“Quin míting, senyora ministra. Això no són les Tres Mil Viviendas, és el Congrés dels Diputats. I vostè és la ministra d’Hisenda presentant uns pressupostos”. Ho etzibava Ana María Oramas, de Coalició Canària, a la titular d’Hisenda, María Jesús Montero, durant una intervenció recent a la cambra baixa. Alguns xiulets des de les butaques parlamentàries per reprovar el classisme de la frase. Una comparació, però, que reforça i s’alimenta d’un imaginari col·lectiu atestat de violència respecte d’aquest barri sevillà.
Una ràpida recerca a internet serveix per il·lustrar aquest imaginari compartit: “Així són els Perla, el clan que va assassinar una menor a les Tres Mil Viviendas” o “35 detinguts amb armes de guerra i partides de droga a les Tres Mil Viviendas”. Tal com succeeix amb altres barris suburbials de l’Estat espanyol, com la Mina o Jinamar (Canàries), les Tres Mil Viviendas han quedat estigmatitzades per quatre dècades de titulars descontextualitzats i tendenciosos que inclouen sempre un sucós còctel de venda d’armes de foc, tirotejos, un exèrcit de ionquis, infants no escolaritzats, intervencions policials, brutícia i marginalitat extrema.
El barri sevillà ha quedat estigmatitzat per quatre dècades de titulars descontextualitzats i tendenciosos
Una realitat social que sens dubte existeix i que no pot ser obviada a l’hora d’explicar una Sevilla incòmoda i oculta, formada per 145 hectàrees atapeïdes amb enormes blocs d’habitatges que acullen una població històricament lumpen proletaritzada i sense oportunitats. Una marginació, però, que no ha impedit els brots d’associacionisme, lluita veïnal i projectes socials, esportius i pedagògics que impulsen la transformació del barri i deixen enrere l’estigma a poc a poc. Sense oblidar els nombrosos artistes flamencs que van créixer als seus carrers, amb els germans Raimundo i Rafael Amador, fundadors del grup Pata Negra, com a exponents més mediàtics.
Transformar carrers, construir vides
“Hem fet bona feina al barri, tenim projectes molt bonics, però l’administració no ens ajuda perquè d’aquí no en treuen vots”, expliquen en Pedro i la Mari, membres de l’associació gitana Vencedores. L’entitat gestiona, entre d’altres, el bar, el recinte del camp de futbol municipal i els equips alevins a les Tres Mil Viviendas. L’associació està formada per veïnes del barri que ara aposten per transformar els carrers i seguir-hi construint les pròpies vides.
Els germans Raimundo i Rafael Amador, fundadors del grup Pata Negra, van créixer als seus carrers
És la família d’en Pedro i la Mari, i d’altres veïnes, qui ens acull a les instal·lacions esportives. Ens reben amb un sopar a base de gaspatxo fresc, pescaíto frito i truita de patates. Som una trentena de cooperativistes, activistes i estudiants d’un postgrau d’economia social i solidària vingudes a conèixer el barri i a compartir experiències, eines i recursos. “El barri ara està molt millor, més net –assegura la Mari, orgullosa– perquè els xavals puguin jugar amb normalitat. Hem netejat un fumador de droga: era un edifici de vuit plantes en runes, hi havia 32 pisos plens de gent dormint, fumant i punxant-se”. I continua: “També hem plantat arbres i hem clavat bancs a terra perquè la gent s’hi assegui. Això sí, amb molts cargols perquè ningú se’ls emporti a la seva parcel·la”, diu rient.
Urbanisme d’exclusió social
Ens llevem a les mateixes instal·lacions esportives. Ens espera un dia llarg. Són dos quarts de vuit del matí i, tot i ser al març, el dia ja amenaça amb un sol espatarrant. Ens rodeja un paisatge d’urbanisme de blocs. És el resultat d’una política de concentració vertical en edificis d’habitatges públics i de mala qualitat en una zona delimitada per infraestructures viàries i ferroviàries que aïllen geogràficament i social el barri.
Les Tres Mil Viviendas són una zona no oficialitzada formada per sis sotsbarriades que a la vegada integren el barri Polígono Sur de Sevilla. Dissenyades per l’Instituto Nacional de Vivienda franquista l’any 1968, les diverses promocions residencials que s’hi van desenvolupar tenien l’objectiu de pal·liar el creixement demogràfic a la regió i el problema del barraquisme. Segons Francisco José Torres, geògraf i analista dels assentaments de barraques a Sevilla, “aquestes promocions anaven destinades a allotjar famílies obreres amb pocs recursos, la majoria d’ètnia gitana, provinents de la immigració rural o que havien estat expulsades d’altres assentaments de xaboles i del nucli històric de Sevilla, repoblat amb classes socials acomodades”. Per a Torres, “tot i que l’administració va vendre aquell projecte com a quelcom modern, no el va acompanyar d’uns serveis o equipaments urbans dignes i en pocs anys es va conformar la segregació espacial, amb carències urbanes i problemes socials importants com alts nivells d’analfabetisme, una taxa d’atur del 80% o la delinqüència”.
L’oblit intencionat i progressiu al cap dels anys ha comportat la degradació de la zona, amb violència i exclusió social, que ha esdevingut un paradigma de la política de gueto i de barraquisme vertical. Així, des de fa 40 anys, el Polígono Sur representa una de les cares ocultes de l’antiga capital senyorial i imperial dels reis catòlics, avui capital turística i econòmica d’Andalusia. Al barri viuen més de 50.000 persones i exemplifica el fracàs i les conseqüències més extremes de l’utilitarisme i la inacció de les administracions sevillanes.
L’esport i els projectes socials
Guiades pel Pedro –conegut afectuosament com a tio Pedro–, la seva filla Antonia i per dos nois més de Vencedores, ens posem en marxa caminant cap a Las Vegas, un dels barris més marginals de Sevilla, epicentre de la compravenda d’heroïna que ha acabat apropiant-se del nom original de les Tres Mil Viviendas i donant fama a tot el nucli. Ens hem distanciat poc més d’un quilòmetre de la seu de l’associació esportiva, però la sensació és la d’haver penetrat a la zona zero d’un conflicte armat, un barri en semiruna amb blocs d’habitatge tapiats, atrotinats i cremats, refugi de masses de població desplaçada i desclassada. “Això avui ja està millor”, afirma en Pedro. “El que hem aconseguit és crear normalitat en zones devastades com les Tres Mil Viviendas i fins i tot en una àrea més marginada, com són Las Vegas. L’administració no va fer res. Nosaltres vam apoderar el poble, tot el barri ens va ajudar a treure tones de brossa de l’edifici, vam omplir un tràiler sencer. Quan vam tancar el fumador de droga, vam canviar la realitat”. Amb suport econòmic de Coop57 Andalusia, Vencedores ha transformat els seus baixos en un centre social. S’hi desenvolupen cursos d’alfabetització i de preparació d’exàmens de conduir. També hi ha un gimnàs, un bar i s’hi fan classes d’escacs i guitarra. “Treballem molt amb els xavals, a través del futbol i la capoeira; gestionem els casals d’estiu i els ensenyem valors i habilitats socials com el respecte”.
Vencedores ha impulsat projectes de revitalització social a Tres Mil Viviendas i a Las Vegas, un barri encara més marginat
Seguim caminant fins a l’espai on es distribueixen els lots de productes del banc d’aliments local. De camí, ens creuem amb una cinquantena de persones que empenyen carros de ferralla, visiblement afectades per la droga. “Fixa’t que això va millorant”, explica en Juan, de Vencedores. “Ara tots els ionquis que veus aquí tenen més de 40 anys. Ja no hi ha una nova generació de joves consumint, perquè han vist els efectes de la droga en els seus pares. Aquesta és l’última generació”, assegura satisfet.
Tones de pots de llet, mongetes, arròs, pasta i tomàquet fregit. Són alguns dels productes amb què Vencedores munta lots per repartir entre les famílies del barri. “El banc d’aliments no canvia res, no soluciona la pobresa… Hem d’aconseguir les eines per generar llocs de treball i de formació”, explica en Pedro. “Ens hem de formar en fontaneria, electricitat, jardineria… Aquí no som arquitectes, ni ministres, ni advocats, però tampoc volem ser mà d’obra barata, precària, ni treballar mil hores en contractes de pràctiques”. Amb l’acompanyament del col·lectiu andalús Autonomía Sur, Vencedores s’ha constituït recentment en la cooperativa Campeones, des d’on volen generar llocs de treball per seguir facturant feines com el muntatge d’escenaris, el treball al camp, la gestió de les casetes de la fira de Sevilla… “El problema més gran que avui tenim al barri és l’atur, aconseguir llocs de treball. Si dius que ets de les Tres Mil quedes descartat, duem un segell al front”.
Mirant al futur amb el cap ben alt
“Necessitem més associacions locals a la zona, no fundacions poderoses i professionals que no coneixen el territori ni la nostra cultura. El treball de camp l’estem fent nosaltres. Si tots som arquitectes i oficials, no hi ha peons. Qui aixeca l’edifici? Qui fa el treball brut?”, assegura el Pedro.
I conclou: “Això és un producte de les males polítiques que hi ha hagut al llarg d’aquests anys. És el que el sistema ha volgut crear. Això és una zona de supervivència diària; lluitem per tenir una vida una mica millor, estimem els nostres familiars i amics com en qualsevol altre lloc. Ets el que et rodeja, tot és qüestió de les oportunitats que has tingut”.
