En aquesta columna comparteixen taula Hannah Arendt, Fred Hirsch i Vivian Gornick, filòsofes que reflexionen al voltant de la idea del mal, del capitalisme i del feminisme. Se’ls ha convocat, grans il·lustres, perquè ens esclarisquen alguns conceptes, alguns motius, perquè lluiten i contraresten les imatges, les sensacions i les angoixes que estem vivint aquests dies, l’infern que des de fa setmanes ens acompanya –que realment mai ens ha deixat–, sobre la guerra, sobre les guerres que respirem al nostre voltant.
Jueva i detinguda per la policia secreta de l’Alemanya nazi per usar casa seua com a refugi, Hannah Arendt, va haver de marxar a França i als Estats Units per poder sobreviure. Filòsofa de primera línia, caracteritzada per la força de la resistència, la seua filosofia és una injecció, una vacuna, contra el pensament totalitari. Arendt ens diu que és necessari un diàleg interior, sincer, amb nosaltres mateixos, que hem de pensar en qui som i en qui volem ser i trobar una harmonia entre com eres i les teues projeccions. Que si no mantens aquest equilibri i aquesta coherència en tu mateixa, no estaràs pensant en allò que fas i voldrà dir que t’has deixat endur per la resta. I si no penses en allò que fas, no pots tindre tampoc remordiments pels teus actes i hauràs sucumbit al que Arendt denomina “la banalitat del mal”. Ella hi distingeix dos tipus: el radical i el banal. El mal radical és aquell que malgrat haver pensat i deliberat i saber que les teues accions faran mal als altres, no t’importa. I el mal banal defineix els individus que no pensen en les conseqüències de les seues accions, que es deixen endur per la moral de la resta i que com que no deliberen, no tenen remordiments. Hannah Arendt ens diu que ens hem d’oblidar dels discursos prefabricats i fugir dels eslògans, que no formem part del ramat que segueix la resta sense pensar-hi, que busquem el debat racional, l’exposició d’idees i la persuasió de la no-violència. I afegeix una tesi sobre la de Kant: el filòsof al·legava que la moralitat passa pel respecte a la llei, a la qual cosa Arendt hi afegeix que sempre que la llei siga respectable.
El mal banal defineix els individus que no pensen en les conseqüències de les seues accions, que es deixen endur per la moral de la resta i que en no deliberar, no tenen remordiments
Fred Hirsch, d’altra banda, exposa la seua tesi sobre el concepte del “bé posicional” i ens mostra el recel que mou el sistema econòmic mundial i el capitalisme, els motius d’una enveja, d’una possessió i d’una valoració respecte d’aquesta pertinença. Segons el reconegut economista, un objecte, una persona, un país, quelcom, sols és valorat pel seu propietari perquè en ser seu, no és dels altres i perquè els altres, a la vegada, se l’estimen i l’aprecien. Com més el valoren els altres, més el valora el seu propietari. La qual cosa ens dona peu a pensar-hi: de què depén la nostra felicitat?
Però anem-hi ara a l’epicentre de la qüestió, al perquè de la normalització de la violència. On comença, on se centra el principi, l’inici de l’assumpte? Pensem-hi on està l’eix que mou totes les coses, l’engranatge gràcies al qual podem comunicar-nos, expressar-nos, entendre el món i a nosaltres mateixos: el llenguatge. Partint des d’aquest punt, arriba el torn de paraula de Vivian Gornick. Segons la novaiorquesa, de totes les dicotomies de la humanitat, inclosa la que existeix entre negres i blancs o pels racismes, la divisió més greu que existeix és entre homes i dones, entre altres raons perquè necessitem i ens gitem amb els nostres enemics: estem massa interconnectats i les intimitats compliquen la relació. I aquesta diferència té la seua màxima en la base del llenguatge. El sistema patriarcal comença a definir-se, a expandir-se a partir d’aquest i el llenguatge muscula els actes i les accions i regula els pensaments i els comportaments. El llenguatge masclista, que violenta, segrega, diferència i classifica és la primera “via lliure” que se’ns ensenya des de menuts i que permet la violència i la dominació o sobreposició d’una persona sobre una altra. És, per tant, l’educació en el feminisme, el primer pas per abolir la violència.
