El primer dia de maig començava a la ciutat de València l’Orxatona, un esdeveniment que s’autoqualificava de “trobada interplanetària” de bicicletes. Es tracta d’una festa ciclista que cada any se celebra a una ciutat diferent de l’Estat espanyol, vinculada al moviment internacional Massa Crítica, nascut a la ciutat de San Francisco (Califòrnia, els EUA) i que en l’actualitat congrega pedalades un cop al mes en unes 300 localitats de tot el món. La trobada anual estatal rep el nom genèric de Criticona, però la denominació varia cada any en funció de la ciutat, i convoca centenars de persones per a celebrar i promoure l’ús de la bicicleta. La Massa Crítica no és una manifestació, sinó una ajuntada casual de gent que va en bicicleta. No tracta de bloquejar el trànsit, és trànsit. És a dir, les ciclistes circulen ocupant l’espai que normalment acaparen els cotxes.
Moltes participants de l’Orxatona començaven a desplaçar-se dies abans amb la seua bicicleta des de diferents parts del món i establir-se a València durant cinc dies curullats per una programació que inclou tallers, rutes guiades i dinars comunitaris. Dues grans concentracions ciclistes van protagonitzar la trobada. Per una banda, l’eixida des de la plaça de la Verge que, de fet, ja té lloc el primer divendres de cada mes a les 19.30 hores, com a part del moviment Massa Crítica. La segona, el dissabte: la Massa Crítica Interplanetària, celebrada anualment i amb eixida des del Parc Central a les cinc i mitja de la vesprada. Qui participa té clar que amb la massa “som totes bicicleteres, eixim en grup, ens protegim, i és una manera de poder sentir-nos segures per una volta”. “No sempre és fàcil quan anem per la carretera, inclús pel carril bici, per això cal unir-se i compartir que som el model de transport més ecològic i saludable”, afegeix una de les participants.
Les marxes arrancaren en dies diferents i, amb recorreguts diferents. De fet, no existeix un recorregut en la Massa Crítica, com tampoc responsables. La massa pedaleja, es va deixant endur pels carrers de la ciutat, i per les voltes obligades pels vials tallats. Tanmateix, les dues convocatòries estigueren interceptades per la policia espanyola. Algunes participants apunten que no és un fet que “sol passar”. En una de les concentracions, Shervin ondeja una bandera palestina. No és l’única. De fet, se’n van veure a les dues masses. Ell ha vingut des de Barcelona i fa quatre anys que participa en la Massa Crítica. Explica que “a més de ser una plataforma per a reivindicar l’ús lliure de la bici a l’espai públic, també ha de servir per a demanar la llibertat per al poble palestí”.
Juntar-se contra la dictadura del motor
“Massa Crtícia” és com es descriu en termes generals el moviment sorgit del documental sobre ciclisme Return of the Scorcher (1992), de Ted White. En aquest film, George Bliss, dissenyador estatunidenc de bicicletes, descriu una escena que ocorre a la Xina quan les ciclistes no poden travessar els carrers a causa de la quantitat de vehicles de motor que hi circulen i per la falta de semàfors. Llavors s’ajunten i creuen a la vegada per a avançar sobre els cotxes. “Moltes persones, de manera aïllada, adopten un comportament que es contagia i es fa visible amb l’objectiu que es produïsquen canvis”, conta Raquel, que ha vingut des de Madrid perquè no es vol perdre l’Orxatona.
Aquesta vegada, una dècada després de la Citricona –així es va anomenar la massa crítica celebrada a València en 2014– la ciutat es va omplir durant cinc dies de bicicletes i d’una programació oberta al voltant d’aquest mitjà de transport. Des del grup impulsor es reivindica “l’ús de la bicicleta a les ciutats i una mobilitat més sostenible”. Belén Calahorro forma part de València en Bici, col·lectiu que va nàixer en 1990 per a “defendre la bicicleta com un mitjà de transport respectuós amb l’entorn i la ciutadania”, i també de ConBici, la Coordinadora d’Associacions Ciclistes d’àmbit estatal espanyol. Creu que deu anys després de la primera trobada, “la ciutat ha canviat, ara hi ha més bicis, més infraestructura. Gràcies al moviment ciclista s’han millorat els espais públics en aquest aspecte”. Per a aquesta activista cal recalcar que els desplaçaments en bicicleta tenen efectes positius per les usuàries i per les mateixes ciutats, i que també cal “celebrar la bici i poder desplaçar-se amb ella sense por de ser atropellada per altres vehicles”. Per altra banda, Lucía –una de les assistents a la Mamarraxona, una cicletada no-mixta, per a persones “transbibollo”, no binàries i dones– explica que l’acció també té a veure amb la recerca de ciutats més “verdes, sostenibles i amables amb les persones, que permeten viure d’una manera més pausada”.
Pierre també llueix una bandera. Destaca entre la massa perquè és d’un rosa molt visible i hi porta escrit “Velo-rution” (en francés, de la bicicleta, se’n diu vélo). És com “una fusió de les bicis i la revolució”, explica. Vélorution, de fet, és un moviment nascut a la dècada dels 2000 a l’estat francés, que s’organitza per “promoure la bicicleta com a mitjà de transport, per ciutats amigables, contra la contaminació química i mental dels motors, i la civilització industrial que l’acompanya”, tal com reflecteix a la seua pàgina web. Pierre ha aplegat des del sud de París i participa des de fa catorze anys al moviment de la Massa Critica perquè no està d’acord a dir que “les ciutats siguen construïdes només per als cotxes” i li agrada la possibilitat de “participar en un moviment que és divertit i que alhora pot revertir aquesta concepció de la ciutat”, considera.
Mateu, un altre dels presents la trobada, fa set anys que forma part de Critical Mass Barcelona. Començà a formar part del moviment perquè “permet reivindicar l’ús diari de la bici, interactuar amb molta gent que comparteix la mateixa inquietud i crear sinergies dins d’una ciutat de grans dimensions com Barcelona”. Es descriu com “un amant de la bici” i relata que, no és la primera volta que participa en les Criticones, esdeveniments que li han fet entendre com el context i el marc d’actuació és diferent en cada ciutat. Per exemple, a la capital catalana, la Massa Crítica està molt vinculada amb els moviments socials. Aquesta connexió naix a partir de repensar com “el cotxe ens ha expulsat de les nostres vides, i tot el que això comporta: la violència, i la necessitat de connectar amb espais autogestionats com els centres socials okupats, que connecten a la gent”. També els permet treballar conjuntament en moltes ocasions, com amb l’organització de tallers de bici en diferents espais.
Donar resposta en massa
“Un grup de dones i dissidències començàrem a ajuntar-nos fa quatre anys per fer un viatge amb bici i justament el què ens trobàrem va ser que patíem molta violència, que dubtem que es trobe en altres tipus de cossos que no es llegeixen com a femenins ni com a dissidents”, relata Lucía.
La vesprada del dijous comença a aplegar gent a la cita. Algunes es coneixen i altres no, però les converses s’entremesclen. De sobte, s’hi afegeix la música, nugada al davant d’una de les bicicletes, i s’inicia el recorregut. Travessem la plaça de la Verge, apleguem a la Porta de la Mar, rodem unes quantes voltes a la rotonda i seguim per Colón. Als semàfors, algunes vegades, es fa una asseguda: tothom baixa de la bici, per a tornar-la a agafar, tornar a pujar i seguir la massa, amb la música i amb càntics com “visca, visca, visca, la bici feminista” o “no val un dur i posa el cul dur”.
“Ens hem anat inventant i reinventant en la manera de respondre a aquestes violències i hem vist que donar una resposta en massa, anar en grup, és molt empoderador”, conclou Lucía. En aquest sentit, per a Julene –nom fictici a petició seua—, uni altri de lis participants, també ha sigut molt empoderador anar en grup per a donar resposta a situacions de violència, com “que un vianant et fotografie si vas sense samarreta” o “fer front a l’hostilitat que sempre ha caracteritzat el món de la carretera”, diu. Elli, a més, reivindica la forma en què altres cossos poden habitar la bici mitjançant “altres maneres, contraposades a les hegemòniques, que responen a tempos d’una bici molt concreta, esportiva, que va a ritmes molt ràpids i capitalistes i reprodueix les dinàmiques del qui fa més i qui consumeix més la carretera”.
Lucía i Julene formen part de la Biciosa, un col·lectiu ciclista d’“amiguis” –dones i dissidències– que cada estiu viatja amb bicicleta durant un mes. Al llarg del periple, fan tallers, practiquen l’autogestió i conviuen amb projectes similars que troben pel camí. Una d’elles conta que enguany anirà a Galícia, on, amb un grup de gent i durant les parades, tenen la idea de conéixer diferents projectes rurals queer, a més de realitzar un espectacle drag.
Quasi cau el sol, i la Mamarraxona s’atura a les portes de la Biblioteca Pública de Pilar Faus. Allà, amb les participants dividides en diferents grups, es comencen a crear “coples mamarraxones”. La massa es divideix en diferents grups que, reproduint l’estructura i els ritmes originaris de la copla, creen les seues tonades, per després cantar-les en veu alta. Després de crear col·lectivament, s’arranca de nou fins a la plaça de la Santa Creu, lloc on és previst tancar el dia amb un espectacle de circ.
Repressió al ciclisme reivindicatiu
En arribar al lloc on s’ha de fer la funció, les manifestants s’hi troben un dispositiu de la policia espanyola. Tot i que s’ha sol·licitat permís per portar a terme l’espectacle, els agents demanen la seua cancel·lació a causa de la trucada per part d’una veïna. Llavors, la Mamarraxona es trasllada baix del Pont dels Serrans, i un espectacle de circ i dansa amb foc i bruixes acaba amb el retrobament d’altres participants de l’Orxatona.
En aquest sentit, no és la primera vegada que la Massa Crítica és reprimida per les forces de seguretat. Algunes participants expliquen que la idea de repetir enguany la trobada a València va sorgir entre altres raons per visibilitzar i donar suport a un cas repressiu que es va patir a la Massa Crítica de València l’estiu passat”. El 7 de juliol de 2023, durant la marxa mensual a la ciutat de València, un operatiu policial va intervindre en la bicicletada, va identificar a huit persones i va detindre a una d’elles.
Enguany, durant les dues marxes de maig, es van veure vehicles de la policia disposats en algunes avingudes i també marcaren el recorregut, impedint i tallant el pas de les bicis. En quatre ocasions van reclamar qui es feia responsable de la convocatòria, però, com relata una participant, “a la Massa no hi ha responsables, és una trobada espontània de bicicletes, que també són vehicles, a la ciutat”.
En bici a l’escola
Són les huit i mitja del matí del dijous dos de maig. Encara no fa molta calor. De fet, de bon matí cal una jaqueta que faça de barrera contra la gelor i la brisa que corre mentre pedalem cap a la plaça de Benimaclet per a acudir al bici bus escolar que ens portarà al col·legi Pare Català. Però una vegada allà ja ha sortit el sol, i Arianne, la primera a arribar, derrapant, es treu les ulleres fosques alhora que aplega el primer xiquet, assegut a la seua bici amb un casc que porta dibuixada la dentadura d’un tauró.
El bici bus és una iniciativa que es va començar a portar a terme a València fa quasi dos anys per un grup de pares i mares d’alumnes escolaritzats al col·legi Pare Català. El seu objectiu principal és evidenciar que també es pot anar a l’escola en bici en comptes d’autobús, per a “reivindicar que la millor forma de desplaçar-se als centres educatius és mitjançant un transport sostenible”, tal com apunta Miquel Perles, un dels impulsors de la iniciativa.
Una filera de bicis se situa al capdavant, molt abans d’iniciar la marxa, i quan un dels participants, que duu un l’altaveu, comença a moure’s, la resta comencen a tocar les seues botzines, fins que acaba el final del tram de vianants, en sortir de la plaça de Benimaclet. Un cotxe gran i blau que creua la intersecció on hi havia un senyal d’estop, s’angoixa per passar, però, des de la Massa Crítica s’argumenta que, per una banda, des del moment en què se circula en grup, “som un sol vehicle”, i per altra, que la normativa indica que, en una intersecció, un vehicle que “siga un obstacle per la circulació, haurà d’eixir d’aquesta”. Però, així i tot, situacions com la que viu el bici bus de Benimaclet són un fet que forma part de la quotidianitat de la Massa Crítica.
Com a referents d’aquesta iniciativa, Perles esmenta les escoles de Barcelona, on a poc a poc s’ha consolidat tota una xarxa, conformada al voltant de dèsset línies. Tanmateix, el primer bici bus va nàixer a Vic, per a acompanyar nou infants de l’escola El Petit Miquel en un dels trams més transitats i contaminats de la comarca d’Osona: la ronda de Francesc Camprodon.
Bici-carret per l’Horta d’Alboraia
Una altra de les cites de l’Orxatona és al Mercat de Colón. Com no podria ser d’una altra manera a la capital valenciana, si es tracta d’una trobada internacional, no hi podria faltar el producte estrella i que ha donat nom a l’esdeveniment. Carlos, des d’una bici amb carret, reparteix orxata a totes les ciclistes que han arribat fins al mercat. També a les que esperen conéixer com es cultiva la xufa, on i com són els mètodes de preparació del que estan bevent. Algunes ja l’havien tastat, però mai cap com aquesta que prepara l’orxateria ecològica valenciana Casa Orxata, que només treballa amb producte de proximitat.
“Sense sucre, lliure de pesticides. Has de beure, temperar el líquid a la boca, passar-lo d’un lloc a altre i d’aquesta forma és com es treu el sabor natural i dolç de l’orxata”, són algunes de les indicacions que dona Carlos per a prendre el beuratge, abans de marxar a conéixer com es cultiva i processa la xufa a Alboraia. Algú, al capdavant de l’expedició, amb un altaveu nugat a la seua bici, guia la massa ciclista que, partint del centre de València, acaba perdent-se entre els camins de l’horta alboraiera.
