Zona de transició entre el desert del Sàhara i la sabana arbustiva al sud, el Sahel cobreix una immensa extensió que travessa el continent africà d’est a oest, i inclou fins a una desena de països, amb realitats i dinàmiques diferents, tot i que en gran part interconnectades. L’augment de la violència i la proliferació de cops d’estat en els últims anys es troben entre els punts en comú de la situació actual en aquest vast territori.
El Sudan, Guinea, Mali, Burkina Faso o el Txad han vist com els militars prenien el poder en l’últim any i mig. A aquests països cal sumar-hi els intents fallits al Níger i el més recent a Guinea Bissau. Tots, menys aquest últim i el Sudan, són part de l’antic imperi colonial francès. Això es dona en un moment de progressiva pèrdua d’influència de l’hexàgon a la regió, mentre altres potències com Rússia l’incrementen.
La inseguretat com a excusa
Tot i les connexions evidents, cadascun d’aquests aixecaments militars ha comptat amb el seu propi recorregut i conseqüències. El 18 d’agost de 2020, part de les Forces Armades de Mali van iniciar un motí i van deposar al president, Ibrahim Boubacar Keita. Els colpistes van anunciar de forma immediata la creació del Comitè Nacional per a la Salvació del Poble i el coronel Assimi Goïta es va proclamar líder d’aquest organisme. L’estament militar va defensar l’acció com una resposta al clima d’inseguretat creixent i als pocs recursos disponibles per a fer-hi front. L’anunciada transició cap a un govern civil es va desbaratar mesos més tard amb un segon cop d’estat. A principis d’any, la junta militar anunciava l’ajornament de les eleccions fins al 2026. Això ha comportat la imposició de greus sancions per part de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO). Aquest organisme ha estat acusat en diverses ocasions de servir als interessos dels caps de govern i no dels països que representen, ja que no dubta a actuar a l’hora de condemnar els cops d’estat, però fa muts i a la gàbia quan es tracta de denunciar casos de retrocessos democràtics.
El Sudan, Guinea, Mali, Burkina Faso o el Txad han vist com les forces armades prenien el poder en l’últim any i mig
És el cas de, per exemple, de la República de Guinea, on el president deposat Alpha Condé va modificar la constitució per a poder-se presentar a un tercer mandat i va reprimir amb duresa qui s’hi oposava, sense que la CEDEAO deixés de donar-li suport. En canvi, l’organització va afanyar-se a “condemnar fermament” el motí que el derrocaria el setembre de 2021. L’exèrcit va anunciar poc després la creació d’un Consell General de Transició format per civils i militars, que haurà de dissoldre’s per mitjà d’unes eleccions que encara no tenen data prevista.
Per últim, cal assenyalar el cas de Burkina Faso. Com a Mali, l’exèrcit s’aixecava amb l’excusa de la falta de seguretat. L’assassinat de 53 persones –49 militars i quatre civils– durant un atac jihadista contra la caserna d’Inata el mes de novembre n’hauria estat el detonant, seguit de nombroses protestes antigovernamentals, on els crits contra la presència francesa s’hi feien sentir amb força. El 23 de gener, el president Roch Kaboré era detingut i obligat a renunciar al càrrec. El Moviment Patriòtic de Salvaguarda i Restauració va dissoldre llavors l’Assemblea Nacional i col·locava un militar com a cap de govern per un període de transició indeterminat.
El rol de l’exmetròpoli
En major o menor mesura, aquests cops han gaudit de manifestacions de suport al carrer. Han cridat especialment l’atenció les imatges dels manifestants onejant banderes russes o cremant-ne de franceses. París compta amb interessos estratègics a la regió, on les grans corporacions vinculades a l’exmetròpoli exploten els recursos gràcies a llaços de poder asimètrics creats durant dècades de colonialisme. Les importants reserves d’urani al Níger o les de bauxita a Guinea són vitals per l’economia francesa, i s’hi sumen les reserves d’hidrocarburs descobertes durant els últims anys.
A Guinea, el president deposat havia intentat modificar la Constitució per presentar-se a un tercer mandat
Des del 2011, amb el derrocament de Moammar al-Gaddafi a Líbia per una coalició internacional i la posterior rebel·lió de pobles tuaregs, la regió s’ha convertit en un polvorí. Grups com l’Estat Islàmic del Gran Sàhara o el Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (filial d’Al-Qaeda), competeixen pel control d’extenses àrees on la població civil ha creat milícies d’autodefensa per enfrontar-s’hi.
Segons dades del Centre d’Estudis Estratègics d’Àfrica, think-thank proper al Pentàgon, el nombre de morts durant el 2021 al Sahel seria 4.380 com a mínim, una xifra que no deixa de créixer des de l’any 2015. La zona més afectada és la triple frontera entre Mali, Burkina Faso i el Níger, però en els últims mesos la violència s’ha estès a països del golf de Guinea com la Costa d’Ivori o el Benín.
Però mentre la violència incrementa, l’Estat francès sembla retirar-se. Aquest estat, que compta amb bases militars al Níger, Mali, Burkina Faso
i el Txad, anunciava el 2014 la coneguda com a operació Barkhane, que va comportar l’enviament de milers de soldats. “L’operació deixarà d’existir en la seva forma actual”, afirmava el president francès, Emmanuel Macron, el mes de juny, mentre anunciava una “profunda transformació” de la presència militar francesa a la regió. Les desavinences amb les noves autoritats de Mali, la pressió de la població local que veu la seva presència com a ineficaç i la mala imatge d’aquestes operacions entre la població francesa ho feien inevitable.
Les reserves d’urani al Níger o les de bauxita a Guinea son vitals per l’economia francesa, com les d’hidrocarburs descobertes fa poc
Per a la població del Sahel, la ineficàcia francesa contrasta amb els èxits de la presència russa. A països com Moçambic o la República Centreafricana, Rússia participa en la lluita contra moviments insurgents a canvi de contractes relatius a infraestructures o energia. El fet de no comptar amb un passat colonial al continent fa que Moscou gaudeixi d’una millor imatge entre la població, i a això cal sumar-hi una presència militar més discreta per mitjà de programes d’entrenament i forces mercenàries, donant un paper més actiu als exèrcits locals.
Entre aquests soldats de fortuna hi ha el criticat Grup Wagner. Es tracta d’un conglomerat d’empreses de seguretat liderat per Yevgeny Prigozhin, un oligarca rus amb forts vincles amb el Kremlin. S’ha documentat la presència de Wagner a conflictes de tot el món, com els d’Ucraïna o Síria i ha estat acusat en diverses ocasions per violacions sistemàtiques dels drets humans. A Mali, la seva presència va ser denunciada pel Ministeri d’Exteriors francès, que va apel·lar a Rússia perquè “adopti un comportament responsable i constructiu a la regió”, iniciant així un dur conflicte diplomàtic que ha culminat amb la recent expulsió de l’ambaixador francès del país africà.
En alguns països, Rússia lluita contra grups insurgents a canvi de contractes en infraestructures o energia
Ja sigui al Txad, pel seu ràpid suport al cop d’estat posterior a la mort d’Idriss Déby; a Burkina Faso, on els manifestants contraris a l’exmetròpoli van fins i tot bloquejar un camió militar, o a altres països del Sahel, l’Estat francès veu com la seva presència és cada cop més criticada. En canvi, sigui amb acords comercials o en matèria de seguretat, països com Rússia, la Xina o Turquia veuen dia a dia augmentar la seva influència. Enmig, hi ha una població africana cada cop més conscient del seu paper central en la geopolítica mundial.
