Entre stories d’una posta de sol a Sorrento, un macrofestival patrocinat per Estrella Damm i una estètica nit de karaoke a Tòquio, m’assalta un mem amfetamínic de @darkmargaritaville: “I need a vacation from this vacation”. En un altre context, aquest “necessito vacances de les vacances” podria ser la broma cunyada que fa el teu oncle quan ha de caminar fins al bungalou després de menjar-se tres plats de paella. Però, en la mesura que prové d’un perfil de mems que explora el caràcter autodestructiu del capitalisme, ens serveix per pensar críticament una realitat cada cop més habitual: la transformació neoliberal del temps d’oci en temps productiu, en un temps eficient, monetitzable, que es viu com una inversió. Com hem arribat a estar cansats de descansar? Què ha passat perquè l’oci hagi entrat en la roda infinita de la producció i l’autosuperació? Per què ja no podem no fer res sense que aquest “no-res” sigui significatiu, edificant o enriquidor?
Podria semblar que, en els últims cinquanta anys, la idea de les vacances no ha canviat tant, i creure que simplement hem substituït les càmeres analògiques pels mòbils, que sempre hi ha hagut famílies que han planificat les vacances com una gimcana; o que el problema són els joves, que prefereixen fer un TikTok de la catedral de Siena a contemplar la catedral de Siena. Però la possibilitat d’un burnout vacacional no es pot entendre només com un cansament físic, l’extenuació feliç després d’uns dies plens d’activitat. El fet de necessitar vacances de les vacances i d’estar cremat de l’oci emergeix sota un sistema social, econòmic i polític que converteix als individus en empreses i deixa com a resultat una crisi de fatiga depressiva, anhedònica i ansiosa.
La societat del cansament és també, i primordialment, el resultat d’una subjectivitat neoliberal que planifica i executa les vacances segons una lògica laboral, amb l’objectiu d’obtenir-ne experiències òptimes, creixement personal, descans productiu, capital social, intel·lectual, cultural i, fins i tot, moral (“els nens a Namíbia són feliços amb tan poc…”). Margaret Thatcher, parlant de l’evangeli neoliberal, deia que l’objectiu de les seves polítiques no era canviar l’economia, sinó l’ànima dels individus. I això és el que va explicar millor que ningú el filòsof Michel Foucault quan, a finals dels anys setanta, va descriure el neoliberalisme com un sistema de govern que, en lloc d’exercir la dominació per la via del control i la disciplina, ho feia per la via de la llibertat, la productivitat i l’imperatiu de felicitat. Foucault va descriure l’emergència d’una nova subjectivitat, l’empresari de si mateix, sota la qual la barrera entre la vida pública i la vida privada, entre el professional i l’íntim, quedava esborrada per un ideal d’autogestió empresarial: qualsevol fet biològic, social o cultural és convertit en un recurs, en un mitjà per maximitzar els beneficis.
Som treballadors 24/7, per l’emergència d’un capitalisme de plataformes capaç de gestionar, monitorar i optimitzar el temps més enllà de la nostra capacitat biològica
Pel neoliberalisme, l’assignació i eficiència del temps no laboral (hores de son, menjar, estudiar idiomes, anar al gimnàs…) resulta fins i tot més rellevant per al benestar econòmic que la del temps laboral, perquè esborra la diferència entre el temps lliure i el temps econòmic o comercial. Com explica Jenny Odell en el seu assaig Cómo no hacer nada. Resistirse a la economía de la atención (Ariel, 2021), el temps no productiu s’ha convertit en una utopia: som treballadors 24/7, també quan estem de vacances, per l’emergència d’un capitalisme de plataformes que ofereix un mitjà per gestionar, monitorar i optimitzar aquest temps més enllà de les nostres capacitats biològiques. Però si el TikTok davant la catedral de Siena o l’story d’una posta de sol a Tailàndia són rellevants per entendre la transformació del nostre temps de descans no és per culpa del narcisisme digital de les noves generacions. Evidentment, és innegable que part de la nova economia de l’oci ve determinada per l’imperatiu de treballar en la marca personal per mitjà de les xarxes socials: sessions de fotos a la golden hour, alarmes per postejar en horari òptim, etiquetar empreses (sí, un restaurant és una empresa, i Bimba y Lola també) o projectar un estil de vida, ja sigui a través de stories petrocapitalistes d’aeroports o amb el luxe de proximitat d’una segona residència al Port de la Selva.
Tot això es podria resumir amb un mem de @LaPicaraJustina: “Estic de vacances, però continue treballant per a Instagram”. La gràcia del mem és que permet entendre que aquest temps d’oci productiu va més enllà de la construcció de la pròpia imatge. Treballes per a Instagram fins i tot si no penges cap fotografia: entrenes l’algoritme amb cada like, generes dades geolocalitzades amb cada scroll, consumeixes publicitat personalitzada i engreixes les estadístiques de visualitzacions. De fet, treballes encara que no tinguis “xarxes”. Les vacances, en el sistema-món global, són inseparables de la xarxa de plataformes que avui les fan possibles: Airbnb, SkyScanner, Google Maps, TripAdvisor, Booking, TrainLine, Uber, Splitwise i milers de plataformes més, que contribueixen a fer accessible, i mercantilitzar, qualsevol raconada del món. El temps d’oci ja no és de desconnexió, sinó d’una planificació intensiva: viatges, reserves, comparacions, connexions, excursions.
Les vacances són una feina que va més enllà dels dies festius. L’empresari de si mateix es converteix en agència de viatges, que s’activa vuit mesos abans de l’estiu, compara ofertes, destinacions i experiències possibles. Es transforma en una empresa cultural, organitza escapades, rutes gastronòmiques i visites a museus i a galeries d’art; fins i tot es veu convertit en gestor immobiliari, subarrendant l’habitació del pis compartit; i s’erigeix en publicista expert en màrqueting, generant un storytelling de l’experiència i publicitant-la a les xarxes. Per tant, per entendre la possibilitat d’un burnout vacacional, no n’hi ha prou amb mirar els selfies; cal que pensem també en les imatges de radars que confirmen que aquest 2023 s’ha batut el rècord de viatges en avió o amb les imatges dels pisos d’Airbnb que s’estenen com un càncer pel centre de les ciutats, totes elles símptomes de l’enorme transformació material del temps ociós i de la quantitat de treball que hi ha darrere de cada “experiència de descans”.
Potser l’empresari de si mateix es pot oblidar durant deu dies de l’Excel de la feina. Amb sort podrà silenciar Telegram o deixar de llegir correus electrònics. Però no podrà deixar de treballar en la construcció d’una vida feliç, social, proactiva, saludable, culturalment rica que, sota l’imperatiu permanent de rendibilitat neoliberal, l’acabarà portant a la fatiga depressiva, a l’esgotament vacacional. Un abatiment estructural que, ara ho sabem, no es resoldrà amb una escapadeta a la Cerdanya.
