Barcelona acull un any més el congrés de telefonia mòbil més important del planeta. Durant anys, tant el Mobile World Congress com el sector tecnològic eren immunes a les crítiques, però amb el triomf de Trump i els vincles que les grans empreses tecnològiques han establert amb ell, s’han fet encara més evidents les lògiques capitalistes en l’àmbit tecnològic. Parlem amb Clàudia Bosch, de SETEM, sobre les relacions entre l’extrema dreta i la tecnologia i sobre com les principals companyies del sector exploten el Sud Global.
Aquests dies se celebra el Mobile World Congress a Barcelona. En un moment en què les grans tecnològiques estatunidenques s’han alineat amb l’extrema dreta i Trump, com hem d’entendre aquest congrés de telefonia mòbil?
Per respondre, primer hem d’entendre com funciona el sector de l’electrònica. De la mateixa manera que ocorre en altres sectors que tenen cadenes de valor global molt complexes, als anys setanta va començar a produir-se una deslocalització de part de manufactura dels productes tecnològics. Les grans marques externalitzen i deslocalitzen la producció i la provisió de matèries primeres. Això significa que externalitzen els impactes de la producció. En el sector hi ha deu empreses que s’emporten gran part dels beneficis. Només per tenir una dada ràpida: Apple representa un 15% de les vendes del sector, en canvi, Foxconn, que és qui fa tota la manufactura per Apple a la Xina, només obté un 5% de tot el que s’endú l’empresa estatunidenca.
Apple representa un 15% de les vendes del sector, en canvi, Foxconn, que és qui fa tota la manufactura per Apple a la Xina, només obté un 5% de tot el que s’endú l’empresa estatunidenca
Per tant, és important entendre aquesta desigualtat entre les empreses del Nord Global i del Sud Global. Mentre les primeres s’encarreguen del disseny i la part del màrqueting i de la comercialització, les segones fan la fabricació i es troben en els països que venen les matèries primeres. El Mobile World Congress és un espai on aquestes empreses del nord global fan negocis, on totes les companyies de l’electrònica i les tecnologies digitals volen estar. Són empreses que tenen una forta relació amb governs de tot el món. Google o Microsoft tenen vincles directes amb el govern d’Israel a qui estan proveint de serveis d’intel·ligència artificial i d’eines per a la vigilància. Meta o X estan utilitzant els seus algoritmes per polaritzar la població i orientar el vot. Al final la informació és poder, i aquesta es mou a través de l’electrònica. A tot això se suma el tema de la intel·ligència artificial, que representa un avantatge competitiu entre països. Per aquest motiu hi ha una cursa per desenvolupar-la. Al final, no deixa de ser xips i ordinadors que agreugen els impactes socials i ambientals que fa anys que estem veient amb l’electrònica en general. Parlo de qüestions com l’extracció de minerals com el cobalt a la República Democràtica del Congo, que comporta assassinats massius i ha desplaçat set milions de persones o els problemes a les manufactures, sobretot a l’Àsia, on hi ha persones, majoritàriament dones, que han d’acceptar situacions de treball que no són dignes i que no tenen dret a sindicar-se.
Per què creus que hi ha hagut aquest viratge cap a l’extrema dreta de les empreses del sector tecnològic?
Les grans empreses tecnològiques han fet un gir cap a la dreta per poder-se saltar les regulacions i poder ser més competitives a l’hora d’espoliar els recursos del Sud Global
El sector està entrant en la lògica dels recursos. Per tenir els millors xips o la millor tecnologia, es necessiten recursos minerals i explotar persones per rebaixar costos. Ara començava a produir-se una resposta a aquesta situació, hi havia, per exemple, la directiva de diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat de la Unió Europea, que tot i que no era perfecte, anava en contra de l’explotació i era un inici per començar a demanar responsabilitats i transparència a les grans transnacionals. El gir cap a la dreta és un recurs de les grans empreses per poder-se saltar aquestes regulacions i poder ser més competitives a l’hora d’espoliar els recursos del Sud Global. És més fàcil continuar amb el seu creixement si no han de garantir els drets humans i si hi ha polítics que legitimen aquests discursos. Trump està impulsant una política proteccionista amb aranzels que és una lluita comercial i ho fa per no perdre competitivitat amb els països productors. Sobretot amb la Xina que és la fàbrica de l’electrònica mundial. Aquest gir a la dreta és un intent de mantenir el poder i control sobre els recursos, els mitjans de producció i les cadenes de valor part de les empreses del nord global sobre les del Sud Global.
Quin risc corre la democràcia, tenint en compte l’aliança entre Trump i les Big Tech?
Un de molt gran. Sobretot quan des de la ciutadania no tenim clar que les xarxes socials privatives no són una assemblea pública on tothom pot parlar i opinar per igual, sinó espais que tenen un propietari, i uns interessos econòmics i polítics. Hem de començar a entendre que per tenir diàlegs més horitzontals i menys polaritzats calen xarxes que no estiguin regides per aquests interessos. Hauríem de tenir xarxes socials descentralitzades que fossin propietat de la ciutadania sense algoritmes que generen una radicalització i canvi d’orientació del vot. Però si després parlem de vigilància i programari, la cosa va molt més enllà. A l’Estat espanyol, tenim una situació diferent que altres països que estan en conflicte o estan ocupats, i en els quals hi ha una vigilància a les activistes i defensores de drets. Per tant, és molt important entendre com funcionen les tecnologies digitals, de qui són propietat, quins interessos tenen els propietaris, com són les lògiques de poder que hi ha darrere dels productes electrònics que comprem…
Això és difícil quan el mateix sector de les tecnologies fa servir un llenguatge que dona a entendre que les xarxes són invisibles. Pengem arxius al núvol, diem navegar a internet quan el que fem és descarregar-nos arxius de servidors…
Moltes persones tenen aquesta percepció d’internet i de les tecnologies digitals, com si fossin una cosa immaterial, quan en realitat tenen una dimensió física molt important com es veu en els grans centres de dades com el que es vol posar a l’Aragó. Cada cop que enviem un tuit, un missatge de WhatsApp o un correu passen per un centre de dades on hi ha ordinadors que consumeixen energies i aigua per refrigerar. Això per no parlar dels xips i l’impacte ambiental que són la base de la intel·ligència artificial.
Si pensem en un smartphone, per exemple, quins són els elements que entren en joc i quina vinculació tenen amb l’explotació de països del Sud Global en fenòmens com l’extractivisme miner?
Es conformen de molts materials diferents com el liti, el cobalt, l’or, la bauxita, el coltan… La mineria és l’activitat més contaminant del món i genera uns impactes socials molt importants com desplaçaments de comunitats, conflictes sobre l’ús de la terra, explotació laboral, treball infantil, corrupció, conflictes…
En aquest sentit, en els darrers dies hem escoltat molt sobre les terres rares pels pactes entre Rússia i els Estats Units sobre Ucraïna. Per què són tan importants per a la indústria tecnològica aquestes terres?
Ens venen que la cursa pels recursos té a veure amb la transició ecològica i la digitalització, però també es relaciona amb la fabricació d’armes com drons.
Minerals com el lantà, el neodimi i el terbi són materials que s’utilitzen a l’electrònica però no només a l’electrònica de consum sinó en molts tipus de tecnologies diferents. Estem veient que s’usen, per exemple, en la part electrònica d’armament. Ens venen que la cursa pels recursos té a veure amb la transició ecològica i la digitalització, però també es relaciona amb la fabricació d’armes com drons.
Podem tenir telèfons mòbils d’una forma justa o en tant que precisen minerals molt exclusius això és impossible?
Les opcions que tenim com a consumidores, en primer lloc, passen pel consum de segona mà. Comprar productes recondicionats i allargar la vida útil dels nostres dispositius el màxim possible. A banda, d’això, la responsabilitat la tenen els governs que han de garantir que la ciutadania pugui reparar aquests dispositius perquè una altra de les coses que passa és que hi ha barreres a la reparació. A més, hi ha d’haver legislacions que regulin els impactes en els drets humans. Hem de demanar als governs polítiques de suficiència i de reducció de la demanda. Ara mateix estem demanant uns plans de transició verda digital que no tenen prou en compte la dimensió material dels recursos i manquen polítiques que impulsin recuperar minerals de productes que ja estan al mercat.
