reportatges que feia per a una ràdio comunitària. Una tasca que va dur-la el 2001 a crear l’associació SOFEPADI (Solidaritat femenina per la pau i el desenvolupament integral), dedicada a empoderar les víctimes de violència sexual i gestionar l’hospital Karibuni Wa Mama, que ja ha atès més de 7.000 supervivents. Per la seva tasca, gràcies a la qual 800 perpetradors han estat jutjats, Lusenge (Watsa, 1958) va rebre aquest setembre passat el Premi Constructors de Pau 2020, que cada any atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).
La independència de la República Democràtica del Congo, el 1960, va acabar amb la colonització de Bèlgica, però no va representar una millora pel país. Quin va ser el motiu?
La transició no es va preparar prou. Ni ho va fer la població, de la qual una minoria va atiar la gent a prendre el poder sense l’esperit crític necessari. Ni tampoc Bèlgica, que va continuar explotant els recursos del país amb una violència extrema. Mutilava i perseguia qualsevol persona que s’oposés a les seves polítiques. Per això el procés de descolonització que tant anhelàvem va ser molt perjudicial.
L’origen dels problemes que històricament ha sofert el Congo es troba en la lluita pel control dels seus recursos?
Aquest és el motiu de fons. I, de fet, tot i que vam assolir la independència política, econòmicament sempre hem estat en mans d’occident. Encara avui, els Estats Units decideixen el destí del país a través de Bèlgica i altres països aliats.
La invasió que les forces militars de Ruanda i Uganda van portar a terme el 1996 amb el seu patrocini n’és una prova?
Exacte. Quan els Estats Units, el Regne Unit i Bèlgica van creure que el president Mobutu Sese Seko, a qui havien col·locat el 1965, després de l’assassinat de Patrice Lumumba, ja no els servia, van enviar les tropes ruandeses a ocupar les àrees del país on hi ha les majors reserves de cautxú, coltan i altres minerals. Per avalar la rebel·lió van fer president Laurent-Desiré Kabila, cap del moviment rebel Aliança de les Forces Democràtiques per l’Alliberament de l’RDC, alhora que van permetre a les milícies hutus perseguir els refugiats tutsis que havien escapat del genocidi de Ruanda dos anys abans. No és estrany que molts dels actuals comandants de l’exèrcit congolès siguin ruandesos i, fruit d’això, la capital de Ruanda, Kigali, s’hagi construït amb les riqueses extretes del Congo.
Es diu que les violacions a les dones són una pràctica importada del genocidi ruandès. Fins a quin punt és així?
És una evidència, perquè mai al Congo no havíem vist aquests drames. No sols això: qualsevol abús o vexació sexual sobre una dona estava mal vist i, si es produïa, el violador era expulsat de la comunitat. En canvi, amb l’arribada dels rebels ruandesos i ugandesos, es van produir matances d’infants, a qui estampaven contra els arbres, i centenars de dones van ser violades de forma macabra amb tota mena d’objectes. Aquests perpetradors, als quals van integrar a l’exèrcit arran dels Acords de Pretòria (Sud-àfrica) el 2002, són els causants d’aquestes atrocitats.
Què perseguien amb les violacions?
“El pitjor és que la violència ara la practiquen grups autòctons que havien combatut la invasió”
Humiliar els adversaris i provocar que les dones, les grans sostenidores de la comunitat, patissin greus conseqüències físiques i psíquiques. Els marits queden destrossats i molts dels fills, als quals se’ls obliga a violar les mares, acaben embogint. De la mateixa manera que als nens i nenes nascuts d’alguna violació se’ls anomena “serps” i, en determinats casos, són abandonats o enviats a Ruanda a causa de l’estigma. El pitjor és que la violència ara la practiquen grups autòctons que havien combatut la invasió.
Des de l’any 2000 hi ha hagut més de vint resolucions de l’ONU sobre aquesta xacra.
Han servit de molt poc, perquè els tribunals estan corromputs. Cal una reforma del sistema judicial i, paral·lelament, que des de la societat civil treballem la masculinitat positiva; és a dir, sensibilitzar els homes del drama que suposen les violacions i promoure que els líders religiosos acompanyin les víctimes.
Que es conegui el Congo per l’extracció mineral i no tant per les violacions, què et fa pensar?
Tothom parla de drets humans, però a l’hora de la veritat, occident ens enganya i avantposa els interessos econòmics a les nostres vides.
