“Okupen una casa i marxen de vacances a Eivissa”, “Okupes acusats d’estendre carn de gat esbudellat a València” o “Okupes: se’ls ha d’erradicar definitivament”. Són titulars d’articles publicats durant l’estiu de 2020 a les pàgines de Las Provincias, Marca o Expansión respectivament, per citar-ne alguns exemples. La presència mediàtica de la paraula okupa ha estat especialment intensa a les televisions privades. Als informatius d’Antena 3 o Telecinco la línia informativa s’ha arrenglerat amb els seus interessos publicitaris. Després que l’empresa Securitas Direct encarregués una enquesta a l’Institut Sondea sobre “les pors” de qui ostenta una segona residència, on s’arribava a la conclusió que l’amenaça d’una ocupació estava per sobre de la por a patir un robatori o danys materials, les informacions sobre “okupes” es van disparar. Notícia alarmista i després la pertinent falca publicitària on s’incentiva la instal·lació d’una alarma o un vigilant de seguretat.
Les estadístiques, però, desmenteixen la suposada gravetat de la problemàtica: ni segones residències ni quan marxes de vacances. Les ocupacions molt majoritàriament es donen en immobles abandonats que són propietat de bancs, fons d’inversió i societats immobiliàries. Lucia Martín, regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, revelava a finals de setembre una dada prou clarificadora: les primeres o segones residències representen només un 0,13% del total d’ocupacions, 3 casos respecte a les 2.288 famílies en situació d’emergència habitacional ateses pels serveis socials i d’habitatge del consistori durant l’any 2019. Els casos més conflictius que han aparegut als mitjans (on ocupants s’enfrontaven amb altres veïnes o generaven molèsties pel soroll) pràcticament sempre comptaven amb el factor de l’extrema dreta: militants de Vox van ser presents en les mobilitzacions veïnals antiokupes els passats mesos de juliol i agost a Pallejà, l’Hospitalet de Llobregat –on fins i tot el seu secretari d’organització a Catalunya, Jordi de la Fuente, es va deixar veure megàfon en mà–, Sant Joan Despí o el Vendrell.
Des del món de la judicatura la qüestió ha suscitat un intens debat, fins al punt de provocar una autèntica fractura en una institució tan referencial com l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). El 2 de setembre, en roda de premsa, el president de la Comissió de Normativa de l’ICAB, Jesús Sánchez, posava sobre la taula la proposta –avalada per la junta del col·legi professional– de modificar la Llei d’enjudiciament criminal amb la creació de l’article 544 sexies amb el següent redactat: “En els casos en què es conegui un delicte de l’article 245 del Codi Penal, el jutge o tribunal adoptarà motivadament la mesura de desallotjament en el termini màxim de 48 hores des de la petició cautelar”. Sánchez assegurava que “sota la falsa aparença d’una ocupació basada en l’estat de necessitat, s’oculten determinats grups o persones que operen en la més absoluta opacitat i impunitat obtenint beneficis econòmics per l’ocupació d’un habitatge”.
L’ocupació de primeres o segones residències suposa només el 0,13% dels casos a la ciutat de Barcelona
Per contra, des de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del mateix ICAB, s’ha emès un comunicat en què considera “irrespectuós i irresponsable alimentar una projecció del fenomen de l’ocupació de manera esbiaixada i alarmista; sense tenir en compte el context de successives crisis socials”. A més, considera la casuística de primeres residències ocupades com a “anecdòtica” i alerta que en aquests casos la resposta penal és severa, amb delictes com violació de domicili, extorsió o coaccions.
Per Edu Cáliz, d’Arrels Advocats, “és una desagradable sorpresa que una institució com l’ICAB, que hauria de vetllar per la salvaguarda de la funció social de l’advocacia, es dediqui a fer política de plató de televisió avalant un fals debat en lloc d’afrontar el veritable drama que estem vivint amb més de vuitanta desnonaments setmanals a ciutats com Barcelona”. En opinió d’Anaïs Franquesa, de l’associació Irídia, “és una campanya preventiva de la banca i els grans tenidors perquè tenim una crisi econòmica que ja està aquí –i més que la notarem–, com a conseqüència de polítiques anteriors però sobretot per la pandèmia de la COVID. Aquesta situació portarà moltíssima més gent a l’ocupació social per tenir accés a un habitatge, en un context agreujat per la pèrdua de llocs de treball i la pobresa que se’n deriva”. I sobre la pretensió d’endurir la legislació considera que “no són necessaris canvis per protegir la propietat i la possessió dels immobles. Probablement són els drets més protegits a l’ordenament civil i al dret penal. Quan un propietari vol recuperar un immoble que té abandonat, ho pot fer amb un procediment per judici verbal i pot recuperar la possessió amb prou agilitat”. Caliz alerta que si es fes la modificació legal, les persones ocupants no tindrien ni tan sols dret a la defensa: “Els advocats i advocades que vivim la professió com una branca més de la lluita social només podem sentir vergonya del posicionament de la junta del Col·legi d’Advocats. S’ha de posar el focus en un canvi de model que eviti l’especulació amb béns de màxima necessitat, com és l’habitatge, i recuperar la reivindicació de derogar la criminalització de l’ocupació inclosa en l’actual article 245 del Codi Penal”.
